"Els alumnes no són angelets, n’hi ha de malparits"

Escriptor i professor de Filosofia en un institut, l’empordanès Damià Bardera (Viladamat 1982) acaba de publicar Incompetències bàsiques. Crònica d’un desgavell educatiu, on explica de primera mà la situació de l’ensenyament. Relats reals que no deixaran ningú indiferent.

Ja ha enviat aquest llibre al Departament?

M’hauria estimat més no haver d’escriure’l, ja que vol dir que això no tira. Potser m’he fet l’harakiri docent. Ara bé, hi ha molts professors que pensen com jo i no s’atreveixen a dir-ho, el que passa és que jo tinc plaça de funcionari i m’ho puc permetre (riu). L’educació ha agafat un rumb que no em sembla l’adequat. S’està venent fum. Estem creant una generació de cretins, pobres nanos. Quan acabin d’estudiar estaran a la intempèrie.

Estaran desvalguts davant de la vida?

Estaran força més desvalguts del que ho havíem estat nosaltres. L’escola no els està donant les eines per a interpretar el món, per saber ubicar-s’hi. I si no entens el món, ets molt més manipulable.

"Molts professors que pensen com jo i no s’atreveixen a dir-ho, el que passa és que jo tinc plaça de funcionari i m’ho puc permetre"

No són vostès, els professors, els qui els han de donar aquestes eines?

És tal el desgavell, que els professors l’hem normalitzat. Si en una classe de 30 alumnes, n’hi ha 20 que tenen adaptacions, és a dir, que han d’anar a ritme diferent cada un, és impossible d’atendre’ls tots. Si hi afegim que els pares són els fans número u del seu fill i es posen sempre de part seva perquè el nen mai fa res mal fet, ja tenim un altre ingredient. Més encara: potser un terç dels alumnes que t’arriben a 1r d’ESO no han superat les competències bàsiques de Sisè de primària. Què estem fent? Hi ha alumnes de 2n d’ESO amb comprensió lectora de 5è de Primària, o que no saben fer una suma. Com pots ensenyar els altres a fer equacions?

No sembla una situació idíl·lica...

Quan un alumne no va bé, vénen psicòlegs i psiquiatres a fer-li proves. I segur que li troben un TDA o alguna altra cosa, així que li dissenyen un pla individualitzat i el problema passa a ser del professor. Sovint el problema dels mals alumnes és molt més simple: és ganduleria.

Passar de curs tot i suspendre és una manera curiosa d’acabar amb el fracàs escolar.

Tothom passa de curs. Repetir és anatema, succeeix només en casos molt comptats. Arriben a passar nois que no has vist en tot el curs. És molt difícil que suspenguin, se’ls aprova quasi sempre, però fins i tot en el cas estrany que ocorri, passen igualment de curs.

"Hi ha alumnes de 2n d’ESO amb comprensió lectora de 5è de Primària, o que no saben fer una suma"

Queda algun professor, que suspengui?

Tant és. Si suspens o aproves un alumne, al final és el mateix, no serveix de res.

I els pares?

Hi ha de tot. Hi ha els pares-helicòpter, que els ho fan tot als fills, i aquests no tenen cap autonomia. Hi ha els pares que són uns deixats absoluts, uns negligents. I hi ha pares que se’n preocupen. El que sí que es veu és una sobreprotecció dels fills, sovint el pare qui acaba venint a fotre canya al professor, posant en dubte la versió d’aquest.

"La paraula pot ser lletja, però sense disciplina no hi pot haver aprenentatge"

Què coi és això que anomena "progressisme pedagògic"?

Parteix d’unes pedagogies que pressuposen –avui tot es pressuposa– que l’alumne té molt d’interès per la matèria. I això no és així. Si prepares tota la matèria en funció d’aquest presumpte interès de l’alumne, et fotràs una bona castanya. Els alumnes, com qualsevol ésser humà, són complicats. El progressisme pedagògic parteix del fet que els alumnes tenen ganes d’aprendre i són angelets, que qui els corromp som els adults. I això no és així. Hi ha alumnes que són malparits.

Damià Bardera visita la llibreria Vitel·la de l'Escala per presentar el llibre 'S’obre el teló'

El bon salvatge és només salvatge?

També hi ha alumnes macos. Però si només n’hi ha uns quants que volen rebentar una classe, la rebentaran. Els professors, ja que som funcionaris, hauríem de tenir el rang de policies, d’autoritat pública, en el sentit que hi hagi conseqüències si ens agredeixen. Estic fart de saber de casos de professors agredits -verbalment i fins i tot físicament- i no hi ha conseqüències. El "progressisme pedagògic" prefereix amagar tot això i creure que els alumnes no tenen culpa de res. Doncs no: els alumnes han de tenir responsabilitats. Els professors treballaríem més tranquils si hi hagués conseqüències i si sabéssim que el Departament ens donarà suport. Que la majoria de cops no és així.

"Estem creant una generació de cretins, pobres nanos"

Encara que la paraula avui quedi lletja: falta disciplina?

La paraula pot ser lletja, però sense disciplina no hi pot haver aprenentatge. No vull dir autoritarisme, sinó disciplina perquè els nanos tinguin molt clar què es va a fer a l’institut o a l’escola i de quina manera es fa. Hi ha d’haver unes normes clares i tothom les ha de complir. Quan no hi ha disciplina, quan hi ha desgavell, els que més ho pateixen són els alumnes que volen aprendre. La disciplina no és suficient, però és necessària, sense disciplina no es pot anar enlloc.

"Hi ha professors que deuen estar ancorats a la fase fàl·lica, o tenir l’autoestima ferida, i es preocupen més de caure bé als alumnes que de ser competents. Jo en dic 'professors guais'"

I els professors que es volen fer amics dels alumnes?

Jo en dic professors guais. Deuen estar ancorats a la fase fàl·lica, o tenir l’autoestima ferida, i es preocupen més de caure bé als alumnes que de ser competents. Es fa amic dels alumnes perquè deu tenir més facilitat de tractar amb adolescents que amb adults. Coneix tota la vida sentimental dels alumnes, i només els aprova tots, sinó que ho fa amb molt bona nota. El que passa és que el professor guai no podria ser guai si tothom fos guai. Ell és guai en tant n’hi ha d’altres que fan la feina. 

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ

Subscriu-te per seguir llegint