16 de febrer de 2019
16.02.2019
Figueres

Albert Bosch: «Soc un radical de la supervivència»

L'aventurer i emprenedor ha estat a les Escolàpies Figueres per fer un discurs motivador

16.02.2019 | 12:32
Albert Bosch, a la sala d´actes de les Escolàpies.

Albert Bosch, aventurer i emprenedor, a més de divulgador d'actituds de lideratge i autor de cinc llibres, va estar fa uns dies a les Escolàpies Figueres i va fer un discurs motivador parlant de com l'omple viure situacions extremes en llocs remots del planeta, però sense perdre de vista la part feixuga de cada aventura. Nascut a Sant Joan de les Abadesses, el 1966, ha creuat l'Antàrtida des de la costa fins al Pol Sud; ha escalat la muntanya més alta de cadascun dels set continents; ha participat en nou Dakars, on l'any 2015 es va convertir en el primer pilot a la història en participar-hi amb un cotxe elèctric; és corredor habitual d'Ultra Maratons i ha fet més de cent curses de diferents disciplines d'esports extrems.

Jo vull ser com vostè.

Et dono una segona oportunitat per pensar-t'ho, perquè abans vull informar-te que no tot és xulo. Hi ha tota una part que no es veu tant, en què has de viure amb la incertesa econòmica, amb la incertesa de l'organització i de no saber què faràs. Has de treballar molt en coses que t'agraden i en coses que no t'agraden. La part maca és molt maca, però tot dar­rere hi ha una part molt complicada. Si ho veus tot, no sé si voldràs ser com jo.

Els recursos econòmics són fonamentals per tirar endavant cadascuna de les seves accions. Com es gestiona tot això?

He tingut dues sorts a la vida, que he sabut interpretar i que crec que he sabut gestionar. Una és que vaig estudiar això que es coneix actualment com a ADE –Administració i Direcció d'Empreses– i tinc coneixements d'organització de projectes empresarials. L'altra és que jo pensava que seria un esportista d'elit, de muntanyisme o en curses a Dakar, però em vaig adonar que no era molt bo. Aleshores, vaig veure que m'havia de resignar a viure una vida que no era la que volia, però soc molt ambiciós i radical en viure la vida que vull i va ser així que, en lloc de voler ser un campió, vaig optar per liderar i organitzar els projectes. Em prenc cada expedició com si fos un projecte d'empresa.

I com ho fa?

Buscant recursos; buscant l'equip; creant conceptes i idees que després he d'explicar i de saber vendre; muntant la logística, buscant plans b, c i e..., dissenyant una campanya de comunicació, fent plans d'assegurança. És una empresa, brutal. L'esport com a hobby o com a professió està molt bé, però l'aventura no va d'això, sinó de crear el teu propi projecte.

L'equip és necessari?

Tot és fruit del treball d'equip, però també cal tenir en compte les tasques individuals. A vegades poso aquest exemple: Marc Márquez, quan corre la cursa, està ell sol, és ell qui se la juga, però en el seu equip hi ha quaranta persones. S'ha d'entendre la individualitat i s'ha d'entendre que el compromís d'equip no existeix. Amb això vull dir que no existeix un equip motivat, existeixen persones, individuals, compromeses i motivades.

Quan parla de les seves aventures, s'hi refereix en plural: fem, anem, pugem... És vostè i el seu equip?

Sí, i estic content per això. Tant és així que, quan em vaig quedar sol a l'Antàrtida, tot i que no hi vaig anar sol, però m'hi vaig quedar, després d'un mes i mig d'haver estat completament aïllat i sense cap contacte amb cap persona ni animal, vaig trobar una gent que m'esperava al Pol Sud i em va gravar un minivídeo. El primer que em va sortir va ser: «Ho hem aconseguit», no vaig dir: «Ho he aconseguit». Em va sortir espontani, en un moment en què no podia pensar gaire.

En el seu llibre Viure per sentir-se viu, hi ha tota una bateria de frases motivadores. Són importants com a impuls d'ànims?

Són importants, si hi ha alguna cosa tot darrere, d'aquestes frases. Aquest llibre el vaig escriure després de tornar del Pol Sud. M'encanten les cites i me les prenc molt seriosament. Potser això que dic és una bestiesa, però, tot i que una frase motivadora pot donar-te una injecció d'energia, a vegades n'abusem. Si només fem cas de les frases, per fer un tuit o per a un post a l'Insta, estem sent víctimes d'un entreteniment.

Com compagina la dedicació a l'aventura i les expedicions amb una família amb tres fills?

Per a mi, és una feina. De mitjana estic més a casa que un executiu mitjà d'una multinacional. Quan no volto o quan no tinc conferències, treballo a casa. Llavors, hi ha temporades que estic voltant.

Quina és la situació més extrema en què ha pensat que no sortiria amb vida?

No n'hi ha tantes com la gent es pot pensar. Soc un radical de la supervivència. A vegades, vivim més riscos en la vida diària. Crec que és més arriscat anar de Vic a Barcelona que cor­rent un Dakar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook