No, amb Franco no es vivia millor

“Amb Franco es vivia millor” és un tòpic que encara apareix a les xarxes i als dinars familiars quan es critiquen problemes del present. El mite de la gran economia franquista ha calat en una part important de la població: segons l’últim baròmetre del CIS, gairebé el 30% dels homes joves i dels majors de 55 anys pensen que els anys de la dictadura van ser bons.

És cert que els nivells de vida eren millors durant la dictadura? “Rotundament no”, coincideixen tres experts consultats per Verificat.

L’economia franquista va ser una de les més endarrerides d’Europa. Després de la guerra civil, va trigar 13 anys a recuperar els nivells de PIB de la Segona República i les dictadures espanyola i portuguesa van ser pràcticament les úniques excepcions al gran creixement europeu de postguerra.

Pobresa, repressió i fam van caracteritzar aquest període, explica Antonio Cazorla, catedràtic d’Història a la Universitat de Trent (Canadà) i un dels principals experts en la dictadura. Si el PIB va trigar molt a recuperar-se, els salaris dels treballadors encara van trigar més, analitza el professor d’economia política de la Universitat de Barcelona Sergio Espuelas a La història econòmica de l’Estat del Benestar Espanyol. “Els beneficis empresarials van créixer molt més ràpidament”, explica l’expert a Verificat.

En aquell període, les ajudes socials eren pràcticament inexistents: Espanya era un dels estats europeus amb menys despesa pública. Les poques ajudes de la postguerra eren més propagandístiques que efectives i aviat es van configurar com un factor d’ordenació familiar: obligaven la dona a quedar-se a casa i tenir cura dels fills.

Que la mare no treballés era el requisit principal del subsidi familiar, el més important de l’època, que assegurava la divisió patriarcal del treball a través d’una particular redistribució de la riquesa: una part dels sous dels treballadors sense fills anava als seus companys amb descendència. Un subsidi que creixia amb el nombre de fills i que desmenteix, en part, el mite del pare proveïdor.

A més de la repressió política i social contra les dones, la seva llibertat econòmica era nul·la

Si la frase “amb Franco es viuria millor” ja és falsa en termes econòmics per al gruix de la població, encara ho és més si no ets un home. A més de la repressió política i social contra les dones, la seva llibertat econòmica era nul·la: estaven de facto obligades al treball reproductiu i necessitaven el permís del marit per rebre herències, treballar o obrir un compte bancari.

Un “miracle econòmic” nascut del desastre

Les persones que elogien l’economia franquista només es poden aferrar als darrers deu anys de la dictadura (tot i que l’economia espanyola s’ha duplicat des de llavors). La política desenvolupista dels anys seixanta, quan el règim va invertir en sectors estratègics i va liberalitzar el mercat per atreure inversions estrangeres, va aixecar l’economia. “El nivell de partida d’aquest procés de creixement era extraordinàriament baix”, recorda la professora d’Història Contemporània de la Universitat de Halle (Alemanya) Anna Catharina Hofmann, autora d’Una modernitat autoritària.

Tot i que el creixement econòmic va millorar el nivell de vida de la població i va obrir la porta al consumisme, “no es va traduir en una redistribució a favor de les classes menys acomodades”, explica Hofmann a Verificat, que assenyala també l’enorme bretxa camp-ciutat. L’èxode massiu cap a les ciutats “va posar de manifest les mancances en infraestructures, serveis públics i habitatge”.

El mite de “l’atur inexistent”

Existeix el mite que durant el franquisme no hi havia atur: segons l’INE, la taxa masculina era de l’1 al 2%. La plena ocupació era prioritària per a Franco, i ho va aconseguir després de la massiva emigració laboral a Europa i mitjançant estadístiques dubtoses, assenyala Hofmann. Un estudi publicat a la revista acadèmica Historia Social explica que l’atur es limitava “a través de la forçosa inactivitat de les dones i la seva exclusió del registre d’atur”.

Si la taxa es calcula dividint els aturats entre la població activa, només cal registrar les persones sense feina com a “inactives” per ocultar-les de l’estadística. Una anàlisi de Verificat a partir del cens indica que la proporció d’adults amb ocupació és més gran ara que el 1970, un dels millors anys de la dictadura. Entre les dones, s’ha més que duplicat.

Cal destacar també que la taxa d’atur del franquisme era baixa perquè ocultava un nombre altíssim de dones “inactives” que duien a terme treballs reproductius.

Subscriu-te per seguir llegint