Amb una mirada pedagògica i sociològica, Alba Castellví ajuda les famílies a acompanyar els fills per ser més feliços i gaudir d'una vida més plena d'experiències compartides. És mare, sociòloga, mediadora i educadora. Recentment, ha ofert una conferència a docents i famílies d'alumnes, a La Salle Figueres, sobre l'educació en valors en l'àmbit de la tecnologia. L'èxit d'assistents avala l'interès que desperta aquesta temàtica. Segons ella, aquest és un fenomen que preocupa els pares que veuen els seus fills enganxats al mòbil i que es pregunten què poden fer.De quina forma es documenta per donar consells a les famílies sobre el fenomen de les xarxes socials i Internet?

D'entrada, soc mare de dos postadolescents que tenen molts amics a la mateixa franja d'edat i que, per tant, ja han fet la seva experiència a prop de les seves famílies. M'he permès observar la realitat tal com és. A més, això es complementa amb el fet que soc sociòloga de formació de base. La mirada sociològica fa que no et quedis només amb l'anècdota, sinó que la puguis inscriure en un context: com la tecnologia influeix en la relació entre els adolescents i les seves famílies, i, alhora, com la tecnologia influeix sobre els mateixos adolescents. Aquest marc més conceptual, més sociològic, ajuda que l'experiència concreta es pugui llegir en un sentit més global.

Creu que els adults donem un bon exemple als adolescents pel que fa a l'ús de la tecnologia?

No podem donar gaire bon exemple perquè a nosaltres, als adults, ningú no ens ha ensenyat a fer servir la tecnologia. Ens hi hem trobat. De sobte, hem hagut de gestionar una manera de fer amb el telèfon mòbil, amb la tauleta, amb l'ordinador, que ha estat molt espontània. La nostra manera de relacionar-nos amb la tecnologia no ve d'una formació ni d'una experiència prèvia. Fem el que bonament podem perquè ni ens han ensenyat a fer-la servir ni hi hem pensat gaire.

La realitat és que han canviat les formes de comunicar-nos. Tot ara és ràpid i immediat perquè trobes allò que busques només pitjant un botó del mòbil.

Sí, tot és immediat. Fins i tot, la satisfacció és immediata. Amb els anys, veurem les conseqüències de no haver pogut aprendre a posposar la gratificació. Per això, és important que els pares eduquem els nostres fills sobre el sentiment de l'espera i de la frustració en altres àmbits, perquè el tecnològic, evidentment, no dona la capacitat d'esperar, sinó que més aviat ens la fa perdre.

Una de les conseqüències de l'espera, en l'àmbit de la tecnologia, és l'angoixa? Esperar que et llegeixin un missatge, esperar que te'l contestin, esperar reaccions a una foto publicada...

Exacte, tot això absorbeix l'atenció i, per això, ens provoca una inquietud. No podem pensar en altres coses si estem angoixats o inquiets perquè no s'estan produint els resultats que esperàvem d'una forma immediata. Per tant, aquesta situació altera tot el nostre ritme vital i les nostres emocions davant d'altres coses.

Les xarxes socials condicionen, doncs, estats d'ànim, ritmes de vida?

De fet, el problema bàsicament dels mòbils dels adolescents són les xarxes socials, i el problema de les xarxes socials és que són addictives. Estan dissenyades per ser addictives i són molt efectives en aquest sentit. Com estem veient, els adolescents cada vegada en volen consumir més, les necessiten més. Com més temps hi passen, com més atenció hi posen, més negoci es genera per part de les plataformes. Les plataformes pretenen absorbir l'atenció dels nostres fills i ells estan molt indefensos davant d'això, perquè ningú no els ha ensenyat a adonar-se'n ni a autoregular-les.

Creu que les escoles i els instituts haurien d'introduir continguts educatius sobre xarxes socials?

Sí, penso que s'ha d'educar sobre com és el món i com ens hi podem moure per poder fer una vida com més profunda i feliç possible. Si resulta que les xarxes socials i la tecnologia són elements que ens poden condicionar, evidentment que cal educar.

Presentava la seva xerrada a La Salle dient als pares com poden acompanyar els fills en l'ús dels dispositius tecnològics. Com els podem acompanyar quan ells dominen aquest territori amb més habilitat?

Nosaltres no els podem acompanyar en el sentit tècnic de dir-los com funcionen, aquests dispositius. L'acció d'acompanyar es pot entendre també d'una altra manera. Nosaltres, allò que podem fer és ajudar-los a adonar-se sobre com els afecta l'ús que en fan. Per exemple, quanta atenció hi centren, quanta atenció els resta d'altres activitats o com els modifica l'humor. Nosaltres podem ajudar-los a reflexionar sobre la seva experiència davant d'això. Per poder-ho fer, ja que ells, efectivament, són molt més hàbils, hem de conèixer els seus continguts i la seva experiència.

Com es pot fer l'aproximació als continguts i l'experiència?

Sigui perquè obtenim informació per canals externs o perquè ens acostem directament a la pràctica dels nostres fills dient-los: A veure què fas?

Creu que hi ha gaires pares que sàpiguen amb certesa què fan els seus fills a Internet?

És cert que molts pares no saben que els seus fills tenen comptes alternatius a les xarxes socials que no són aquells en els quals els han acceptat de seguir. Acostumen a ser comptes que els pares no saben ni que existeixen. Per això, més que no pas un control directe, que en la mesura del possible hi ha de ser, el que han de fer els pares és dotar els seus fills de valors. Si tu ensenyes el teu fill que és poc digne insultar algú sense donar la cara, això tant serveix per a la vida analògica com per a la vida digital. Sobre això s'educa a través de les converses en les primeres edats i s'ha d'anar sostenint durant tota la convivència, perquè els valors són allò que els porta a actuar d'una manera o una altra a Internet.

Què n'opina de les lleis que protegeixen els menors d'Internet?

Hi ha dos tipus de riscos. Un, el que les lleis protegeixen pel que fa a abús o assetjament. L'altre és el que la llei no protegeix i és el risc de l'addicció. D'aquest últim, se n'han d'ocupar les famílies i els formadors. Les lleis estan molt bé, però no n'hi ha prou.

La paraula addicció té connotacions serioses en l'àmbit de la salut mental. Quan ens referim a addicció en matèria de tecnologia, cal recórrer al suport de professionals de la salut?

Primer hem d'intentar que la persona es desenganxi de la necessitat d'estar permanentment connectada sense haver de recórrer a un professional. Però si aquesta addicció afecta prou la vida dels nostres fills fins al punt de perjudicar-los en altres àmbits de la vida, cal començar-se a preocupar i demanar ajuda externa.

Si no menja, no dorm i s'angoixa per aquesta addicció, cal preocupar-se, doncs?

Així és. Quan veus que un fill no menja, no dorm, s'angoixa i jo hi afegiria que no surt de casa, tens motius de preocupació. Hi ha adolescents que no surten de casa perquè no tenen cap necessitat d'anar a buscar al carrer allò que tenen a l'abast en una pantalla.