La crisi que viu Veneçuela des de fa mesos va ser un dels motius pels quals el corredor Samuel Dávila va decidir fer les maletes cap a Europa. Així, a l’agost del 2017, el destí que va escollir va ser Figueres perquè hi tenia dos amics, que el van acollir a casa seva. Va fugir acompanyat del seu germà Jhackson, que ara viu a Alacant. Mig any després d’aterrar a l’Alt Empordà, Dávila ja té tots els papers regularitzats per començar a treballar i, a l’espera de trobar feina, la seva vida girar entorn de l’esport. Ser corredor de muntanya professional és el seu somni i després de trobar un equip, Sport HG, que li proporciona la roba, ara té la intenció de captar algun patrocinador. Els seus resultats, l’avalen. Des que ha arribat a terres catalanes ha guanyat curses d’àmbit comarcal i provincial com la Trepitja Garrotxa, de 64 km i després de 6 hores i 49 minuts, la Cursa del Fau de Maçanet i la Despertaferro de Bàscara, a més de fer podi a la Trail Terra de Comtes i Abats i a la Cursa de Muntanya de Girona.

“La situació de Veneçuela és bastant forta, vaig marxar també a la recerca del meu somni com a esportista. A Espanya creia que tindria més oportunitats i he vist que sí, he aconseguit més del que hauria tingut a Veneçuela, allà hi ha corredors que ho han deixat perquè no tenen diners ni per comprar sabatilles, és trist, però és la realitat”, comenta Dávila. A Veneçuela, més concretament a la regió de Trujillo, va començar a córrer amb cinc anys i després es va traslladar a Mérida per estudiar la llicenciatura d’Educació Física.

Aquí, entrena “entre tres i quatre hores al dia, però depèn, n’hi ha que són més llargs, de sis hores, o més curts, d’hora i mitja”. D’entre els seus destins per córrer es mou en tres punts:“Conec poc la zona, però vaig molt per la zona del Castell de Sant Ferran i també he anat per Sant Pere de Rodes i la Salut de Terrades. M’agrada bastant perquè es treballa molt bé el fet de pujar i baixar, a Veneçuela la diferència és que les muntanyes allà no són tan trencades, hi ha una pujada i una baixada”.

Des que està a l’Empordà, hi ha altres dos detalls que també l’han sorprès: “Hi ha quatre estacions, a Veneçuela només hi ha estiu i hivern, ara només em falta per conèixer la primavera; els paisatges també són diferents. I els passos de zebra, allà no n’hi ha, només et guies pels semàfors; em sembla molt bonic, és una forma de respectar i de valorar el vianant”.

Córrer pels Pirineus i a Itàlia

Estant ja a Figueres, va patir un dels cops més durs, la mort del seu pare, ara fa tres mesos, víctima d’un càncer. Els alts preus dels bitllets d’avió, ajuntat als pocs recursos de què disposa, van impedir-li poder tornar a Veneçuela a estar al costat de la família. “Va ser dolorós, em vaig haver de resignar, però això també em va fer més fort i el meu pare em va servir d’inspiració per a córrer els últims quilòmetres de la Trepitja Garrotxa i poder dedicar-li el triomf”, recorda amb nostàlgia.

La seva estada a Figueres no té una durada concreta i explica que li agradaria “conèixer els Pirineus i córrer alguna carrera d’Itàlia. Depèn dels diners, de si trobo patrocinadors i d’altres factors. El meu somni és trobar un major nivell, córrer amb els millors del món i viure d’aquest esport. El temps ho dirà, de moment estic molt concentrat i entrenant, tot està en la disciplina, és la mare de l’èxit”.

Mentre ressegueix el camí de la victòria, en aquest inici de 2018 participarà a la Mitja Marató de l’Albera, de Llançà, aquest diumenge (21 km), i a la Transgrancanaria (64 km). En el punt de mira té el Mundial que se celebrarà a la Penyagolosa (Castelló), les set proves del Campionat d’Espanya i la Marató de Zegama, al País Basc.