Cristina Gómez (Figueres, 1984) va estudiar Magisteri d’Educació Especial a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Posteriorment, ha cursat diverses formacions relacionades amb el dol i el seu acompanyament. Mestra de primària a l’escola La Salle de Figueres, s’ha especialitzat en l’acompanyament emocional en processos de pèrdua i dol en la infància. La seva voluntat és ajudar pares, mares i docents a tractar el tema de la mort amb els infants. Recentment, ha creat un projecte personal sota el nom Papallones de Vietnam que es dona a conèixer amb un primer Death Cafè, per parlar de la mort, a Figueres, el 19 de març.

Papallones de Vietnam és molt més que un projecte personal.

Vaig engegar aquest projecte a causa d’una experiència personal i, de mica en mica, vaig obrint nous camins. Vaig viure una experiència de dol molt dolorosa amb la mort de la meva primera filla. Estava embarassada de quatre mesos i li van diagnosticar trisomia 21. Van ser unes trenta hores decisives i amb el meu home no ens vam veure capaços de fer front al que podia passar. Quan vaig necessitar suport, em vaig trobar molt sola. No vaig trobar cap grup de dol a Figueres. Era un tema tabú i per mi mateixa, el fet de reconèixer que havia decidit interrompre l’embaràs encara ho feia més difícil. Vaig recórrer a la literatura, i entre moltes lectures vaig trobar un text que en aquell moment em descrivia perfectament. Acabava dient que «la felicitat pot estar en instants tan petits però tan intensos com la vida d’una papallona de Vietnam». La meva nena i jo hem compartit molt poc camí, però l’amor incondicional m’ha canviat la vida.

A qui ofereix els seus serveis?

Acompanyo infants i famílies en dol. Soc mestra per vocació i puc corroborar que el tema de la mort forma part del dia a dia a l’aula, ja que forma part de la vida. També hi ha hagut una inquietud personal per revisar com van ser els meus dols quan jo era nena i qui me’ls va acompanyar. La gent no en parlava com ara i els pares no estaven tan pendents de les emocions dels infants. Ara, m’agradaria oferir allò que no vaig tenir jo en aquell moment. Com a mare de bessons, també voldria educar-los amb aquesta consciència de la vida i la mort i estar preparada per acompanyar els seus dols quan arribin.

Després de la seva experiència comença a formar-se per poder ajudar.

Vaig començar a fer petites formacions d’acompanyament al dol gestacional i perinatal. Posteriorment, vaig passar a fer formacions d’acompanyament al dol per a mestres i ara estic fent tres anys de formació, per obtenir el màster en Counseling i intervenció en dol, pèrdues i trauma amb l’institut IPIR de Barcelona.

Organitza un cafè per parlar de la mort, en què consisteix?

La primera activitat que organitzo és un Death Cafè, a Figueres. Començo per una activitat relativament petita per veure com reacciona la societat. La intenció és oferir xerrades a les AMPES de les escoles per donar eines a les famílies sobre com parlar de la mort amb els infants, tant quan no hi ha una implicació emocional directa com quan sí que hi ha una pèrdua i cal comunicar-la als més petits de casa. D’una banda, els infants viuen molt desconnectats de la mort i, per altra banda, la veuen constantment, a les notícies, als diaris, fins i tot en els dibuixos animats. Es tracta de començar a oferir espais de confiança, de confidencialitat i de respecte on poder parlar obertament sobre la mort. El projecte té dos vessants. Un fa referència a la pedagogia de la vida i la mort, que consisteix a viure amb la consciència que, tard o d’hora, morirem i que, per tant, hem d’aprofitar la vida. També estic creant un banc de recursos gratuïts accessibles a qui ho necessiti a través de la plana web.

Què es recomana a una persona que passa per un moment de dol.

Permetre’s sentir el dolor per la pèrdua, malgrat la seva intensitat, escoltar-se, acollir les emocions sense jutjar-les, totes les emocions són necessàries, i donar-se temps. El dol és el procés únic, natural i dinàmic que experimentem davant d’una pèrdua important i hem de reaprendre a viure a partir d’ara, malgrat l’absència.