L'analista social i gestor de canvi Eduard Vallory ha estat un dels convidats a participar, juntament amb el psicòleg Jaume Funes, en una xerrada organitzada per la Fundació Sant Vicenç de Paül a La Cate de Figueres. Fins fa poc, Eduard Vallory ha estat treballant a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona en una tasca dedicada al desenvolupament del canvi de model educatiu. Actualment, treballa a l’Institut de Ciències Fotòniques i ajuda a desenvolupar iniciatives estratègiques vinculades a la informació quàntica. «Són universos una mica diferents, però aquesta doble definició explica una mica allò que tenen en comú les coses que faig», somriu l’expert en educació. Alhora, és autor del llibre "Aprendre" (Grup 62).
Li pregunten sovint a què es dedica un analista social i gestor de canvi?
Com a analista social, observo i genero diagnosis de problemàtiques o de reptes a plantejar, i pel que fa al vessant de la gestió del canvi faig accions, estratègies, procediments i aliances per generar els canvis que aquests reptes plantegen.
I tot això es fa per millorar?
Per millorar en àmbits molt diversos, per millorar la condició de vida de les persones, l’educació, la convivència... efectivament.
Hem de creure en el procés de la transformació educativa?
El darrer informe de la Unesco és el més important d’educació dels últims 25 anys. Diu que hem de transformar l’educació perquè és un instrument fonamental per possibilitar la resposta als reptes col·lectius de la nostra societat.
Com es tradueix aquesta explicació?
Cal entendre els reptes col·lectius com els reptes climàtics, asocials, econòmics i també aquells relacionats amb el sentit de la vida en el context del canvi tecnològic. Per tant, no és tant que l’educació hagi de canviar per adaptar-se al moment en què ens trobem, sinó per capacitar les persones per donar resposta a un món de complexitat i incertesa.
De quina forma caldria actuar?
Abans de res, cal canviar el focus. El que planteja la Unesco és que hem de superar la visió que l’educació és fonamentalment un procés individual i aïllat i moure’ns cap a aproximacions més cooperatives, més solidàries. S’ha de superar la idea que l’educació és fonamentalment la nota que treus. L’educació és allò que passa amb el col·lectiu que es troba en un mateix procés educatiu. És a dir, hem de fer un canvi de mirada per generar un canvi en les metodologies i en l’organització.
«No podem dissenyar el sistema educatiu des de la base que totes les famílies són iguals»
Es té en compte que no només eduquen els centres educatius?
En efecte. De fet, aquest informe també en fa èmfasi. L’escola i l’institut són el node central d’un ecosistema molt més ampli. L’escola i l’institut són molt importants però no poden viure aïllats i, en qualsevol cas, no podem donar resposta als reptes d’avui, no podem capacitar els nois i les noies només des de l’escola i l’institut. Es necessita més permeabilitat, molta més aliança, molt més treball conjunt, molta més xarxa.
Quin és el paper de la família?
La família juga diversos papers, depenent de les circumstàncies. La família és el punt inicial de socialització de desenvolupament de valors i d’adopció d’hàbits dels infants i també és un nucli fonamental de convivència. És bàsic vincular la família en el debat educatiu, en tot allò que passa a l’escola i a l’entorn, en aquesta lògica de xarxes. Aquesta seria una dimensió, però no podem dissenyar el sistema educatiu partint de la base que totes les famílies són iguals. Un infant o un adolescent, per les raons que siguin, no pot quedar en el no res perquè no té una família amb capacitat per acompanyar-lo en el procés educatiu.
Posi un exemple.
En relació amb aquest tema existeix el debat sobre els deures, per exemple. Moltes vegades ens oblidem que un volum rellevant de deures per als infants significa que aquells que tenen uns pares i unes mares que poden dedicar temps a ajudar-los tenen unes circumstàncies radicalment diferents d’aquells que no tenen uns pares i unes mares que els puguin ajudar. Hem de trobar un equilibri. Cal fer jugar el màxim les famílies, però no jugar-ho tot al fet que les famílies sempre hi són. Hi ha infants que, per les raons que siguin, no tenen un acompanyament de les famílies i no per això n’han de sortir perjudicats.
«Diu la Unesco que s’ha de superar la idea que l’educació és fonamentalment la nota que treus»
Hi un altre debat sobre la taula: deures sí o deures no?
Jo diria que els deures tradicionals, no. Les explicacions són diverses. La primera és que els deures tradicionals estan relacionats amb docents que no es coordinen entre ells. Cadascú envia uns deures sense preocupar-se que a vegades hi ha una sobrecàrrega de tasques que és absurda. En segon lloc, hi ha l’element de la desigualtat. Si tu no tens algú que t’ajuda amb aquests deures et trobes en unes pitjors condicions que aquells que van a classes extraescolars o de reforç o tenen uns pares que els ajuden. Finalment, el problema addicional que tenen els deures és que generen una ficció del volum d’hores que un infant pot dedicar a l’aprenentatge escolar. Ens imaginem que l’infant només s’ha de dedicar a això, però no és així.
Quina conclusió en treu de tot plegat?
L’estat espanyol és un dels estats europeus amb un nombre més alt d’hores dedicades als deures que han de fer els infants. Aquestes hores roben espai a la vida dels infants, quan ja tenen un volum d’hores important a l’escola. En resum, els deures només poden tenir sentit si són petits elements addicionals de pràctica i d’aprenentatge, no poden ser mai una extensió del treball de l’escola.
Vostè ha participat en una conferència a Figueres centrada en l’adolescència. Com defineix aquesta etapa de la vida?
L’adolescència és una etapa en la qual el grau de dependència que té l’infant progressivament va reduint-se, mentre va construint d’una manera molt forta la personalitat, el criteri propi, el prova-error, el tempteig de la seva posició a la vida, la connexió i la identitat. Si hi afegeixes els canvis hormonals, tot això també els genera alts i baixos emocionals i moments que a vegades els adults podem veure com una mica histriònics. David Bueno explica que és l’etapa del risc, de l’aventura i dels grans sacsejos de la persona. És una etapa fascinant i, si se la capacita adequadament, té una riquesa brutal.
Creu que es treballa bé sobre aquesta capacitació adequada?
En el nostre sistema educatiu, la docència de Secundària no està concebuda per interactuar amb adolescents. És a dir, no es capacita els docents de Secundària, pedagògicament parlant, perquè comprenguin que és l’adolescència i com l’han d’acompanyar. Es forma els docents des d’una lògica transmissiva i d’instrucció. «Jo sé física i explico la meva física». I, per tant, els adolescents, per a ells, esdevenen un soroll, una molèstia. Cal tancar aquesta lògica. Sí que és cert que hi ha gent que està fent una gran feina a Secundària, però hi ha inèrcies terribles que s’han de superar, perquè són inèrcies que tenen un impacte molt negatiu en molts adolescents, que acaben en abandonament o fracàs escolar. Ens cal una reformulació enorme de l’educació secundària.
