Maria Ginabreda Felip (Sant Esteve de Guialbes, 1970) va acabar la carrera el 1991 i va començar a treballar de mestra el curs 1993-1994. Mentre estudiava, tot i no tenir la titulació, va fer de mestra de música a l'Escola Bruguera de Girona i a l'Escola de Bàscara. En aquells moments, era l'Ampa qui contractava la persona que feia les classes de música. Van ser els seus inicis com a docent i assegura que en guarda un gran record.

Es va estrenar com a mestra ja titulada a Les Alzines de Girona, i hi va treballar deu anys. El 2004 va fer el salt a la pública i li van donar la plaça a l'Escola Terramprims de Camallera. Des de llavors que no ha canviat de centre i, d'això, ja fa quinze anys.

Per què és mestra?

Quina pregunta tan difícil. Vaig decidir-me pels estudis de magisteri perquè ja havia tingut molt contacte amb el món educatiu des de l'àmbit del lleure, colònies, casals, escoles de natura... i m'agradava molt estar amb infants. En aquell moment potser tampoc era massa conscient del que implicava el camí professional que escollia. Amb els anys puc dir que és una feina que m'apassiona i que tinc la sort de fer-la al costat de persones que, a més d'excel·lents professionals, són les meves companyes. M'agrada molt fer de mestra. Em sento mestra. I sempre dic que tinc la sort de fer una feina que mai he sentit com un treball.

Com es viu amb els infants?

Estar a prop seu et fa veure el món d'una manera diferent, com diu el Petit Príncep. Et contagien de la seva espontaneïtat, vitalitat i il·lusió. Ser mestra avui és saber acompanyar i saber donar a cada alumne el que necessita per avançar en el seu creixement personal i perquè vagi construint el seu aprenentatge. En aquest camí, aprenem simultàniament alumnes i mestres i entre tots anem construint conceptes i mètode.

Treballar en una escola rural és una opció de vida?

No, no ho crec. Però sí que és una opció que enganxa. La proximitat amb les famílies, els grups més reduïts, l'entorn més «amable» en termes de seguretat i natura i el claustre més petit i familiar fan que l'escola rural sigui com una gran família. Nosaltres no som una escola extremadament petita. Potser més que escola rural podríem dir que som escola de poble. Aquest any tenim 140 alumnes. Ens coneixem tots, pares, mestres i alumnes. Fàcilment et vas retrobant al llarg de la setmana amb alumnes que ja són en cursos superiors i que t'expliquen coses personals. En certa manera els anem seguint fins que marxen i tots acaben sent alumnes una mica de tots.

La feina és diferent que en una escola gran?

La majoria dels aspectes administratius, de gestió, de programació, reunions, acords, coordinació amb serveis externs no són massa diferents. Preparar la programació i el treball que es vol portar a terme a les aules tampoc canvia massa. No hi ha conserge, i l'administratiu només hi és unes hores. Però sí que és diferent el treball dins l'aula i l'atenció que es pot donar a cada alumne. En aquest sentit es pot personalitzar més l'aprenentatge i fer seguiment individual de cada alumne.

Té algun hàbit que li agrada incorporar a la seva rutina com a docent?

La feina que fem amb els més petits de l'escola és justament reforçar hàbits i assegurar rutines. Cada dia procurem mantenir un ordre que doni seguretat a l'infant i pugui anticipar què passarà i ser més autònom. El que a mi m'agrada i procuro és trobar com a mínim un moment cada dia per a cada alumne. Que no vagin cap a casa com si a ells ningú els hagués vist. Una abraçada, una rialla, la mirada còmplice, una conversa, interessar-me pel que està fent, una petita broma, pessigolles, un reforç positiu... un petit detall que els faci sentir que són importants i especials.

Què és el més curiós que ha sentit dir a un infant?

Els infants tenen el do de sorprendre'm gairebé cada dia. Si els escoltes i observes descobreixes que són uns excel·lents inventors de paraules i definicions. Quan no saben una paraula, la inventen amb enginy i precisió. I quan expliquen coses ho fan a partir de tot el bagatge que tenen i fent tot d'associacions i connexions que els adults ja no som capaços de fer. Sempre diem amb les companyes que hem de recollir les coses que ens diuen perquè les oblidem, però mai ho fem.