El 20 d'agost del 2008 era, a priori, "un dia corrent" a la vida de Loreto González (Monforte de Lemos, Lugo, 1953). Res feia presagiar que no acabés així, però a les 13.24 hores -una hora més a la Península- tot es va convertir en horror. L'MD-82 amb matrícula EC-HFP de l'extinta aerolínia Spanair que va sortir de Madrid amb destí Gran Canària no va aconseguir alçar el vol amb normalitat. Instants després de l'enlairament, i amb 172 persones a bord, es va estavellar al final de la pista 36L de l'aeroport madrileny de Barajas.
"Tota la vida que tenia va acabar aleshores. Ara estic, per així dir-ho, en una mena de supervivència", relata a punt de complir-se deu anys de la tragèdia aèria. La seva filla Clara Díaz, que per aleshores tenia 23 anys, va morir en l'accident. Ella va aconseguir salvar-se, però ja res és igual. "La meva vida a les Canàries, el meu treball, la meva vida psíquica, la meva vida física ... Tot va acabar. Tot va acabar a Barajas", repeteix González, una dels 18 supervivents de l'accident del JK5022.
"Ens vam adonar que l'avió s'estavellava"
González mira enrere i detalla la seva vida i la de la seva filla abans d'aquell 20 d'agost. Ella és metgessa i en aquella època treballava per a l'Institut Social de la Marina. Els set mesos abans d'agafar el vol va estar en una comissió de servei a l'Oceà Índic, a les illes Seychelles, per atendre la flota tonyinaire que pescava en aquella zona. La seva filla acabava d'acabar la carrera de Psicologia Clínica "de manera brillant" per la Universitat Nacional d'Educació a Distància (UNED) i va rebre, per això, el Premi Fi de Carrera.
En acabar els seus exàmens, Díaz va decidir passar uns 25 dies amb la seva mare a les Seychelles i després va tornar a Espanya per matrícular-se al màster i assistir a un casament. González, en canvi, va haver de romandre fins l'agost a l'arxipèlag de l'Índic per atendre uns malalts greus. A la Península va ser on es van retrobar. Díaz havia tret el bitllet de tornada a Gran Canària en classe turista per al dia 20 d'agost amb Spanair, ja que sabia que aquesta era la companyia amb la qual havia de viatjar la seva mare des de Madrid per volar fins a les Canàries. González, un cop a la Península, va canviar la data de tornada per volar el mateix dia, si bé ella ho va fer en classe bussiness perquè aquest trajecte li cobria la feina
"Ens vam perfectament adonar que l'avió s'estavellava, ho recordo com una situació horrorosa", explica. La inestabilitat de l'aparell i els tombs que donava, principalment cap al costat dret, no feien presagiar res de bo. L'últim record que té dins d'aquesta aeronau és sonor: els crits dels passatgers.
González va perdre el coneixement en el moment de l'impacte i calcula que el va recuperar uns deu o quinze minuts després. "Ho recordo amb molta angoixa. No em podia moure perquè tenia el cos trencat i estava esperant que arribessin els rescatadors, que van trigar moltíssim temps". Per la seva professió de seguida es va fer un autodiagnòstic. Tenia un pneumotòrax a pressió i s'estava asfixiant. Quan va veure els serveis d'urgències, els va cridar amb la mà, també fracturada, però que podia moure.
La gallega va romandre més de dos mesos en coma. Només a la cara tenia 20 fractures. Des que va ocórrer el sinistre ha passat catorze vegades pel quiròfan per reparar, en la mesura dels possible, les seves lesions. Les seqüeles físiques de l'accident encara són ben visibles. A més d'una "coixesa manifesta", hi ha el dany psíquic. Les cicatrius que no es veuen són les que més fan mal. "Em vaig quedar sense el més important a la meva vida que era la meva filla", subratlla. Una pèrdua que no es va imaginar quan va obrir els ulls a terra de l'aeroport.
"Només vaig veure uns petits matolls cremant, el rierol i a dues o tres persones movent-se. La catàstrofe de l'avió va quedar a la meva esquena i ni tan sols em podia arrossegar. No veure cremar l'avió em va donar molt ànim perquè vaig pensar que tothom estaria malferit, però bé. Per sort no el vaig veure i això em va donar ànims per tirar endavant. Si hagués vist l'avió com estava, segurament m'hauria adonat que eren pràcticament tots morts", esgrimeix.
Avaria en el sensor de temperatura
Els mecànics de la desapareguda empresa van revisar l'avió per una avaria en el sensor de temperatura abans que l'aparell intentés enlairar-se per segona vegada. Els passatgers ja estaven a bord i, encara que els tècnics van trigar més d'una hora a revisar l'aeronau, no els van deixar baixar. "L'hora i escaig que van estar reparant teòricament l'avió va ser l'última hora i escaig de vida de la meva filla i no vaig poder estar amb ella perquè no ens van deixar moure'ns del seient", lamenta.
Aquest dilluns es compleix una dècada des que es va produir la tragèdia i González afirma que els últims deu anys han estat "molt dolorosos".
