Just encetat el 2013, Ivan Portolés va decidir que ja n´hi havia prou. Estava frustrat, desmotivat. «Decebut», era la paraula. Havia dedicat bona part de la seva vida al futbol, defensant la porteria de clubs com el Girona, Vilassar, Llagostera o Palafrugell. Però dues patacades gairebé consecutives l´havien fet llençar la tovallola. Acabava de viure una situació esperpèntica a Palafrugell, on hi va anar a parar seduït per un «projecte important» que a punt va estar de traduir-se en ascens, però que va acabar de la pitjor manera possible per les falses promeses econòmiques. I dos anys abans, havia sortit de Llagostera per la porta del darrere.

«És una espina que encara tinc clavada. Vaig jugar 31 partits, vam pujar a Segona B, em van considerar el millor porter de Tercera i em van assegurar que em renovaven. Però quan faltaven quatre dies, em van dir que no tenia fitxa», recorda. Dues desil·lusions que van fer-lo penjar els guants. Era el 2013 i, tot i que mai va arraconar el futbol, la seva retirada era un fet. Tres anys després i a tocar dels 40, Portolés ha decidit tornar-hi. El Can Gibert li ha brindat aquesta oportunitat i ell no ho va dubtar.

Des que va decidir retirar-se, ha entrenat els porters de la base i del primer equip d´aquest modest club gironí que milita a Segona Catalana. I no només això: «Mai he deixat de fer esport. Els caps de setmana surto amb la bicicleta i també jugo molt a pàdel». Fins que fa unes setmanes, li van proposar fer-se fitxa per tornar a jugar. L´equip es va quedar amb només un porter, amb tota la segona volta per davant. «Buscar algú en aquesta categoria i que no et paguin gairebé res és molt complicat. Per això el president i l´entrenador em van dir que el més viable era fer-me fitxa». Portolés només va posar una condició: «Doneu-me tres setmanes per fer una petita pretemporada». Dit i fet, va accelerar la seva posada a punt i ja fa dues jornades seguides que ha entrat a les convocatòries del Can Gibert, tot esperant que, algun dia, pugui jugar de nou. «Estic superil·lusionat, com si fos un nano de 18 anys».

Portolés, a qui no li falta experiència, sap quin ha de ser el seu rol. Jugar ho té en ment, però les seves prioritats són unes altres. La primera, «tornar-me a sentir futbolista i entrar en un vestidor, que ho trobava a faltar». I la segona, «ajudar el grup amb la meva experiència. Jugui o no, m´agrada aportar bon rotllo a l´equip. Hi ha gent molt jove, amb projecció i espero estar allà pel que necessitin». Perquè d´això, en sap un niu. Té un màster a nivell de coaching personal i per a empreses, una eina vital per ser útil en un grup. «A nivell mental, el porter ho és tot. És psicologia. Treballar les emocions i l´emotivitat és important en un futbolista».

Coach, però també a punt de fer el curs nacional de porters a Madrid. Tot sigui per estar el més preparat possible. Ho compaginarà tot plegat amb els entrenaments i, si toca, amb jugar algun partit. Ell s´ho pren seriosament, però també té temps per fer broma: «Em caso aquest mes de juliol i tinc l´excusa perfecte per arribar amb el pes ideal! A més, en tinc per un any més. Si m´hi poso, m´hauran d´aguantar una altra temporada. Era una condició!»