PLa primera pista del Club Tennis Girona, encara amb parets de mur i malla metàl·lica.Partit al Club x3 de Domeny, a cinc minuts de Girona. Un exemple de club privat per donar resposta a la cada vegada més àmplia demanda dels practicants d'aquest esport.Placa commemorativa a la Pista 1 del Tennis Girona, construïda l'any 1997. Va ser la primera pista de tota la ciutat. L'argentí Fernando Belasteguín, número 1 del món, pilotejant en un dels tornejos amateur del CT Girona. Tot un èxit.

ocs esports hauran calat tan profundament en tan poc temps com el pàdel. El creixement que ha tingut a casa nostra en la darrera dècada ha estat, simplement, espectacular. Des de finals dels 90 cap aquí, aquesta modalitat ha passat de ser pràcticament desconeguda per a la gran majoria a convertir-se en un dels esports més practicats. De ser considerat elitista a estar-se convertint en un esport que amb el temps podria ser de masses. Una activitat on la classe social i el nivell adquisitiu dels practicants hi juga un paper ínfim, pràcticament irrellevant.

Nascut a Mèxic a finals dels 60 (tal i com s'explica a la propera pàgina), el pàdel va aterrar a Espanya de la mà del príncep Alfons de Hohenlohe. Marbella va ser la porta d'entrada d'una nova modalitat que en pocs anys explotaria entre les classes altes i benestants de les grans ciutats de l'estat, com Madrid, Bilbao o Barcelona. A la província de Girona va arribar el 1987 de la mà del Club Tennis Llafranc, quan un madrileny va exportar-lo de la capital de l'Estat en aquesta zona d'estiueig de la Costa Brava. Tot i això, no seria fins 10 anysdesprés quan arribaria per primera vegada a la ciutat de Girona.

A la capital de la província el pàdel va entrar pel Club Tennis Girona l'any 1997. Aleshores el seu president, Josep Maria Coll, i la resta de membres de la junta, veien amb preocupació com el nombre de socis es reduïa sense aturador. El tennis començava a perdre adeptes, lluny de l'empenta i la força que l'havia caracteritzat dècades enrere. El problema semblava no tenir solució fins que el vicepresident de l'època, Manel Fontelles, va posar sobre la taula la proposta d'un nou esport: el pàdel. Un esport que ja caminava a Andalusia, Madrid, Barcelona o el País Basc, però que a la província només comptava amb les quatre pistes del Tennis Llafranc.

"En una conversa sorgida de manera casual vaig proposar-li al president construir una pista com les de Llafranc", recorda Fontelles. "Ell va creure-hi de seguida i vam apostar per tirar el projecte endavant". El vicepresident d'aleshores confessa que "ni en Josep Maria Coll ni jo hi jugàvem, però vam pensar que podia ser un esport diverit, com l'squash, que sense saber-ne gaire ja et pots divertir". Aquí estava, justament, la clau de volta. La característica que ha fet del pàdel un dels esports més practicats en menys de 15 anys. "Al tennis necessites molts anys per jugar-hi bé i poder passar una bona estona, al pàdel no cal saber-ne gaire per passar-s'ho bé". Els practicants actuals coincideixen en aquesta descripció. Tots apunten que es tracta d'un esport "dinàmic, socialitzador i molt fàcil de passar-s'ho bé". Coll i Fontelles sabien de què parlàven.

Segons Fontelles, el president del Tennis "va preocupar-se molt d'aconseguir subvencions de la Generalitat", apunta. "L'aposta va ser clara i ferma. Era un home amb molta visió. Va saber veure com enganxar tant la gent que no havia jugat mai a tennis com els que sí que ho feien".

Tot i que li va costar una mica arrencar, aquesta nova modalitat va popularitzar-se entre els membres del club a principis d'aquest segle, gràcies a quatre advocats gironins que, farts de jugar partits de dobles que se'ls feien avorrits -per la diferència de nivell entre uns i altres- van decantar-se per agafar una pala i tancar-se entre aquelles quatre parets un cop a la setmana. En joc hi havia una paella.

De mica en mica, ells quatre van anar enganxant els seus amics i coneguts del CT Girona, fins al punt d'haver-se convertit en tot un fenomen dins el club. Des de fa uns anys s'hi organitzen tornejos i, fins i tot, hi han passat els millors jugadors del planeta per fer-hi demostracions. Tot i això, el delegat territorial de la Federació Catalana, Raimon Nadal, explica que "l'explosió forta" a la ciutat va arribar "quan el GEiEG va construir les seves primeres pistes", donades d'alta l'any 2007.

Un d'aquells quatre advocats (Alfonso Aguado) va acabar deixant la seva professió per dedicar-se exclusivament a la seva gran passió. Ja fa uns quants anys que es dedica al negoci del pàdel a Palma de Mallorca, des d'on veu com s'ha extès en l'última dècada. "Abans era un esport de pijos, i ara és un esport de masses", explica. "A Catalunya li va costar arrencar perquè hi jugava el president Aznar i això era pejoratiu. En canvi a la resta d'Espanya aquest aspecte va ser clau perquè s'expandís entre les elits", recorda. "Era considerat l'esport del PP i això a Catalunya frenava molt".

Gran coneixedor de tot el que envolta aquesta modalitat nascuda a Mèxic a finals dels anys 60, afirma que a Catalunya no va ser "fins el 2005 quan hi va haver una gran expansió. Ja feia anys que existia la Federació, que estava molt ben organitzat tot, però no acabava d'arrencar". Afincat a la capital balear, reconeix que "a Mallorca el pàdel li porta 10 anys d'avantatge a Girona, on encara li queda molt per créixer". "A Palma hi ha entre unes 280 i 290 pistes, i és tan popular que entre sis de la tarda i deu de la nit és gairebé impossible trobar una pista lliure", apunta, abans de preveure que "a Girona arribarà al punt àlgid quan hi hagi unes 80 pistes". De moment n'hi ha més d'una trentena, que cada vegada reben més adeptes d'aquesta pràctica.