La història del bàsquet a Girona no es pot explicar sense parlar de Ramon Sitjà. Una frase senzilla, però, indiscutible i que resumeix bé la història d'un personatge clau per entendre la popularització del bàsquet a la ciutat, el seu creixement i l'evolució, esportiva i personal, de moltes generacions de gironins. Mort ahir als 93 anys, Ramon Sitjà serà recordat per ser el fundador del Sant Josep, ell va convèncer el llavors rector de la parròquia, mossèn Francesc Puig, per arreglar una pista al costat de l'església en una iniciativa que, en el pas dels anys, seria l'embrió del futur CB Girona i del bàsquet professional masculí a la ciutat. Ramon Sitjà va ser història del bàsquet, però, una història molt llarga, perquè, com encara fa només dos anys, es va treure fitxa d'entrenador per ser l'ajudant de Martí Serra en l'equip infantil del Club Escola Bàsquet Girona (l'entitat que va agafar el relleu del Sant Josep en el pavelló parroquial). Fins fa ben poc, amb l'ajuda de la seva família, Ramon Sitjà anava amb cadira de rodes al pavelló els dissabtes al matí per veure partits. Bàsquet i família eren les dues grans passions de Ramon Sitjà que serà enterrat avui, a les quatre de la tarda, a l'església de Sant Josep. Tenia dona, Cèlia, tres fills, quatre nets i sis besnets.

«Era molt generós. No tenia mesura en la seva dedicació. Al cap d'uns anys plegues, pensats que ja en tens prou d'estar tancat en un pavelló, però ell no. Seguia allà», recordava ahir una de les persones amb qui va compartir més anys a les pistes de bàsquet, Joan Las Heras, sobre la trajectòria en el bàsquet d'un Ramon Sitjà que va conèixer aquest esport de la mà d'un altre nom històric del bàsquet gironí: Mateu Pell. Sitjà i Pell vivien a prop, al carrer de la Rutlla, i tots dos havien jugat a futbol amb l'equip de La Salle, però, un dia Mateu Pell, que també ja practicava el bàsquet i anys més tard seria el president de la Federació Gironina, li va proposar provar d'anar a jugar a bàsquet amb un grup de nois que s'entrenaven en una pista a Palau-sacosta. Allà, Sitjà s'inocula la passió pel bàsquet jugant primer al Palau-sacosta i ja, després de tornar del servei militar, amb el GEiEG. A l'entitat grupista, Sitjà s'hi està fins a finals del 1964 quan, ja convençut de les possibilitats que tenia el minibàsquet, va bolcar-se en la creació del Sant Josep. Convèncer el rector, mossèn Francesc Puig, per habilitar un terreny del costat de l'església com a pista de bàsquet i aglutinar, al seu voltant, un grup de joves dels carrers del voltant per fer el primer equip del Sant Josep. I, a partir d'allà, la història es va anar fent gran. De la pista de terra al pavelló, dels equips amb només nens dels carrers del costat a pujar categories fins a arribar a dalt de tot. Molts canvis, però, un factor inalterable: Ramon Sitjà sempre hi era. «Personalment em va marcar molt. Com ens va introduir en el bàsquet, com vam créixer junts... Recordo que ens portava a jugar a minibàsquet per tots els pobles amb una furgoneta i sempre es cuidava que tots estiguéssim bé. Tenia un caràcter que podia semblar dur i exigent, però t'atrapava per com es preocupava i ef feia créixer i millorar», recordava ahir un d'aquells jugadors dels primers anys, Raimon Mora, destacant el gran mèrit de Sitjà aguantant anys i anys: «Encara no fa gaire vaig anar un dissabte al matí al pavelló i el vaig veure allà, amb cadira de rodes, mirant partits... Em va emocionar molt».

«Treballant a peu de pista, que és on li agradava estar», apuntava ahir l'actual president de la Federació Catalana de Bàsquet a Girona, Xevi Santaló, sobre un Sitjà que tothom recorda més rectificant la tècnica de tir a un nen petit, aconsellant l'entrenador d'un mini com ensenyar als nens a botar, que no pas liderant des d'un despatx. Com a curiositat, però simptomàtica del seu tarannà, es pot dir que Ramon Sitjà va ser el fundador del Sant Josep però mai en va ser el soci número 1. Aquest honor va ser per a un altre nom històric de l'esport gironí, en aquest cas del futbol, Joan Cabratosa, que tenia el bar Bons Aires, a tocar de Sant Josep, i que va pactar amb Sitjà i la gent del Sant Josep que li cedirien l'honor de ser el soci número 1 si aconseguia portar 25 socis més. Així va ser i Cabratosa va ser el soci número 1 del Sant Josep per sempre més. Sitjà no volia càrrecs. Volia entrenar, volia formar àrbitres, auxiliars de taula. El que fos sempre a peu de pista. «Tenia una gran capacitat per estar al dia, a diferència del que podia semblar a algú que no el conegués bé, ell sempre es preocupava d'aprendre i podies parlar amb ell de qualsevol detall», recorda l'ara delegat territorial d'Esports, Pep Pujols, també exjugador i, en una etapa, responsable de l'escola del Sant Josep. Sitjà era un «mestre» que va deixar empremta per on va passar. Al GEiEG, al Sant Josep dels primers anys, en les seves col·laboracions en equips femenins de CREFF o de les Dominiques, fent d'àrbitre de partits de primer nivell, en l'etapa del CB Girona a l'elit dirigint l'escola amb Joan Las Heras... És molt difícil valorar la figura de Ramon Sitjà, perquè quan parles del bàsquet a Girona parles d'en Ramon», apuntava ahir l'exjugador Gerard Darnés.