24 de gener de 2020
24.01.2020
Vilafant

Cinta Prats: «El respecte, l'empatia i connectar amb l'alumne és fonamental en aquesta feina»

La professora de l'Institut de Vilafant empra la metodologia educativa anomenada «tinkering»

24.01.2020 | 09:18
Cinta Prats, a la aula de Tecnologia de l'Institut de Vilafant.

Figuerenca, però filla adoptiva de Siurana, Cinta Prats va néixer el 25 de gener del 1969. De formació, enginyera tècnica agrícola, però de vocació, docent. Està convençuda que va donar un gir a la seva carrera professional per una qüestió d'herència genètica, perquè el seu avi, la seva mare i les seves germanes s'han dedicat a l'ensenyament i ella també s'hi veia.

Professora de Tecnologia de l'institut de Vilafant, va passar de treballar en una assessoria per a la pagesia a dedicar-se a fer classes en instituts. Per a ella, les classes no han de ser unidireccionals del docent cap als alumnes sinó que cal fer els joves partícips del seu procés d'aprenentatge.

Com és que, sent enginyera tècnica agrícola, va canviar de rumb la seva professió?

En un moment de la meva vida, en què la meva feina estava envoltada de pagesos, en un món d'homes, vaig adonar-me que la meva vocació docent em tirava més, i que ensenyant podia ajudar molta gent. M'hi vaig llançar de cap.

Com va sorgir la vocació?

Crec que el fet de tenir molta curiositat i el meu afany per les descobertes, per saber entendre per què passen les coses, em va portar a voler compartir-ho amb els nanos, per demostrar-los que tenen possibilitats i capacitats per fer tot allò que millor saben fer. Les intel·ligències són múltiples, socials, creatives, digitals... i m'agrada ensenyar, però també aprendre amb ells. 

Li va caldre un reciclatge?

M'he adaptat a les necessitats. Per fer de professora, he après electrònica, neumàtica, robòtica, automoció... A la tecnologia, fins que no m'hi he endinsat, no li havia donat la importància que realment té. He après des del punt de vista formatiu i com a persona.

Què li agrada més de la seva feina?

Potser puc semblar seriosa amb els alumnes al principi, però intento marcar positivament i, sobretot, despertar-los la curiositat. M'agrada moltíssim veure com un alumne, que creies que no podria seguir, se'n surt. Això em fa sentir molt bé.

Quin és el seu secret?

Crec que un dels meus secrets és saber connectar amb els alumnes. El respecte, l'empatia i saber connectar amb ells és fonamental en aquesta feina. Saber-los escoltar, però deixant-los sempre les coses molt clares.

Com capta l'interès dels alumnes per la tecnologia?

El meu mètode de treball té un nom: tinkering, una barreja de metodologies.

En què consisteix?

Donem l'oportunitat als alumnes de pensar amb les mans, de treballar a partir de l'assaig-error, de donar-los reptes i de valorar cada persona per allò que millor sap fer. Cadascú té les seves qualitats i entre ells es poden ajudar, passant-ho bé, rient, però sense perdre la seriositat d'allò que estem fent. Cal intentar arribar a un objectiu, però amb aquells mitjans que tens més a mà. En definitiva, animar-los a arribar a l'objectiu, aprenent junts, fent-los pensar i sempre amb un somriure.

Quin paper té l'alumne i quin paper el professor?

Jo sempre he pensat que les classes no han de ser unidireccionals del professor cap als alumnes. M'agrada molt la part humana de tot allò que ells poden aportar, parlar-los de tu a tu i fer autocrítica. M'agrada fer-los partícips del seu procés d'aprenentatge.

Sempre ha estat a l'institut de Vilafant?

No, però sí que estic aquí des dels seus inicis. El primer lloc on vaig fer classes va ser a l'institut Baix Empordà de Palafrugell, per ser professora de Mecànica d'Automoció. Havia vist molts tractors, però no havia fet automoció. Sort que el meu marit em va ajudar molt i me'n vaig sortir bé, vaig aprendre mecànica, torns... El meu següent destí va ser l'institut Narcís Monturiol de Figueres, també per fer automoció. Llavors vaig anar a Banyoles, a l'institut Brugulat, i l'Albert Bayot, aleshores director, em va ensenyar molt a tractar amb els nanos. Allà vaig conèixer en Joan Toca, a qui jo anomeno el meu pare pedagògic. De l'institut Illa de Rodes de Roses, on van donar la plaça definitiva, també guardo un molt bon record.

Recorda persones que l'hagin marcat en aquest procés?

La Maria Prim, amb majúscules. Per a mi, va ser molt especial el meu pas per l'institut Olivar Gran de Figueres, on ella era la directora. Vull brindar tota la meva admiració a una gran mestra i una gran professora, de la qual vaig aprendre moltíssim.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook