Sortir de la zona de confort i trencar amb les diferències socioculturals

Mentors del Projecte Rossinyol diuen: «El que per a nosaltres és senzill, com menjar una gofra a la tarda, ella mai ho havia fet i no li sembla tan normal»

Una de les parelles fent jocs tradicionals, com l’UNO. | EMPORDÀ

Una de les parelles fent jocs tradicionals, com l’UNO. | EMPORDÀ / joana pradell. castelló d’empúries

Joana Pradell

Joana Pradell

Emmarcat en el Projecte Rossinyol, impulsat per la Universitat de Girona, alumnes de diferents graus se sumen al projecte que s’inclou dins del programa de mentoria socioeducativa a Castelló d’Empúries. Andrés Garvín, estudiant de 4t del grau en Treball Social; Débora Lagresa, de 1r d’Educació Social, i Irene Roura, de 2n d’Educació Social són els mentors que acompanyen alumnes de centres escolars de Castelló i Empuriabrava. S’emparellen estudiants de la UdG amb alumnes de centres educatius del municipi perquè durant unes hores a la setmana al llarg del curs escolar, comparteixin espais d’oci, cultura i lleure, a més d’afavorir l’ús del català, entre altres activitats que fomentin la inclusió social. Aquestes activitats són finançades per la mateixa universitat, qui els dona 100 € a cada parella perquè puguin invertir en el que necessitin per dur a terme les trobades.

Mentorades cuinant menjar casolà típic de la zona. | EMPORDÀ

Mentorades cuinant menjar casolà típic de la zona. | EMPORDÀ / joana pradell. castelló d’empúries

Cada mentorat, així s’anomena a l’alumne que prové d’algun dels centres educatius del municipi, parteix d’una motxilla emocional i social diferent. Per aquest motiu, el primer pas dels mentors és trencar les barreres socials per tal d’establir un vincle afectiu entre ambdós joves.

És la primera vegada que els tres universitaris participen en el projecte i coincideixen a dir que l’idioma pràcticament és l’únic impediment que els ha condicionat a l’hora de relacionar-se. Tanmateix, el mentor Andrés Garvín explica que «el noi prové de Romania, fa 2n d’ESO i fa menys d’un any que és aquí», i encara que des de l’institut es treballa el català, «entre nosaltres l’anem parlant», sosté el jove. En canvi, Lagresa «ella ve d’Ucraïna i fa més d’1 any que viu aquí» i assegura que l’idioma fou una barrera, a causa de la nova llengua que s’enfrontava la mentorada i, tot i fer ús d’un traductor, han aconseguit intercanviar i fer connexions entre els dos idiomes per fer-ho «més divertit i dinàmic», diu. En aquesta mateixa línia, Roura afirma que «la comunicació es fa difícil», però afegeix que han establert un vincle des de la primera vegada que es van trobar. La seva noia prové del Marroc i només parla l’àrab, tot i que estigui aprenent el català i el castellà.

Quan s’emparellen es tenen presents les afinitats entre mentor i mentorat. D’aquesta manera, en el cas de Garvín, ambdós són aficionats a l’esport i «anem amb bici, juguem a futbol», encara que també duen a terme altres activitats com la bolera, el circ o el cinema. Així i tot, declara que té en compte els seus interessos, però vetlla «per treure profit al projecte i conèixer la zona i els seus recursos», per evitar la seva exclusió social, així com portar-lo a l’espai jove i ensenyar-li el recurs, a més d’oferir-li un lloc de socialització fora de l’institut, on «hi ha gent de la seva edat», exposa.

Per facilitar la inclusió de les persones nouvingudes, és important partir d’aquesta afinitat de les parelles, ja que permetrà una interacció més fluïda i afavorirà sortir del mateix grup d’iguals., per compartir les diferents realitats coexistents.

"Tenia la barrera de l'idioma, la desconfiança i una mica la situació que va viure, estava una mica tancada"

Débora Lagresa

— Mentora

"Incentivo la socialització amb gent de la seva edat, no vull que quedi aïllat"

Andrés Garvín

— Mentor

"Les diferències culturals no són tan importants"

Irene Roura

— Mentora

Diversitat

Referent a les dificultats socioculturals Lagresa compara el fet de menjar-se una crep o una gofra a la tarda «per nosaltres és molt senzill, però ella mai n’havia menjat i no li sembla tan normal». En aquest aspecte, Roura també s’hi ha trobat, «les diferències culturals hi són, però tampoc crec que sigui res rellevant», confirma.

Sortir de la zona de confort pot suposar un repte pels nois i noies nouvinguts, per això els universitaris es converteixen en una figura referent, ja que són coneixedors de la zona i dels recursos que ofereix aquesta. «Fa uns 2 anys que viu aquí, però no coneix els carrers del poble» diu Roura. Igualment Lagresa «m’informo i li passo activitats: van anar a veure la rua de carnaval i també van participar en l’arrossada del poble». Garvín «intento trobar l’equilibri: algunes activitats de manera grupal es gaudeixen molt més que de manera individual». Des d’una perspectiva social, en una realitat tan diversa és important aprendre noves cultures, comparar-les i intercanviar coneixements; és una oportunitat enriquidora: un aprenentatge que incentiva una convivència social positiva.

Les quedades són de 3 a 4 hores a la setmana, però en alguns casos Débora Lagresa «el tema del transport públic, ho tenim difícil» i dificulta les quedades. En canvi, Roura no té aquest problema perquè totes dues viuen a la mateixa vila. No obstant això, les activitats no són l’única via d’inclusió social, Lagresa posa en relleu que «intento apropar-la al món estudiantil perquè no sap què estudiar quan acabi l’ESO» i li ensenya algunes possibilitats. Roura també destina una part de les trobades a fer el currículum de la seva noia, qui té 17 anys i «aquest estiu vol treballar». Encara que reprenent la barrera de l’idioma oficial del lloc, «ho té complicat», assegura, ja que s’ha convertit en un dels requisits dels llocs de treball. D’altra banda, Garvín «em trobo que últimament la gent nouvinguda, no té facilitats d’accedir als recursos de la zona» i s’afegeix al fet de no sortir del seu cercle i relacionar-se amb el seu grup d’iguals. Situació que es repeteix amb les altres parelles de mentorats i que cal trencar afavorint la interacció positiva amb l’entorn social i cultural dels municipis.

Transversal al vincle entre mentora i mentorat, la família també té un paper fonamental en el procés. Garvín creu que els pares del noi «estan força compromesos». Lagresa «al principi estava frustrada perquè només parlava jo», però va solucionar-ho després de parlar amb la mare de la noia qui va ajudar-la a conèixer-la millor. Finalment, Roura «la seva mare ens va convidar a dinar a la meva mare i a mi i va anar molt bé!», amb el suport d’una intèrpret.