Leonard Beard, il·lustrar en un món d’excés d’imatges

"Ni il·lustrador, ni pintor, soc fabricant d’imatges", aquestes són les paraules de Leonard Beard (Coventry, 1962) quan parla sobre la seva carrera artística. Amb unes 8.000 il·lustracions a les espatlles i més de trenta anys d’experiència treballant en un diari, l’artista fa vista enrere a la seva trajectòria en una actualitat on les imatges cada cop més estan perdent la seva essència.

Des del seu estudi a Vilanant, el Leo ha creat il·lustracions que han viatjat per tot el món, amb publicacions com The Guardian o el Vanity Fair Italia, entre d’altres. Però els seus inicis artístics no es troben en el disseny, estan a la pintura. "Vaig començar fent de pintor fins als trenta anys, aquesta tècnica et permet treballar-te a tu mateix, descobrir-te, conèixer molts estils".

“S’ha de tenir en compte quin és el to del text que adaptes, però has de ser tu. Ser ambivalent, però reconeixible”

De fet, la seva carrera d’il·lustració va començar quan tenia trenta anys, per un petit encàrrec de la UdG: fer unes imatges que acompanyessin un text del Quim Monzó. Aquests inicis en el món dels dibuixos se’ls va prendre com una oportunitat per allunyar-se de la pintura, per treballar un aspecte gràfic nou. A partir d’aquest moment i durant els seus primers encàrrecs al diari El Periódico, en què feia els projectes amb retalls de cartolines, és quan el Leo va anar definint el seu estil artístic. Un estil, però, que varia i s’adapta a les veus de les firmes que il·lustra. Segons ell, desenvolupar un estil ha de venir sol i no pot ser forçat, "s’ha de tenir en compte quin és el to del text que adaptes, però has de ser tu. Ser ambivalent, però reconeixible".

La feina d’il·lustrador és un treball inconstant que no es pot encapsular en una rutina. El treball del Leo depèn dels autors amb qui treballa, alguns cops hi ha més temps, més marge per preparar la il·lustració, mentre que altres vegades ha de crear i treballar el dibuix en un parell d’hores. "Vaig tenir molta sort que fos el Quim Monzó el meu escriptor perquè ell em donava molta llibertat", explica recordant els seus inicis. Però més tard, quan va començar a treballar amb Joan Barril, va adonar-se que la seva feina havia de canviar de ritme: "hi va haver algun cop que jo estava a l’Argentina, el Joan a l’Àfrica i eren les 22:00 del vespre i no tenia el text, aquí havia de treballar de pressa i adaptar-me".

“Si treballes en coses creatives és per no avorrir-te, i si t’avorreixes és molta culpa teva. Un es pot avorrir en un banc, però no amb això, és un pecat”

El Leo ha treballat amb més de 300 firmes durant diverses dècades de carrera al diari, però també en editorials i revistes. "T’esgota a vegades, algun cop he tingut 4 dibuixos en dos dies", en certa manera, descriu la seva feina com un exercici de gimnàstica. Quan va començar, feia quaranta esbossos per un dibuix, però amb el temps ha anat entrenant i ara explica que fa la planificació al cap i ho acaba al paper. És una feina constant, una obligació diària d’estar motivat, però que al Leo li resulta un preu just a pagar: "si treballes en coses creatives és per no avorrir-te, i si t’avorreixes és molta culpa teva. Un es pot avorrir en un banc, però no amb això, és un pecat".

Per a ell, l’art és una cosa viva que evoluciona i innova constantment, és per això també que la feina al diari l’ha ajudat a desenvolupar-se com a artista. "Surt cada dia i cada dia se’n va a terra, és com estar en l’actualitat", la funció de l’artista segons el Leo és acompanyar a la gent amb una visió personal. 

El futur del món de l’art està canviant constantment, especialment en el camp de la il·lustració. "Les empreses no volen pagar, i suposo que aquest camí s’està tancant, però jo ja porto molt de bagatge i suposo que d’alguna manera és hora d’anar plegant veles, per això he tornat de mica en mica al món de la pintura". Ara, el Leo està revisitant i catalogant les il·lustracions que ha fet durant la seva carrera i, tornant a pintar, fent ús de l’entrenament del múscul artístic que han suposat tots aquests anys al diari.