La figuerenca Reina Guerrero ha passat la primera meitat de la seva vida veient el món i, l'altra meitat, imaginant-se'l. Quan només tenia dos anys, li van detectar un càncer ocular (retinoblastoma) i li van haver d'extirpar un ull. I fa set anys, l'altre. Però no ha deixat que la que ha acabat convertint-se en una discapacitat s’interposés en el seu camí. De fet, aquesta setmana ha començat 2n d'ESO en un institut de Figueres i, quan acabi, somnia en anar a la universitat per a estudiar Dret. Una vocació que, al llarg dels anys, ha mantingut intacta.
Aquest curs, reconeix, no ha estat «tan difícil» com l'anterior, quan va posar el primer peu a l'institut. Tot i això, va optar per ser pràctica i fer bandera de la seva valentia. «El primer dia em vaig presentar als meus companys de classe, vaig explicar-los el meu problema i els vaig ensenyar com podien ajudar-me si ho volien», recorda. I ara, celebra, «tothom ja ho ha entès». Fins i tot l’acompanyen a la parada de l’autobús, una alternativa que aquest curs haurà d'utilitzar per desplaçar-se fins a l'institut. I aquest, assegura, és el gran repte. «A vegades deixa de funcionar la megafonia que anuncia les parades i de cop i volta ja no sé on soc», lamenta, i confessa que alguna vegada s’ha passat de llarg de la seva parada.
Ara, encara un curs amb professors i matèries noves. Tot i això, vol enderrocar un mite. «No és tan difícil ser cec, pots fer de tot» i afegeix que «gairebé no et dificulta la vida». No obstant, ha de buscar en el rodet de la seva memòria per a recuperar la fesomia de les imatges més quotidianes. «Recordo gairebé tot el que vaig poder veure abans de perdre la vista i, quan ara ho toco, m’ho imagino tal i com ho havia conegut», afirma. I defensa: «M’imagino les coses tal com són». Però de fet, no sap com és Figueres (va perdre el segon ull en una intervenció a Barcelona, just després d'arribar d'Hondures i abans que la seva família es traslladés a la capital de l’Alt Empordà). Ni l’institut on estudia. «No sé com són els meus amics», reconeix. I encara que intenta retenir-lo, se li desdibuixa el record dels membres de la seva família.
L'estudiant vol enderrocar un mite: «No és tan difícil ser cec», i defensa que «pots fer de tot»
Malgrat tot, a l'aula vol ser una alumna més. A la motxilla, en lloc de llibres i material escolar, només hi duu una línia Braille que ha après a utilitzar gràcies a l'ONCE (es tracta d’un dispositiu electrònic que connecta al seu ordinador per a llegir la informació que li apareix projectada a la pantalla). D'aquesta manera, els professors li comparteixen el temari en un document, que pot anar desxifrant a través d’aquest sistema. A més, també el pot utilitzar per a escriure i agafar apunts, material que després farà servir per a preparar-se els exàmens. Les proves també les fa a través de l'ordinador, a partir d'on pot anar traduint i responent les preguntes.
Els professors, celebra, són molt conscients de la seva discapacitat. «Sempre s’intenten posar al meu lloc, mai he hagut de dir-los: què has escrit a la pissarra, que no ho veig?». Al contrari: «A mesura que anoten qualsevol cosa a la pissarra, van dient en veu alta què hi posen». Quan toca pràctiques de laboratori, indica, «sempre m’expliquen el que no puc veure» i afegeix que «m’intenten il·lustrar amb material que jo pugui tocar el que la resta de companys veuen a través del microscopi». I quan és el torn d'Educació Física, també s’hi adapten. «Tinc una pilota de bàsquet i una altra de futbol amb una espècie de cascavell que em permet saber on és», assegura. El que no pot practicar, lamenta, és el bàdminton: «Com que la pilota no emet cap so quan és a l’aire, no la puc sentir».
Tot i això, assegura que la ceguesa no l’espanta ni la fa sentir diferent. «Em sento igual que la resta de companys de la meva classe», conclou.