El 12 de gener, la mestra Dolors Purcallas Sierra hauria complert 110 anys. Coincidint amb aquesta efemèride, la ciutat que la va veure néixer, Figueres, li fa un homenatge que és, alhora, un reconeixement públic a una dona que va ser obligada a deixar el magisteri perquè es va negar a casar-se amb el fill d'un cacic del Penedès.

Dolors Purcallas va ser repudiada i castigada, i sent mestra del petit poble de Torrelavit va ser apartada de les aules i dels seus alumnes. La seva història hauria caigut en l'oblit si no hagués estat perquè, quan va morir al Masnou, sola i en la més absoluta misèria, un home va trobar, llançats en un contenidor, documents, fotos i unes petites memòries que va deixar escrites sobre la desgràcia que li va caure a sobre quan els Olivé es van creuar en la seva vida.

El manuscrit va arribar a mans d'un veí del Masnou que és historiador, Joan Muray, i ell es va ocupar de fer-ne difusió. Joan Muray serà aquest 12 de gener a Figueres, en l'acte commemoratiu que s'ha organitzat, a les 12 del migdia, al Museu del Joguet. També és prevista la presència dels alcaldes de Figueres, el Masnou i Torrelavit, Agnès Lladó, Jaume Oliveras i Manuel Raventós, respectivament; la presidenta del Moviment de Renovació Pedagògica de l'Alt Empordà, Júlia Bardera; el mestre David Pujol; l'historiador Pere Rovira; la directora de l'escola de Torrelavit, Lola Fernández, i el regidor d'Educació de Figueres, Josep Alegrí.

L'homenatge és previst que culmini amb el descobriment d'una placa al carrer Nou, on, segons totes les informacions, hi ha la casa natal de Dolors Purcallas. En la placa, resa la següent inscripció: «En reparació de la memòria històrica i reconeixement a la tasca docent i dignitat personal de Dolors Purcallas i Sierra, mestra d'escola en propietat a Torrelavit 1934-1939, víctima del feixisme i el caciquisme. Va ser depurada del Magisteri de per vida davant la negativa a un matrimoni no desitjat».

Dolors Purcallas començava les seves memòries, que Joan Muray va titular «El calvari d'una mestra», amb aquestes paraules: «Quien no ha tenido en clase algún chiquillo que lloriquea todo el día con el afán de impedir que trabajen los demás. Les gusta fastidiar a sus compañeros. [...] Para el profesor es una tarea agotadora. Son seres egoístas y enfermizos que envidian la felicidad de los demás, por eso se comportan como pequeños dictadores, y lo triste del caso es que la mayoría actuan así toda su vida [...]. Cuando se tuercen sus deseos, toman decisiones extremas y no aceptan negativas. Recién terminada la carrera del Magisterio, en mi primera plaza en propiedad, conocí a dos seres iguales a los descritos entre el padre y el hijo que a través de su amabilidad forzada se traslucía el 'ordeno y mando'»