Els avis conformen una gran part de l'educació dels nens i nenes. Segons dades de l'estudi Enquesta de Salut, Envelliment i Jubilació a Europa (SHARE), 1 de cada 4 avis s'encarrega de l'educació dels nens. I a Espanya, segons dades de 2018 de l'Enquesta de Població Activa (EPA), gairebé un 20% dels pares i mares han d'organitzar la cura dels fills amb l'ajuda dels avis (o altres parents i amics).

Al passar tant de temps junts, els avis influeixen i repercuteixen en els nens. Els donen un amor incondicional, es genera un vincle especial, els donen autonomia, i generen experiències diferents.

Però també, en altres situacions no segueixen les nostres directrius a l'hora de criar als fills. Ells són més permissius, consenten als nens i no fixen i actuen sobre la base de les normes i límits que hem establert en el nucli familiar.

Situacions en les quals els avis consenten als nens

L'alimentació és un dels temes més recurrents en els quals pares i avis troben discrepàncies, però també ho és permetre'ls una vida sedentària basada en l'ús de les noves tecnologies sense supervisió.

Moltes famílies coneixereu aquestes escenes: els avis els hi donen brioixos de més, els deixen tota la tarda estar veient la televisió, apliquen uns càstigs amb els quals no estem d'acord… Aquestes situacions no només ens repercuteixen a nosaltres com a pares i mares, sinó sobretot als fills i filles, ja que els pot confondre quines regles i quins límits han de seguir.

Què hem de consentir i què no?

Des de l'Associació Espanyola de Pediatria d'Atenció Primària (AEPap) aconsellen que, quan hi hagi discrepàncies a l'hora de criar als fills entre avis i pares, s'arribi a un pacte entre totes dues parts. En aquest acord s'han de marcar uns certs límits en la criança dels nens, així com els avis han de respectar els valors i les normes de diversos pilars bàsics com són l'alimentació o l'exercici físic.

Hem d'aplicar a casa, com assenyala la fundadora de 'Relajate y Educa', uns límits que estiguin molt marcats, perquè el dia a dia no es guiï per l'arbitrarietat, sinó que els nens i nenes sàpiguen quines coses tenen permeses i quins no. "Ha d'haver-hi uns ritmes molt clars, unes normes claríssimes. No es tracta que avui, com que emocionalment estic bé, et deixo fer més coses, i demà, com que emocionalment estic malament, et deixo fer menys coses. Avui estic cansat i et deixaré veure més la tele més perquè així jo puc descansar", explica Amaya de Miguel.

Per això, si fixem unes normes clares i les compartim amb els seus avis, els nens i nenes estaran en harmonia i sabran, vagin allà on vagin, com comportar-se i quins límits no han de traspassar.

De la mateixa manera, cal fixar uns límits amb l'alimentació o l'exercici. No passa res si per un parell de dies els nens prenen un altre tipus d'alimentació o no surten a jugar a l'aire lliure. Però la norma no pot ser que per a premiar als nens se'ls hagi de donar alguna llaminadura. Per això, hem de parlar i arribar a un acord amb els seus avis perquè segueixin les mateixes pautes que nosaltres.

Nosaltres som els responsables de l'educació dels nostres fills i filles, i els avis han de guiar-se pels nostres valors. Encara que facin les coses a l'inrevés que nosaltres, hem d'entendre les seves accions com a gestos d'amor cap als néts, no com una manera de portar la contrària als pares. Per això, la comunicació amb ells és la millor aliada per a arribar a un acord.