Roser Llop tenia unes condicions innates per a l'esport en general i per al bàsquet en particular. L'escorta figuerenca, però, no hauria arribat a ser una de les millors jugadores de l'Estat en la dècada dels anys 80 si els seus pares, que regentaven una botiga a la plaça de les Patates, no haguessin escollit portar-la a les Escolàpies i allà no hagués coincidit amb un professor d'educació física que portava el bàsquet a la sang fins al punt que va aconseguir que un grup de noies que entrenava al pati de l´escola irrompessin amb força en el bàsquet femení: Rafel Mora. «La Roser tenia un físic privilegiat, abans de jugar a bàsquet havia fet atletisme, però també era molt llesta, sabia cór­rer molt bé la pista a més de tenir un bon tir exterior», recorda una de les jugadores que, al llarg de la seva carrera, més assistències li va donar a Llop perquè acabés els contraatacs: la base figuerenca Anna Junyer.

El pavelló vell de Figueres acollirà aquest diumenge el primer Memorial Roser Llop per recordar la figura d´una jugadora que, al costat de Junyer i gent com Beth Brugada, Neus Heras, Pietat Pi i Rosa Vilaboy, entre d´altres, va ser determinant per posar Figueres en el mapa del bàsquet femení estatal, guanyant diferents campionats estatals de base i aconseguint l´ascens de La Casera a Primera Divisió l´any 1980. El bloc de noies a les quals Mora havia «inoculat» el virus del bàsquet al pati de les Escolàpies era el nucli d´un equip que, amb algunes incorporacions provinents dels equips de l´Adepaf com Junyer (dos anys més jove), van irrompre amb força en el bàsquet d´elit. El 1979, La Casera va guanyar el campionat d´Espanya júnior i va pujar a Segona Divisió amb el mateix grup de jugadores que, un any més tard, farien el salt a la màxima categoria. Roser Llop i Anna Junyer, actualment treballant a la Federació Espanyola, no varen trigar a volar de Figueres per convertir-se en professionals del bàsquet. El següent estiu les dues fitxaven pel Picadero barceloní. «No ens vam posar d´acord per anar al mateix equip, llavors la gent va pensar que sí, però vam arribar al Picadero per vies diferents», recorda Junyer, que, al llarg de la dècada dels vuitanta, va anar coincidint diferents cops amb Roser Llop en les seves respectives carreres.

Llop només va jugar una temporada al Picadero, després va anar al Betània i al Masnou, però les dues figuerenques van tornar a coincidir a Tortosa, un equip que guanyava lligues amb autoritat. «Recordo que a la selecció ens deien Zipi i Zape, ens coneixíem molt», diu Junyer parlant d´una Roser Llop que va jugar 68 partits amb la selecció espanyola absoluta (és la gironina que ho ha estat més cops després de la mateixa Junyer i de Marta Xargay) i va aconseguir el sisè lloc en el Campionat d´Europa de l´any 1987 al costat, no cal dir-ho, d´ella mateixa.

«Va ser una jugadora molt important pel seu talent i pel seu estil», recorda Junyer sobre la seva companya a La Casera, que també va guanyar una lliga amb el Dorna Godella i es va acabar establint a Sant Sebastià jugant amb el Donostia i, ja fregant la quarantena d´anys i fins poc abans de ser mare, amb el Rentería. «Ella estava molt còmoda a Sant Sebastià. S´hi va casar, allà va néixer la Carla, la seva filla, i sempre va sentir-s´hi molt ben tractada», va dir Junyer sobre una Roser Llop que va morir de càncer el febrer del 2001 quan tot just tenia 39 anys.