Figueres acull la xerrada Educar en temps de postpandèmia al centre cívic Creu de la Mà, divendres a dos quarts de vuit del vespre. El pedagog Jaume Funes parlarà d’emocions, sentiments, vivències i de com aprendre a gestionar aquells malestars que s’han incrementat arran de la pandèmia. Bona part de la seva vida professisonal ha transcorregut dedicada al món dels adolescents i joves i a les seves dificultats socials.
Com ha canviat el món de l’educació després de la pandèmia?
Moltes de les crisis que se suposa que ha creat la pandèmia, existien abans. La perplexitat d’un món canviant i com les mares i els pares i educadors eduquen en aquest món complex i canviant ja hi eren abans de la pandèmia, però és llavors quan es descobreix que tot és flexible, relatiu, canviant i cal establir quins són els criteris per continuar educant. L’escola ja era inadequada abans. Per què no podem pensar seriosament com aplicar avui a l’escola algunes de les urgències de canvi que ja existien abans. Respectant les autoritats sanitàries que han fet el que han pogut, cal que no oblidem que aquesta no és una història de contagis. Quan tu tanques l’escola, pots evitar una distribució del virus o no, però estàs privant una sèrie d’infants o adolescents d’una quantitat d’experiències que són bàsiques en la seva vida. I ara t’has de parar a pensar, com compenses aquesta història?
Què estan fent les escoles ara?
Avui dia torna a reobrir-se el tema dels protocols i les mascaretes, però sí que és una població que veritablement ni es contagia ni contagia, cal fer tan complexa la vida escolar? Per què no pensem en una escola segura des d’un altre sentit, des del sentit de les emocions, de les relacions? No podem fer del món un món profilàctic, no és només un problema de contagi de virus, és també un problema d’afectes, sentiments, vivències. Si tu tens quinze anys i el que desitges és fer un petó a una persona que t’agrada, aquesta experiència no és recuperable, és una experiència de 15 anys, no de 20. Com es pot recuperar la vivència del desig, de ser desitjat? Del descobriment de la sexualitat? Són experiències pròpies de cada moment. Per tant, educar després de la pandèmia vol dir educar pensant en allò que hem privat els joves i no dedicar-nos a fer una llista de problemes i patologies, que se suposen que han aparegut. No podem confondre una gran col·lecció de malestars ni de dificultats per viure, a estar en una patologia. Tindrem més raons per estar deprimits, però no vol dir exactament que hagi augmentat la depressió, sinó que han augmentat les vivències d’infelicitat i de si té sentit o no la vida. Està bé que tinguem més recursos per solucionar els problemes de salut mental, però hauríem de buscar una altra fórmula per tenir una visió més comunitària de la salut mental en la qual puguem estar allà on la gent pateix, on la gent té dificultats.
La pandèmia ens ha recordat que sovint no teníem ni idea de la vida dels infants i dels adolescents que teníem a casa i a l’escola
Quines estratègies tenim a l’abast?
Hi ha una sèrie d’estratègies que ja hi eren abans. Si el món canvia, la nostra obligació és pensar com s’educa en aquest món diferent. Perquè si 20.000 o 30.000 adolescents fan botellots i surten per ser feliços, alguna cosa deu existir allà que no sigui només beure, deu ser una necessitat de trobar-se, una necessitat d’estar, com donem respostes a aquests forats que ha provocat la pandèmia, però que ja eren necessitats humanes abans? La pandèmia ens ha recordat que sovint no teníem ni idea de la vida dels infants i dels adolescents que teníem a casa i a l’escola. Alguns pares han descobert que tenien criatures i algunes criatures han descobert que tenien pares. De vegades a l’escola se’ns escapa la vida real, sabem molt poc de la vida d’aquests infants adolescents, de les famílies. No sabíem si menjaven o no, perquè el menjador estava tancat. Llavors cal reclamar temps per mirar, per observar. Mantenir la proporció d’alumnes per classe pot ser una reclamació sindical, però el plantejament és quants alumnes puc tenir jo per personalitzar l’educació. Hem comprovat que necessitem que cada infant se senti valorat, estimat i que descobreixi que val la pena aprendre. Hem redescobert que existia el món interior, els sentiments, les vivències, ara hem de mantenir-ho.
Com podem aconseguir-ho? Estem avançant?
Em fa la sensació que els éssers humans tornem ràpidament al camí conegut, és com si haguéssim fet un parèntesi i tornem allà on estàvem. És més fàcil dir a un adolescent que s’ha de posar una mascareta, però és més difícil d’explicar-li què vol dir tenir cura de la salut. És important que tingui ganes de descobrir, que sàpiga on trobar les respostes, que trobin bons tutors que els aportin aquestes ganes. Estem avançant si fem xerrades, dialoguem, si hi ha persones que mirem per tenir un sistema educatiu més flexible i més modern.
Cal un canvi d’orientació?
Com a mínim cal recuperar una lògica mínimament elemental entre els grups familiars i l’escola, que és un camí que té dos sentits: L’escola està obligada a innovar, a canviar i ha d’explicar això als pares. Les famílies han d’entendre que han d’estar acompanyades per altres professionals, que és estúpida la sensació de pensar que es pot separar el món familiar i escolar en un món tan globalitzat. Les influències són tan múltiples que ens hem de plantejar entre tots plegats com omplim la motxilla educativa. Hem de construir un camí junts. És també urgent recuperar una forma de treball plegats entre els serveis socials, serveis socioeducatius, serveis d’orientació laboral, serveis de salut mental, perquè, si no, superposem recursos, més o menys deficitaris i entremig se’ns escapa la vida dels adolescents i joves. Hem de recuperar una certa sensatesa de saber que som adults que hem d’aprendre. Molts pares i mares demanen manuals d’autoajuda i l’única cosa que demana un fill és un pare que miri, que observi, que escolti, un pare que es deixa ensenyar en algunes coses, que deixa caure els seus valors, criteris, que no intenta buscar manuals de conducta, sinó que aplica criteris educatius que són els que entén per a la seva vida.
En algun sentit els joves s’han sentit reforçats?
Han estat malparats en el sentit que els adults sempre culpen els més joves dels problemes de la nostra societat. El problema no serà anar als estadis de futbol, sinó els botellots. Una part significativa dels joves han descobert que una part de la felicitat estava molt condicionada pel mercat i potser buscaran altres maneres de divertir-se. Per ajudar-los, cal pensar en una escola on sentin que és territori seu, on sentin que s’ocupen d’ells. Això vol dir tenir un bon tutor, que el meu col·lega del centre de salut mental passi per allà i faci un taller, fer que els recursos juvenils tinguin espais propis, que puguin accedir a recursos i activitats d’oci alternatiu, que divertir-se no sigui només beure alcohol. Hem de veure com es gestiona la seva presència a l’espai públic: Molesten algú si es concentren en un parc i són feliços? Què som capaços d’acceptar? Som una societat d’adults a la qual li molesta això? Hem d’ampliar els espais d’escolta i les possibilitats que els joves se sentin mínimament implicats, que algú atengui el seu malestar.
