18 de maig de 2019
18.05.2019
Figueres

Jordi Masquef, un polític-persona per a Figueres

"Ha tingut la constància i la valentia de prendre el bou per les banyes i afrontar, de cara i sense pèls a la llengua, temes que feia temps que calia resoldre amb urgència"

18.05.2019 | 09:45
Mar Casas, psicòloga i exregidora de Figueres.

Som a les portes d'unes eleccions municipals. Teòricament, tocaria parlar de política, i més encara si et refereixes a un candidat. Teòricament. Però no, no ho faré. No parlaré de política, ni de propostes concretes, ni de programes electorals. Qui més qui menys, es pot imaginar per on van els trets, o, si no (o encara que així sigui), els programes estan a l'abast de tots els ciutadans, i els candidats, aquests dies més que mai, s'esforcen a explicar les seves idees a cada pas que fan. Quedem, doncs, que no parlaré de política: parlaré de persones; o, encara més, parlaré d'una persona a qui, si no em falla la memòria, conec des que tenia 4 anys (i en tinc 39, que ja és dir!). Es diu Jordi Masquef i des del mes de novembre de 2018 és alcalde de Figueres, entre d'altres moltes més facetes.

Anàvem a l'escola junts: ell a "B" i jo a "A". No sé per què, quan el penso aleshores, el recordo ben ros, sempre amb les galtes vermelles d'emoció i rere una pilota. A mi no m'agradava el futbol, però ell, d'alguna manera, i segurament sense ni jo saber-ho (me'n vaig adonar molts anys més tard), em va ajudar a creure, a creure que el millor de la vida és mirar de gaudir tot el que fas. Llavors ho veia, en ell, a través del futbol; avui segueixo veient el mateix però a través de la seva tasca com a polític, que vaig poder viure al seu costat, en primera línia de foc, entre el 2013 i el 2016, etapa en què vam coincidir com a regidors del consistori figuerenc.

He de reconèixer que, amb el ball de bastons que hi va haver després que Marta Felip deixés l'alcaldia, tot parlant-ne un bon dia de manera absolutament informal, li vaig dir que "jo no em cremaria abans d'hora". I li ho vaig dir de cor, perquè sé el que és ser regidor/a, sé que esperona i esgota a parts iguals, i això multiplicat per deu (o per cent!) si esdevens alcalde/essa. Pensava que li caldria agafar forces per presentar-se anant a totes com a candidat, i així ho podria fer de cap i de nou, amb un projecte propi creat des de zero. Pensava que els pocs mesos que faltaven per a les properes eleccions (que són aquestes) no li anirien a favor, que no seria a temps de demostrar res, que no seria a temps d'executar gairebé res. M'equivocava.

Aquest mesos, lluny d'esgotar-se i només tenir temps de revisar carpetes i tancar temes puntuals, en Jordi Masquef ha agafat força i ha tingut la constància i la valentia de prendre el bou per les banyes i afrontar, de cara i sense pèls a la llengua, temes que feia temps que calia resoldre amb urgència. Aquests mesos, en Jordi Masquef ha marcat perfil, i està demostrant que, a més de fer que triomfi l'optimisme (el llibre que va presentar fa poc es diu així: El triomf de l'optimisme), cal un projecte pensat i cal, també, executar-lo.

En una ocasió, li vaig sentir dir a un amic, figuerenc de mena, en Dídac Lee, que "la visió sense l'execució és una al·lucinació". Té tota la raó del món, i en Jordi no ho perd de vista. És un d'aquells espècimens estranys dins la selva de la política que, abans que polític, és persona; que busca paraules (perquè calen per crear relat, per comunicar), però també fets. Proper fins a no poder més, sincer, implicat, treballador, entusiasta, amb caràcter obert i propòsit d'entesa, en Jordi creu, per damunt de tot, en les persones, i s'estima el que té com cap altre, des dels més propers fins a la ciutat en general, tota ella, contingut i continent. I, si no, fixeu-vos com li brillen els ulls quan parla de Figueres. Ho fa de veritat, des del fons. Segurament per això té la força necessària per deixar-s'hi la pell com està fent. Ell ho diu en futur: "Em deixaré la pell per Figueres". Però no, estimat, aquest futur és present: et deixes la pell per Figueres, sense negar problemàtiques ni amagar el cap sota l'ala, fent que les coses passin i amb l'esperança viva posada en el futur, perquè, com deia Lorca (sempre Lorca!), "el més terrible de tots els sentiments és el sentiment de tenir l'esperança morta". Gràcies!

En aquesta ocasió, no he pogut acompanyar-lo a la llista (segurament, una voldria ser en més llocs dels que pot assumir, però som humans i els dies tenen vint-i-quatre hores, només); ara bé, en Jordi sap que sóc una optimista de mena com ell i que em té al costat pel que necessiti. Li he dit moltes vegades i li dic aquí de nou. Perquè sí, perquè sé que aquell nen de 4 anys que vaig conèixer pels volts de 1984 continua amb la mateixa il·lusió i vitalitat de sempre, que necessitem a cabassos. Perquè ens calen més espècimens estranys com ell, en política, aquells que no obliden que són persones que treballen amb persones i per a les persones.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook