Els psiquiàtrics, més letals que les presons o els camps de treball durant la Guerra Civil

Amb 5.715 morts sota la seva tutela, els psiquiàtrics catalans van ser un dels llocs més mortífers de la rereguarda de la Guerra Civil, les conseqüències de la qual van acabar en alguns centres amb la vida del 75 % dels pacients, víctimes “conscientment oblidades” que ara recorda una investigació encarregada per la Generalitat.

La fam, la insalubritat i la superpoblació van ser les principals causes d’una de les crisis humanitàries més greus i desconegudes del conflicte, que va relegar els interns de les institucions mentals “al final de la cadena de prioritats” i els va condemnar a una mortalitat superior a la de presons i camps de concentració.

“No hi ha cap col·lectiu més vulnerable que els pacients de psiquiàtrics en una situació així, perquè fins i tot als camps de concentració, si aspires que els presos treballin, al final del dia els has de donar alguna cosa per menjar”, explica a EFE l’historiador Marcos Robles, autor de l’estudi encarregat per la Direcció General de Memòria Democràtica, adscrita al Departament de Justícia.

La investigació, que recupera la identitat de les persones que van morir en aquests centres i inclou per primera vegada un llistat complet de víctimes, documenta l’impacte que va tenir la guerra en llocs com el Conjunt Psiquiàtric de Sant Boi (Barcelona), l’Institut Mental de Sant Andreu (Barcelona) o el Sanatori Martí Julià de Salt (Girona), fins ara “punts cecs” per a la historiografia del període.

“Aquestes persones han estat conscientment oblidades. És un tema incòmode que no agrada a ningú, ni a la societat, ni als governs ni a les mateixes famílies, i per això s’ha obviat”, lamenta a EFE la integrant del col·lectiu de descendents de víctimes Besnets per la Dignitat, Susanna Casellas, alhora que celebra que iniciatives com aquest estudi comencin a reparar i dignificar la seva memòria.

Més de 3.100 morts a Sant Boi

Durant la Guerra Civil hi havia tretze principals psiquiàtrics a Catalunya, la majoria a la província de Barcelona, que el 1936 acollien uns 7.000 pacients, institucions guiades per una beneficència basada en la caritat cristiana i on, en molts casos, s’enviava les persones “no només per tancar-les, sinó per oblidar-les”, explica Robles.

Amb l’esclat del conflicte, els sindicats van prendre el control de gran part dels centres fins al 1937, després dels Fets de Maig, quan la Generalitat en va assumir el comandament, que, segons l’historiador, “va intentar augmentar la cobertura dels psiquiàtrics i no deixar ningú enrere, però simplement va acabar col·lapsant”.

L’escassetat i el mal estat dels aliments —en ocasions robats pels mateixos sanitaris abans que arribessin als interns—, sumats a l’excés de pacients que van assumir les institucions a mesura que es reorganitzava l’assistència a la rereguarda, i a la insuficient higiene i recursos bàsics, van fer que psiquiàtrics com els de Sant Boi o Sant Andreu assolissin percentatges de defuncions del 75 % o del 50 %, respectivament.

El Conjunt Psiquiàtric de Sant Boi (3.160), l’Institut Mental de Sant Andreu (776), el Sanatori Martí Julià de Salt (633), l’Institut Pere Mata de Reus, a Tarragona (487), i el Sanatori Mental Municipal de Barcelona (228) van ser els centres amb més defuncions, especialment el 1938, quan la desavantatge bèl·lica del bàndol republicà va agreujar l’efecte del conflicte a Catalunya.

Recuperar expedients per “tancar l’interrogant”

“Aquestes persones no van tenir cap altra opció que quedar-se allà dins i morir de fam”, denuncia Susanna Casellas sobre el destí de familiars com la seva tieta àvia, la gran majoria dels quals van acabar en fosses comunes dels cementiris locals.

La feina de Besnets per la Dignitat, un conjunt de 48 famílies a les quals, en paraules de Casellas, els queda “molt per fer, però sense l’estigma envers el tema de la salut mental que hi havia anys enrere”, ha aconseguit que recentment s’atorgués als seus avantpassats la condició de víctimes de guerra, a més del compromís de la Generalitat i l’ajuntament de la localitat d’instal·lar una placa commemorativa al cementiri de Sant Boi.

Va ser precisament en els documents d’aquest cementiri on l’historiador i arxiver local Carles Serret va detectar per primera vegada que la mortalitat del psiquiàtric va augmentar extraordinàriament durant la guerra, pista que va motivar l’estudi de la resta de centres catalans.

El col·lectiu de descendents, que reclama que els cementiris de la resta de localitats també esdevinguin llocs de memòria, continua treballant per reconstruir la història dels seus familiars mitjançant la recuperació dels expedients, però adverteix que es troba amb la “reticència” d’alguns centres a obrir els seus arxius argumentant que són dades mèdiques privades.

Noranta anys després de l’inici de la guerra i després del buit que va deixar el silenci d’aquelles generacions que van conviure amb els ingressats en psiquiàtrics, Casellas insisteix en la importància de recuperar aquesta informació, “no només per reivindicar la figura d’aquestes persones, sinó per ajudar les seves famílies a tancar l’interrogant que han tingut obert tota la vida”.