Joan Clotas és mestre i director jubilat de l'escola de Pau. La seva vida l'ha dedicat a l'escola del poble, durant 36 dels 38 anys que ha estat mestre. Va començar treballant sol amb un grup d'alumnes de totes les edats en una mateixa classe. A Pau, l'aprecien molt. Tant que és conegut i cridat pel nom de "Mestre" en majúscules.

La comunitat educativa de l’escola de Pau va preparar al «Mestre» un càlid comiat en el seu darrer dia com a mestre i director. El docent no s’ho esperava i l’emoció el va deixar admirat durant uns quants dies.

Quan i com va decidir ser mestre?

Jo volia ser capità de vaixell perquè soc fill de pescador, però quan va arribar el moment d’anar a Barcelona a estudiar, la mare es va posar molt malalta. La meva germana feia magisteri i vaig decidir que jo també ho faria, que ja veuria com evolucionava. A la carrera m’ho vaig passar molt bé, però encara no tenia clar que fos la meva vocació. Després, em vaig fer pescador professional. He compaginat les dues feines al llarg de la meva vida. És una cosa una mica estranya, però ha estat així durant 30 anys.

Diu que tot va evolucionar. Com ho va fer?

Vaig estar dos anys a l’escola de Sant Pere Pescador. Soc d’allà. Després, em va sortir plaça definitiva a Pau i allà hi vaig trobar la feina. L’escola de Pau era una escola rural unitària, només hi havia un sol mestre. Era jo. Vaig descobrir-hi món. Hi havia uns 12 o 13 infants, en aquell moment, de tots els nivells.

Com es fan classes per a tots els cursos?

Això vaig preguntar jo. Em van dir que no tingués por, que me’n sortiria. Llavors, vaig adonar-me que no era el mestre i els alumnes, sinó que érem una colla. Els grans ajudaven els petits i aquests divertien els més grans. Era un espectacle. Jo explicava matemàtiques i apareixien els de tres anys que portaven esmorzar de plastilina per a tothom.

Quin és el millor record que guarda de l’escola de Pau?

No en tinc un. Potser el comiat de l’altre dia. Em sento una persona privilegiada. He fet una feina que m’ha apassionat i l’he compaginat amb la pesca, que també m’agrada molt. El record més bonic és el tracte que he tingut amb la gent.

I el pitjor moment sent mestre?

La pandèmia ha estat molt difícil. He de reconèixer que aquests dos darrers anys han estat complexos. Els petits ho han passat molt malament i no se n’ha parlat prou. Per a ells, això de tapar-nos la cara i els llavis ha estat molt dur.

Com definiria l’escola de Pau?

Utilitzaré una frase d’una exalumna, que és el lema de l’escola: «Petita escola, gran família». He sigut el pal de paller, però pel centre han passat moltíssimes persones, i la majoria hi ha estat molt a gust. Hem creat una molt bona relació entre l’escola i el poble. Una vegada, una senyora ens va regalar un piano i vam fer una festa per agrair-li. A partir de llavors, les festes de l’escola de Pau han aplegat gent del poble i dels afores perquè és un gran espectacle. Darrerament, hem intentat reivindicar-hi missatges importants com el canvi climàtic o la pobresa per crear-ne consciència.

Per què Pau? Té quelcom diferent de la resta?

M’hi vaig sentir estimat. Des del primer any de ser-hi, els infants em cridaven com a “Mestre”. Les famílies els preguntaven el típic de: «què fa el mestre?», i ara la gent em coneix així. Els nens i nenes de P3 també em criden com a «Mestre». Vaig tenir alguna opció de marxar al Departament i també a una escola de Figueres, però encara que hi havia gent que insistia que seria una millora professional, jo no ho veia així. Vaig valorar que a Pau era feliç. No havia de buscar res més.

Pau és una escola petita i una gran família, perquè la majoria de gent que hi treballa hi està a gust

Quins són els canvis més significatius de mestre a director?

Sempre he sigut el director. Quan vaig entrar, l’any 1985, era jo sol i els alumnes, per tant, qui havia d’assumir la responsabilitat també era jo. Al principi, la gestió era poca i fàcil. Després, l’equip ha anat creixent i t’has d’anar actualitzant. Ho he fet amb cursos, pautes del Departament, etc.

Què destacaria de la seva tasca com a mestre i director?

L’entorn és important, però sense l’alumnat hi ha poc a fer. Valoro molt el tracte individualitzat amb els alumnes. Sent tan pocs, els coneixes molt bé. Això seria impossible en una escola massificada. Sempre dic que l’escola de Pau ha funcionat perquè hi ha molts elements que ho han fet. Històricament, hem rebut infants d’escoles més grans on estaven «perduts». Un cop a Pau, els hem vist passar de ser «pollets» a refer-se totalment. No dic que s’estigui fent malament, simplement, que les característiques del nostre centre permeten fer això.

Enyorarà l’escola?

Si ho penso, clar que ho faré. Trobaré a faltar la sensació de benestar amb la comunitat, la «vida» que et dona el fet d’estar davant d’un projecte. 36 anys és molt de temps. He intentat estar sempre pendent de tot, i és clar que ho enyoraré. També tinc clar que deixo l’escola en molt bones mans. Hi ha un equip molt potent que, estic convençut, farà molt bé la seva feina.

Si l’enyorarà... vol dir que hi anirà sovint?

Passaré una època de reflexió. He de pair tot el que he viscut. Hem quedat que, abans d’anar-hi, els avisaré i ho faré només alguna vegada. Trencaré el vincle a poc a poc perquè quan els alumnes van saber que marxava em van demanar que els anés a veure, que no fes com alguns mestres que els havien dit que hi anirien i no ho van fer per motius que desconec. És un deure que tinc, però he de deixar fer al nou equip.

Vaig valorar sentir-me estimat a Pau abans d'agafar qualsevol altra feina en qualsevol altre lloc

Com es viu sabent que hi ha tanta gent que l’aprecia?

Feliç. És molt gratificant. No és tant per la quantitat que sé que també, sinó perquè són persones molt diverses. Sempre he procurat, encara que no sempre ho he aconseguit, tractar bé tothom. A vegades, la vida ens fa anar molt de pressa, no tenim temps d’escoltar, de mirar… i jo he estat sempre molt pendent d’aquestes coses. He intentat estar atent a tothom i aquí està la clau de la història. Estic molt content, em sento molt agraït i molt privilegiat. És una feina fantàstica.

Què és el més important de la seva feina?

La dedicació i la vocació, el compromís. Si es té actitud, tot acaba sortint. Però s’ha de tenir. D’altra banda, els infants han de trobar allò que els agrada fer. És bàsic.

Expliqui’m el dia de la festa de comiat.

No m’ho esperava. A final de curs sempre hi ha molta feina, i havíem quedat amb l’AMPA i l’Ajuntament per fer una reunió. Quan vaig arribar, el pati estava ple de gent. També hi havia la meva germana, el meu cunyat, la meva neboda i la meva parella. Vaig trobar a faltar els fills, que són a l’estranger. Va ser un moment complicat: molta gent i moltes emocions. Em vaig esperar quatre dies perquè el vídeo que em van fer no em superés emocionalment. Va ser molt bonic.