Les icòniques cadires de Dida, les preferides de Dalí, tornaran a brillar a la casa de Portlligat

Al Prat de Lluçanès, una fusteria familiar ha rebut un encàrrec singular, replicar les cadires originals dissenyades per Salvador Dalí per a la seva Casa-Museu de Portlligat.

La Fundació Gala-Salvador Dalí hi va contactar després de seguir el seu treball a través de les xarxes socials. "Un dia convidats per la Fundació, vam desplaçar-nos a Portlligat, van veure la cadira original i ara ja treballen en la seva fabricació: ens fa moltíssima il·lusió poder dir que el Museu Dalí ha confiat en nosaltres per recrear aquestes peces tan especials", assenyala Roger Subirà, ànima de la fusteria. "El meu pare fa 50 anys que és fuster i mai havia fet una cadira. Ara, formar part d’aquest projecte ens emociona. És una satisfacció que comptin amb tu, et fa sentir que estàs fent bé les coses. És molt gratificant".

Un repte i una il·lusió

L’encàrrec és renovar la cadira icònica que Dalí, un disseny personalitzat de la clàssica cadira catalana, que va idear per als espais de la seva casa de Portlligat, i que amb el pas dels anys ha envellit. "Allà ja n’hi ha, però algunes estan fetes malbé", explica l’artesà. De moment, n’han encarregat nou, totes destinades a Portlligat.

Una de les cadires preferides de Dali, les cadires de Dida, és un model còmode i és molt funcional. La cadira de 6 potes té el seient més baix de l'habitual, i compta amb un suport més alt i més ample amb tres travessers, i tots dos estan lleugerament inclinats. 

El visitant de la casa museu de Dalí, a Portlligat pot buscar aquestes cadires en la zona de l'olivar, al jardí, que es va obrir al públic en 2014. El mirador sobre la badia de Portlligat contribueix la contemplació i el gaudi del paisatge. Per al descans dels visitants, s’hi han col·locat cadires de sis potes com les que utilitzava Dalí on asseure's a gaudir el vesprejar mirant a la badia, tal com ho feia el famosíssim pintor.

Fusta local

El projecte ha suposat un repte i una il·lusió per a aquest petit taller familiar, que treballa amb fusta local per donar vida als dissenys més especials. "En aquest cas utilitzarem fusta de faig com les originals, però serà del país, concretament de Vidrà". No es tracta d’una feina complicada, recalca Subirà, "però sí que és primmirada i cal anar molt al detall. Requereix precisió. Hi ha molts encaixos, forats al biaix… tot ha d’encaixar perfectament".

Difusió per xarxes

Tot i que aquest encàrrec els ha arribat a través de la difusió que fan per xarxes socials del seu treball, la fusteria treballa sobretot per a particulars, al poble. "Per internet hem venut alguna cosa, però bàsicament són clients de la zona". Recorda que "ho fem absolutament tot: restaurem masies antigues, col·loquem portes, fem taules, tot de forma artesanal".

En Roger Subirà, de 29 anys, és el testimoni d’un jove que ha decidit redignificar un ofici "que s’està perdent". Va passar els estius ajudant a la fusteria familiar, gairebé per inèrcia. No imaginava que, anys després, aquell ofici acabaria sent la seva vocació. Actualment, forma part d’un petit taller familiar on treballa al costat del seu pare i del seu cosí.

Fets amb calma i precisió

A la seva fusteria, els mobles es fan amb calma, precisió i amb fustes de qualitat, és el que, asseguren, marca la diferència, en un moment en què "multinacionals com IKEA han fet molt de mal. No pots competir amb elles pel preu, així que ho fem per la qualitat". Davant d’aquest mercat dominat pel prefabricat, aposten pel roure, el freixe o el cirerer. Les fustes del país les assequen ells mateixos a la fusteria, però no solen abundar, "és un problema de les administracions perquè no s’han cuidat els boscos".

A banda de la fusteria tradicional, té com a hobby treballar la resina Epoxy: "El material acaba essent dur com el marbre, però quan el treballes és líquid com l’aigua". Amb la resina elabora peces úniques, de vegades combinades amb fusta. Del taller surten petites peces inspirades en la seva creativitat pròpia. Fins i tot, fabrica peces petites com a suport de mòbils o tauletes que tenen molt d’èxit per regals de Nadal o d’amic invisible. Les seves creacions són objectes que porten una història al darrere, un valor que la gran indústria no pot oferir. Per comprar-les, explica, "la gent aprofita i ve al taller. Venen a passar el dia al poble, i nosaltres, si cal, obrim dissabte o diumenge per atendre’ls".

La seva dedicació per la fusta la comparteix amb altres passions com fer curses. "Em llevo a quarts de cinc per anar a entrenar". Quan torna, el seu fill petit es lleva i el cuida. Amb un present carregat de feina i un futur incert per al sector, ho té clar: "Si puc dedicar-me tota la vida a fer de fuster com faig ara, ja estic satisfet". Remarca que amb cada cadira, porta o taula que surt del seu petit taller, dignifica un ofici artesà que -malgrat tot- encara batega.