Confessava Josep Pla al Quadern gris que “de vegades penso en la ciutat de Figueres. És un lloc on m’agradaria viure -o almenys on em sembla que hi viuria fàcilment”. La frase és de fa més d’un segle i, evidentment, no sabem què diria l’escriptor empordanès si avui veiés la ciutat. Uns anys més tard, a la dècada dels 60, Isabel-Clara Simó va ser destinada com a professora a l’institut de Figueres i en el llibre El racons de la memòria, que va publicar el 2009, va escriure que “els figuerencs et miren amb escepticisme i comencen tot seguit a criticar la vida de Figueres amb èmfasi, perquè no et pensis que ets a Eldorado. Sempre he pensat que fan comèdia i que, si hi rasques, hi trobes un éssers estovats per la fortuna d’haver nascut on han nascut”.

L’abril del 2010, un altre escriptor, en aquest cas el figuerenc Vicenç Pagès, va caricaturitzar aquest caràcter crític el dia que va pronunciar el pregó inaugural de les Fires i Festes de la Santa Creu. I va trobar un nom per batejar aquesta peculiaritat: ‘la figueresa’. Tot recordant la seva joventut assenyalava que els ciutadans “més que crítics, eren desconsiderats, de vegades grollers, fins i tot despietats. Homes i dones, grans i petits, intel·lectuals i pagesos, tots coincidien en el fet que Figueres no només no era perfecta, sinó que era un desastre, una ciutat infumable i ensopida, un indret maleït pels déus i castigat pel destí. Només per Santa Creu hi havia una treva i aleshores Figueres era la capital del món. Entre poc i massa”, va reconèixer l’escriptor.

Avui tot això s’ha traslladat, massa sovint, a les xarxes socials, on un reduït però persistent nucli de persones només fa que criticar i queixar-se de tot. En definitiva, si plou perquè plou i si fa perquè fa sol... Per això ja podem parlar de ‘La figueresa 2.0’, tot i que també és cert que molts figuerencs o bé mai ens hem sentit identificats amb aquest caràcter derrotista o, si ho han fet alguna vegada, en el fons com deia la Simó, la realitat és que “si hi rasques, hi trobes un éssers estovats per la fortuna d’haver nascut on han nascut”. Estem en ple segle XXI i la ciutat no és comparable a la que va conèixer Pla o a la que recorda Pagès a la mítica novel·la Els jugadors de whist.

Avui, tots -o gairebé tots- tenim molt clar cap on volem que vagi la ciutat i, el primer que hem de fer, és defugir el derrotisme i la crítica per la crítica. Per això, des de la candidatura de Junts per Figueres -que encapçala l’actual alcalde, Jordi Masquef- tenim molt clar que volem el triomf de l’optimisme, que volem una ciutat on s’hi visqui bé i la gent s’hi guanyi bé la vida. Amb un equip il·lusionat i preparat, hem presentat un programa per governar i per donar resposta a les necessitats del present i construir la ciutat del futur, sempre amb propostes ambicioses però realistes. Volem contagiar tothom el nostre orgull de ciutat i deixar clar que Figueres és la nostra prioritat absoluta.

En el meu cas, porto quatre dècades -vaig començar de molt jove- fent periodisme a la ciutat i a la comarca i he viscut en primera línia tots els esdeveniments protagonitzats des del restabliment de la democràcia fins ara. Evidentment que he escrit de forma crítica sobre la ciutat en totes les ocasions que ha calgut perquè si una cosa no faré mai, per deontologia professional, és publicar una mentida de forma conscient. Però també el que sí he fet sempre és mostrar-me orgullós de la meva ciutat, valoritzant el seu passat, positivant el seu present i mirant amb esperança cap al seu futur. A partir del 26 de maig espero traslladar aquest esperit a l’Ajuntament de la mà de Jordi Masquef i de l’extraordinari equip humà i professional que composa la candidatura de Junts per Figueres. Gràcies!