Mor Josep Vilarasau, artífex de la gran Caixa

La principal entitat econòmica de Catalunya, La Caixa, té en el pantocràtor dels principals dirigents de la seva història centenària una sèrie reduïda de noms. Entre ells ocupa un lloc destacat Josep Vilarasau, mort aquest dimarts a Barcelona als 95 anys.

L’enorme influència d’aquest directiu es pot explicar observant com era La Caixa a la qual va arribar l’any 1976 i com era quan en va sortir, el 2003. L’entitat, de la qual encara era president d’honor, tenia a mitjan anys 70 prop de 320 oficines i 3.000 empleats. Guanyava 2.655 milions de pessetes (l’equivalent a 200 milions d’euros actuals) i la seva influència era molt limitada. El 1999, quan Vilarasau va deixar la direcció general per passar a ocupar la presidència, l’entitat de l’estrella disposava de 4.000 oficines, 17.500 empleats, va multiplicar per sis els guanys (descomptant l’augment de la inflació) i era accionista de referència d’empreses com Telefónica, Repsol, Gas Natural (avui Naturgy), Aigües de Barcelona, Abertis o Port Aventura.

Al marge de la influència econòmica, dos dels grans llegats simbòlics de La Caixa, com són el logotip de l’estrella, obra de l’artista Joan Miró i que es va començar a utilitzar el 1981, i les dues icòniques torres negres de l’avinguda Diagonal de Barcelona, van arribar a l’imaginari col·lectiu català durant el mandat de Vilarasau.

Als despatxos de poder catalans hi ha unanimitat a l’hora de lamentar que la influència de les empreses catalanes a Madrid sempre ha estat limitada. Però citen de manera invariable una excepció: la de l’ecosistema empresarial de La Caixa, que gràcies a les seves participacions en grans companyies va acaparar i manté un poder enorme a la capital d’Espanya. «En el seu moment era l’únic català a qui feien cas a Madrid», assegura un important empresari, que demana l’anonimat, en declaracions a EL PERIÓDICO.

Nascut a Barcelona el 1931, va estudiar a La Salle Bonanova i es va doctorar en enginyeria industrial. Els seus inicis professionals cal buscar-los a Autonacional, empresa fabricant del Biscúter, tot i que aviat la seva ambició el va portar a la capital d’Espanya. El 1958 va obtenir plaça al cos d’enginyers del Ministeri d’Hisenda i, des de finals dels anys 60 fins a la Transició, va viure de prop les interioritats econòmiques del règim franquista. El 1966 va ser nomenat director general adjunt de l’aleshores anomenada Compañía Telefónica Nacional de España i poc després va ser nomenat director general del Tresor i Pressupostos, del Ministeri d’Hisenda. El 1972 va ser nomenat director general de Política Financera al mateix departament. Sobre aquella etapa i en referència a ell mateix i als seus companys de ministeri, Vilarasau va escriure a les seves memòries: «Érem intrínsecament apolítics i visceralment liberals».

Vilarasau va ser considerat, en l’àmbit polític, «més català que catalanista», segons recorda una figura que el va tractar, i va ser una persona pròxima a Narcís Serra, posteriorment alcalde de Barcelona i vicepresident del govern espanyol amb el PSOE. Potser per tot això va mantenir sempre unes relacions tenses amb la CiU de Jordi Pujol. Aquesta relació no va millorar amb el seu successor, Artur Mas; el mateix Vilarasau va acusar Mas d’haver forçat el seu adeu a la presidència de La Caixa amb un decret que modificava els límits d’edat i els mandats dels alts directius de les entitats financeres.

El 1974 va tornar a la gran empresa amb el seu nomenament a la petroliera Campsa. Només dos anys després, la seva trajectòria va cridar l’atenció de Narcís de Carreras, aleshores president de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, llavor de l’actual Grupo La Caixa, i l’entitat barcelonina el va contractar com a director general.

Una de les seves últimes grans operacions com a número u de La Caixa va ser l’opa fallida de Gas Natural sobre Iberdrola. Financers que van viure aquell moviment en primera persona recorden la reunió amb l’aleshores vicepresident econòmic del govern central, Rodrigo Rato, que va retreure a Vilarasau que no l’hagués informat prèviament de l’operació: «¿Per què no m’has avisat?», li va recriminar a crits. «Perquè si t’ho pregunto, no ho puc fer», va respondre, impertorbable, el financer català.

Des de la seva sortida de l’entitat el 2003, i durant el mandat dels seus successors (Ricard Fornesa, amb qui havia estat company d’escola, i Isidre Fainé, que és l’actual president de la Fundació La Caixa), va mantenir una enorme discreció, malgrat conservar un despatx a l’antic asil de Santa Llúcia, al costat del CosmoCaixa. Fonts financeres, sense

Considerat una persona «llesta, llestíssima, superdotada», i recordat per ser un gran melòman amb llotja al Liceu, a l’entorn del directiu el tenien per un «conversador divertidíssim». Al marge de la seva obra a La Caixa, Vilarasau deixa com a testimoni vital la trajectòria d’un enginyer reconvertit en financer a qui la burgesia il·lustrada barcelonina va acollir com un dels seus grans referents.