02 de abril de 2018
02.04.2018
Albert Rocas. Exjugador d´handbol.

«Els ensenyaments del senyor Mora a Palafrugell són el que més m'ha marcat»

03.04.2018 | 06:30
Albert Rocas, celebrant una victòria amb la selecció espanyola.

Sense equip des que el maig de l'any passat es va acomiadar del Naturhouse La Rioja, on aquella temporada havia pogut aparèixer en comptagotes, el palafrugellenc Albert Rocas ja feia temps que donava voltes a l'anunci definitiu de la retirada. Dimarts, a través d'un tuit, ho va confirmar, un cop va tenir clar que els problemes al turmell dret li havien passat massa factura. Format al Garbí de Palafrugell, ha passat pel Granollers, el Valladolid, el Barça, el Portland San Antonio, el Kolding danès i el Naturhouse. El seu palmarés té un bronze olímpic (2008) i dos Mundials (2005 i 2013) amb Espanya, lligues i una Copa d'Europa amb el Barça el 2011, entre d'altres.


Per què ha decidit anunciar la seva retirada definitiva ara?

A finals de gener em van donar l'alta de la lesió, però jo ja tenia presa la decisió. Veia que la cosa no donava per més. Vaig acabar la temporada passada molt malament. Al gener ja tenia clar que allò era el punt i final però no ho vaig voler anunciar aleshores perquè la selecció acabava de guanyar l'or a l'europeu i semblava que volia tenir un protagonisme que no em tocava en aquell moment.

El seu últim equip ha estat el Naturhouse La Rioja, però els últims mesos amb prou feines va jugar per culpa de la lesió.

Sí, els últims mesos ja pràcticament no vaig jugar. Vaig començar tard, a l'octubre, perquè m'estava recuperant de la tercera operació i el mes de març em vaig tornar a trobar malament. A l'abril em van donar la baixa, i des d'aleshores, esperant si podia trobar una solució... Jo tenia aparaulat un contracte de dos anys amb el Guadalajara, el Naturhouse m'havia proposat la renovació, però els ho vaig agrair i els vaig explicar que volia ser honest, primer amb la meva professió i segon amb mi mateix. A la vida els diners són una cosa secundària. Anar a un lloc per no poder jugar em semblava que no era gens elegant. A Guadalajara ho van entendre perfectament. No em veia amb forces. A mi el que m'ha agradat de l'handbol és que m'he divertit molt. Per a mi, els títols i els diners són una cosa que ha vingut de forma secundària. Mai m'he mogut pels diners, de fet, gairebé sempre he escollit la pitjor oferta (riu). M'han motivat altres coses.

Quan es va deixar de divertir?

Quan m'operen el segon cop i veig que la cosa no rutlla. Allà ja començo a tenir la sensació d'estar més fora que dins. Passen molts mesos, veus que no va bé, pateixes, estàs tot el dia medicant-te. Tot això va començar a finals de 2015, abans d'anar a l'Europeu de Polònia. I fins ara. La pena és que encara em veia a dalt de tot de la meva carrera, que encara em quedaven uns anyets bons, que estava en un equip de Champions, també a la selecció... no va ser gens agradable. Però va venir així i ho he hagut de pair a poc a poc.

La demora de l'anunci de la retirada era també per ajudar-lo a pair l'adeu?

Sí, sobretot també perquè volia passar pàgina, tancar aquesta carpeta. He anat sovint a veure partits a Guadalajara i encara molta gent que em trobava em preguntava quan em recuperaria i quan tornaria. Creia que ho havia de fer oficial i tancar aquesta etapa. Semblava que encara la possibilitat de tornar a jugar estava mig oberta i el meu cap em demanava tancar això i començar a fer una altra cosa. Físicament ja no estic per jugar al nivell que jo vull ni tampoc a l'esport professional.

L'homenatge que li faran avui al COE és conseqüència de l'anunci de la retirada, ja estava previst?

No, no, això ho haig d'agrair a l'Alejandro Blanco i al Paco Blázquez, que són el president del COE i el president de la Federació Espanyola d'handbol. Parlant una mica d'aquest tema em van proposar fer un comiat allà i jo, evidentment, encantat. Per mi és un honor acomiadar-me en un lloc tan emblemàtic com el Comitè Olímpic.

Com es viu sense l'handbol?

Ara començo una etapa nova. Seré el coordinador del departament d'Educació física d'un col·legi de Madrid que es diu Estudiantes Las Tablas. Ho afronto amb la mateixa il·lusió que tenia per l'handbol. M'he estat formant per això, en els camps de l'educació i la gestió esportiva. És el que més m'agrada.

Millor això que intentar fer carrera a l'handbol d'elit com a entrenador?

Sempre he dit que mai voldria ser entrenador. És una vida massa esclava. Evidentment intentaré que al col·legi hi hagi handbol per mirar d'explotar aquesta faceta de formador que sí que m'agrada i m'apassiona, treballar amb nanos i gestionar tot això. Però ser entrenador, no. Jo el que he portat sempre pitjor en tota la meva carrera ha sigut haver de canviar de lloc. Hi ha qui diu que és molt maco, que coneixes gent nova... sí que ho és, de maco, però si hagués sigut per mi, m'hauria quedat a viure a Palafrugell tota la vida. M'entén? Jo soc dels qui els agrada estar amb els seus amics i la gent que coneix. Ara, m'adapto a tots els llocs, perquè no m'ha quedat cap més remei, i ara estic totalment adaptat a Madrid.

Per què a tot arreu on ha jugat Albert Rocas deixa petjada?

Sempre he intentat ser honest amb tothom. Fins i tot quan he marxat d'un club encara que tingués contracte, ha sigut d'una manera pactada, avisant-los, explicant-los que em semblava fer el canvi pels motius que fossin. Per exemple, quan vaig sortir del Barça tenia un any més. M'havia arribat l'oferta del Kolding de Dinamarca i a mi sempre m'havia fet il·lusió provar sort a l'estranger. I em va semblar que aquell era el moment. Però el mateix em va passar quan vaig sortir del Granollers. Tothom em deia que estava ben llampat, que com podia deixar el millor planter d'Espanya, que ho és, per marxar al Valladolid. En aquell moment en Juan Carlos Pastor em va convèncer, i segurament gràcies a ell he arribat fins on he arribat. A vegades les decisions les has de prendre amb el cor. S'ha de viure de forma apassionada, amb decisions valentes.

Què queda d'aquell nano de Palafrugell que fa més de 20 anys va marxar de casa?

Tinc els records molt recents. Jo no esperava res quan me'n vaig anar al Granollers. Li mentiria si ara expliqués que tota la vida havia somiat no sé què... Esclar que somiava, jo veia el Dream Team d'en Valero Rivera a la televisió i volia jugar amb ells, el meu ídol era Mateo Garralda. Poder arribar a competir amb els meus ídols ha sigut una meravella, però no m'ho hauria imaginat mai. Quan m'entrenava amb el primer equip del Granollers, veia impossible fer el que feia aquella gent. Va anar passant el temps, les coses van millorant, i arriba un moment en què sense saber com estàs jugant a Primera divisió, i a la selecció, i al Portland, i al Barça... va tot venint així. Jo només lluitava per passar-m'ho bé, perquè la gent pensés que soc un bon tio, i que havia valgut la pena passar un minut amb mi. La resta, és secundari.

En quin moment s'ha divertit més jugant a handbol algú que té un palmarès com el seu?

Esportivament, a Dinamarca. Perquè em va agafar en un moment en què tenia la maduresa per saber el què feia a la pista, tota la confiança, i a sobre, disposava de barra lliure, feia el que volia i tenia molt pes a l'equip. Em vaig trobar molt bé, en una lliga molt professional, amb el reconeixement de companys i aficionats. Va ser una etapa molt maca. Després, l'altre moment, seria jugant al Portland, o jugant amb els amics al Garbí de Palafrugell. Potser fins i tot més que a Dinamarca.

Manté el vincle amb el Garbí?

A mi em va ensenyar a estimar l'handbol en Josep Maria Mora, que venia de Bordils i que va muntar un club d'handbol a Palafrugell. Per mi sempre serà el senyor Mora. Era el nostre professor de llengua catalana i castellana. L'handbol era l'esport del col·legi i vam començar els dissabtes al matí entrenant allà al pavelló de Palafrugell, amb ell, amb el senyor Mora. Ens ho passàvem molt bé. Com que la lliga no començava fins a alevins, vam estar quatre anys així, esperant que fos dissabte per entrenar. Allà vaig formar el meu grup d'amics de tota la vida. Aquella va ser l'època més maca. El que m'ha marcat més és el senyor Mora ensenyant-me a botar, a tirar... tots els seus ensenyaments. Durant la meva carrera sempre ha estat pendent de mi, fent-me una trucada quan he aconseguit alguna cosa. Ha sigut algú molt proper, mantenint sempre la distància, sense buscar cap protagonisme. Li tinc molta estima. Ell i Juan Carlos Pastor són clau en la meva carrera. Pastor en l'aspecte professional, i el senyor Mora per fer-me enganxar a l'handbol i estimar-lo.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook