El famós camp enrere de Sergi Llull en el partit de quarts de final contra l'Andorra ha quedat en poc més que una anècdota, fins i tot els jugadors del Madrid celebraven diumenge el títol tot cantant «era campo atrás!» en el vestidor del Buesa Arena, i la realitat és que l'equip blanc va encadenar la quarta Copa consecutiva a Vitòria. I anant més enllà, el tretzè títol des que Pablo Laso n'és l'entrenador. De la Copa del 2012 al Palau Sant Jordi, que trencava una sequera madridista de dinou anys en aquesta competició, a la d'aquest diumenge contra el València, hi ha un camí de cinc anys d'èxits amb una Eurolliga (2015), tres lligues ACB (2013, 2015 i 2016), cinc Copes (la del 2012 i les quatre últimes) a més de tres supercopes d'Espanya i una Copa Intercontinental. Laso, nascut fa 50 anys precisament a Vitòria, ha convertit el Madrid en un equip guanyador, apostant per un bàsquet alegre, amb Sergi Llull com a gran referència després del retorn de Sergio Rodríguez a la NBA, i donant la raó als qui, bàsicament el seu amic Alberto Herreros i Juan Carlos Sánchez, mà dreta de Florentino Pérez al Madrid, van apostar per ell l'estiu del 2011.
Pablo Laso havia estat un base notable, amb gairebé dues dècades d'experiència a l'ACB, competició de la qual té el rècord històric d'assistències (2.896), però com a tècnic, després de passar un any per València i fer-se gran al modest Lagun Aro de Sant Sebastià, no tenia el pedigrí de gent com Bozidar Maljkovic, Ettore Messina o Sergio Scariolo, que el van precedir amb molts menys resultats. Alberto Herreros, però, que havia estat company de vestidor de Laso al Madrid, devia tenir clar que dins de Laso hi havia un entrenador. Tant o més notable que base.
Un detall que, una dotzena d'anys abans, tampoc havia passat desapercebut a la gent que va coincidir amb Pablo Laso a Girona. L'ara entrenador del Madrid va jugar tres temporades a Fontajau, entre el 1999 i 2002, sempre amb Trifón Poch d'entrenador, i dirigint, en el seu primer any any a la ciutat, el Casademont Girona que va arribar a les semifinals de la Copa Korac contra el Llemotges de Dusko Ivanovic. «Teníem claríssim que seria entrenador. Només calia veure els debats que tenia amb en Trifón (Poch) per detalls del joc... Ell venia d'Itàlia, on no li havia anat massa bé després de sortir del Madrid, i aquí a Girona va estar molt bé. Tant ell com la dona i els nens. Vam fer un bon grup amb els nacionals i ell, en una època amb tres americans, nacionalitzats i l'inici dels comunitaris, ja sabia cohesionar molt bé els vestidors, com ha demostrat després com a tècnic». Gerard Darnés, ara representant de jugadors, i company de Laso en els seus tres anys a Girona, es recorda bé de l'ara entrenador del Madrid debatent amb Poch com a pròleg d'un pas de la pista a les banquetes que, en aquella època, també veia clar el que era director esportiu del CB Girona, Jordi Puig: «És clar que vèiem que seria entrenador; molts jugadors quan surten de la pista deixen de parlar de bàsquet i, en canvi, ell parlava de bàsquet tot el dia i recordo que tenia informació del que passava a tots els vestidors dels equips de la Lliga. Coneixia i tenia connexions a tot arreu».
A criteri de Puig, Pablo Laso va ser «un dels millors bases, potser el millor, que vam tenir a Girona i, sobretot, era molt llest, i tenia molt clar qui era el bo en un equip». Puig recorda un Laso base que, quan estava al Madrid, no parava de buscar Joe Arlauckas perquè anotés i «aquí va fer el mateix amb en Darryl (Middleton) o en Larry (Stewart)». Menut, amb menys d´1,80 d´alçada, i sense ser cap prodigi físic ni un gran tirador, Pablo Laso es va saber buscar la vida - «dirigint i repartint joc, però també robant pilotes posant molt bé les mans» - per acabar-se guanyant un respecte com a jugador que, per a Jordi Puig, li ha anat molt bé després quan va fer el trajecte cap a les banquetes. «Els jugadors el respecten perquè saben que va ser un molt bon base, que va jugar al Madrid, a Vitòria... I això fa que es creguin el que els diu», analitza Puig en una idea que complementa Gerard Darnés per a qui, segurament, Pablo Laso és el millor d´entrenador d´Europa pel que fa a la cohesió del grup. «Ell ha estat jugador, entén perfectament que després d´un partit als jugadors els agrada sortir a sopar i a desconnectar, o com afronten els jugadors els treballs físics», explica Darnés, que, avui en dia dedicat al món de la representació de jugadors, té molt clar la influència del vitorià amb el gran moment, per exemple, de Sergi Llull. «Sap molt bé com tractar els jugadors, sense ell segur que Llull no hauria aguantat tants anys al Madrid sense marxar a la NBA».
Els resultats de Pablo Laso són indiscutibles. Tretze títols en sis temporades, i aquesta encara no ha acabat, però en el debat estètic l'exbase del Casademont Girona també deixarà un pòsit en el bàsquet espanyol. «Per a mi el més important d'aquesta Copa ha estat que tots els partits han estat molt vistosos, amb jugadors desinhibits i un bàsquet alegre, que és el que al final acabar agradant a la gent», reflexiona Jordi Puig, qui creu que «el mirall del Madrid ha estat important. Com fa uns anys el Llemotges de Maljkovic va guanyar la Copa d'Europa jugant lent i la gent va pensar que, si funcionava, s'havia de passar a fer les jugades que abans feies amb dos bloquejos a fer-ho amb quatre... Per a mi allò va ser perjudicial...».
I, jugant més o menys bé, fent més o menys punts per partit, el que està clar és que Pablo Laso ha encaminat el Madrid a guanyar títols. Diumenge, encara als vestidors del Buesa Arena, el mateix Llull ho va deixar molt clar: «Amb aquest senyor vam començar a anar cap amunt. Ens va donar confiança i un estil de joc que ens beneficia a tots».
