Quatre compradors d'habitatge, amb 30 anys de diferència: "Per estalviar vam fer economia de guerra"

La compra d’un habitatge no ha estat mai una experiència senzilla. Fa cinc, deu, quinze o vint anys, fer front a una operació d’aquesta envergadura sempre ha suposat un repte, per la capacitat d’estalvi, les relacions amb els bancs i, sobretot, el context econòmic de cada època.

El Periódico, diari del mateix grup editorial que l’EMPORDÀ, ha recollit els testimonis de quatre persones, dues a Madrid i dues a Barcelona, que han viscut l’experiència de comprar un pis amb uns 30 anys de diferència —unes a finals dels anys 90 i altres en el present— per comparar experiències, terminis i necessitats d’estalvi.

Liz (63 anys): "Ara mateix no tinc clar si podria comprar un pis"

Liz Sánchez, barcelonina de 63 anys, va comprar el seu pis a la zona de la Sagrera l’any 1993. Segons explica, els preus "oscil·laven entre els quinze milions i els trenta, o fins i tot més". En aquell moment vivia a la zona de Virrei Amat, i la seva idea era quedar-s’hi o, com a alternativa, a Sant Andreu.

Tanmateix, la seva expectativa va quedar truncada pels preus elevats. Va haver de conformar-se amb la zona de la Sagrera. "En aquella època ja es parlava de l’estació de l’AVE, però era una zona totalment deixada: voreres estretes, sense comerços… no hi havia ni un supermercat a prop", recorda.

Els pisos que li encaixaven eren inassumibles. Després de molt buscar, va acabar trobant una oportunitat a la Sagrera. Es tractava d’una promoció de pisos de segona fase, ja que els primers ja s’havien construït. Va comprar el pis, un 4t interior per 16 milions de pessetes, sobre plànol. "L’any següent, el 1994, ens van donar les claus i va arribar el moment de signar la hipoteca".

Pel que fa a l’entrada, recorda que ascendia a cinc milions de pessetes. "Jo havia estalviat una mica i els meus pares ens van ajudar per poder comprar el pis", explica. La seva parella d’aleshores, però, gairebé no tenia ingressos. L’elecció de la hipoteca va ser senzilla. "La promotora tenia una hipoteca amb Caixa Catalunya i vam fer una subrogació". Liz destinava una cinquena part dels seus ingressos al pagament de la hipoteca, que va signar amb tipus variable.

Aleshores van arribar els problemes. Quan es va separar de la seva parella, l’any 2006, es va veure en la situació d’haver de comprar-li la seva part del pis. En aquell moment ja li rondava pel cap canviar de barri, però no va poder pels preus. "No em podia permetre començar de nou", lamenta.

La fórmula que va trobar per sortir-se’n va ser tornar a hipotecar-se, per donar-li els diners a la seva parella i quedar-se amb la totalitat del pis. "En aquell moment, em van tornar a donar un tipus variable, però va augmentar el percentatge destinat a la hipoteca del que cobrava, gairebé un 40% del sou", recorda.

Mirant enrere, confessa que creu que li ha anat bé, però ara mateix no té clar si podria accedir a un habitatge. "Veig lloguers que paga gent propera que em semblen una barbaritat, fins a 1.300 euros per un pis vell a Santa Eulàlia". Pel que fa al valor actual del pis, amb la idea de l’estació de l’AVE prenent forma, no dubta que podria vendre’l per, com a mínim, 500.000 euros, tot i que mai l’ha taxat.

Laura (32 anys): "L’única manera d’arribar a veure un pis era demanar festa a la feina"

Laura Berrio feia uns 6 anys que vivia amb la seva parella en un règim de lloguer "raonable" —vist el que hi havia al seu voltant— quan es van decidir a comprar. Portaven anys estalviant i la volatilitat del mercat, juntament amb el temor que el preu pugés en qualsevol moment o el fet de veure relativament a prop el seu 35è aniversari (data límit per accedir a determinades ajudes), els va animar a fer el pas. Van trigar més d’un any a trobar pis, i gairebé tres mesos més a tancar amb el banc la hipoteca per pagar-lo. Fa menys d’un mes que són propietaris d’un immoble a Barcelona.

"Al principi era mirar plataformes per anar-nos fent una idea dels preus, però el problema va acabar sent com d’agressiu estava el mercat: els anuncis no duraven més de 48 hores, aconseguir que et contestessin el telèfon era difícil; que et donessin cita per veure un pis, encara més, i tenir-la no et garantia arribar a veure’l", recorda Laura. "L’única manera era demanar permís a la feina per anar-lo a visitar en hores laborables, perquè si tenies cita a la tarda, el més normal és que te la cancel·lessin", explica.

El més frustrant era veure com, mentrestant, els preus no paraven de pujar. Fins al punt que van començar a plantejar-se marxar de Barcelona. "Ens ho vam plantejar, però jo m’hi resistia: per què me n’he d’anar de la meva ciutat? —es preguntava—. He nascut aquí, hi he viscut tota la vida, hi tinc totes les meves relacions… I tinc els estalvis suficients per a una entrada, per què me n’he d’anar?".

Van decidir entrenar la paciència i activar una estratègia basada a lluitar només per veure pisos que realment els encaixessin. Així ho van fer amb el definitiu: ho van parar tot per visitar-lo a primera hora i van fer una oferta aquella mateixa nit. Aquell immoble, ofert per uns 400.000 euros a Horta-Guinardó, va acabar sent seu, però aleshores va començar el periple de la hipoteca.

"Ha estat un procés d’allò més estressant i amb molt poca claredat sobre quins eren els passos que havíem d’anar fent", lamenta. Van esgotar pràcticament els tres mesos que tenien per trobar el préstec, perquè després d’un primer filtratge fet pel seu compte, superar tot el paperam i decantar-se per una opció, l’oferta va canviar de cop per la pujada dels tipus d’interès. I també perquè, quan van decidir recórrer a una plataforma d’intermediació, aquesta trobava ofertes diferents dels mateixos bancs amb què ja havien contactat. Van aconseguir, en qualsevol cas, una oferta amb tipus fix millor que la que havien perdut inicialment, i al mateix banc on ja tenen domiciliades les nòmines. Destinaran, per cert, aproximadament una quarta part dels seus ingressos a pagar-la.

Com valora, doncs, l’experiència de comprar un pis avui? "Com una cosa realment estressant i que has de convertir en el teu projecte prioritari", resumeix. "Has de tenir molt clar que seran uns mesos molt intensos de recerca i que, un cop el tens, en realitat no s’acaba res", conclou. Es refereix sobretot a la hipoteca, tot i que ja prepara l’‘excel’ de la reforma.

Pilar (55 anys): "Per estalviar vam fer economia de guerra"

Pilar Rodríguez, madrilenya de 55 anys, va adquirir juntament amb el seu marit un pis al carrer Téllez, situat al barri de Pacífico, al sud del parc del Retiro, l’any 1998. El cost en aquell moment ascendia a 26 milions de pessetes, que al canvi actual equivaldrien a uns 170.000 euros. Aquell any, els preus de l’habitatge a Madrid van començar a repuntar. El Banc d’Espanya situa el període iniciat aquell any i acabat el 2002 com l’inici del tram fort de pujada a la capital. La Societat de Taxació estimava el preu mitjà de l’habitatge en 249.300 pessetes per metre quadrat. Pel que fa als tipus, van experimentar un fort abaratiment: el desembre de 1997 eren del 6,255%, mentre que l'octubre de 1998 ja havien baixat fins al 5,4945%.

"Aquell pis el vam comprar a còpia de privar-nos de moltíssimes coses, amb una economia de guerra tremenda. Anàvem al cinema i ens endúiem la llauna a la bossa, i l’endemà del cap de setmana sortíem a fer un passeig", explica, recordant aquells temps i l’esforç que van suposar. Aquells dies, els tipus d’interès rondaven el 6%. La hipoteca de la promotora l’oferia el Banc Santander. Tanmateix, van trobar una millor opció a través d’un contacte personal. "El pare d’una amiga meva treballava amb Deutsche Bank, i a ella li donaven bones condicions. Per això vam trucar i vam canviar la hipoteca per fer-la amb aquest banc", relata.

Pel que fa a les condicions hipotecàries, Pilar explica que el banc els va demanar una entrada del 30% de l’habitatge, que van poder aportar gràcies als estalvis acumulats durant tres anys, entre 1995 i 1998. D’aquella època recorda que va començar a treballar l’abril de 1995, i que nou mesos després, al desembre, ja tenien un compte estalvi habitatge obert, un producte financer pensat per destinar fons a la rehabilitació o compra d’habitatge. El gran avantatge d’aquest instrument era que podien aprofitar determinades deduccions fiscals a l’IRPF.

No els va ser difícil obtenir la hipoteca, ja que tots dos eren treballadors de l’Estat amb nòmina fixa. En el cas de Deutsche Bank, el contracte estipulava que la quantia de la hipoteca no podia superar el 60% dels ingressos, de manera que la quota mensual va quedar fixada en 120.000 pessetes (uns 720 euros actuals), per a un total d’uns 15 milions. Al cap de vuit anys, però, ja l’havien amortitzat.

També van consultar altres bancs per comparar, i van descobrir que a la Caixa donaven hipoteques de fins al 75% dels ingressos. "Si pagues un 75%, de què menges?", recorda Pilar d’aquella etapa. Finalment, el pis del carrer Téllez el van vendre 12 anys després per 350.000 euros, el doble del que els havia costat.

Pablo (24 anys): "Sense treballar al banc probablement no hauria pensat a comprar"

Pablo Neira, gallec de 24 anys, va comprar un pis al barri madrileny de Marqués de Vadillo a finals de 2024. Als 22 anys va començar a treballar en un banc, cosa que li va permetre començar a plantejar-se la compra. Considera que les persones nascudes a Madrid tenen "una diferència important" respecte a les que venen de fora a l’hora de comprar un pis. "Molts poden permetre’s viure més temps a casa dels seus pares i destinar aquests diners a l’estalvi. Això facilita el procés de compra", explica.

Gràcies a les condicions lleugerament avantatjoses que li proporcionava el seu ocupador, va aconseguir una hipoteca que li finançava el 100% de l’import del pis. Per confidencialitat, no pot compartir els tipus exactes, però destaca que són "variables en funció de l’Euríbor" i "molt competitius respecte al mercat". El procés va durar "uns tres mesos". Quan li van concedir el préstec i li van comunicar el límit al qual podia acollir-se sense haver de pagar entrada —lleugerament superior al d’un client habitual—, va començar a buscar. Per pagar la hipoteca, destina aproximadament un 30% dels seus ingressos.

Pel que fa a si hauria pensat a comprar sense treballar en banca, és clar: "Si soc realista, probablement no. Treballar en banca m’ha donat dos avantatges clau: entendre bé tot el que implica el procés de comprar una casa, des de la part financera fins als tràmits, i poder accedir a bones condicions, que han estat determinants", afirma.

"Ho vaig enfocar amb cap", explica. "Sabia quin era el meu marge i em vaig moure dins d’ell. Com que el meu pare és paleta, no m’importava com estigués el pis per dins: sabia que la reforma i les despeses associades a la compra, com els honoraris de les agències, sortirien dels meus estalvis". "Gràcies al fet de no buscar un pis en el millor estat interior, vaig poder trobar alguna cosa que s’adaptava a les meves necessitats per un preu raonable". Quan va trobar un immoble que complia les seves expectatives, taxat al voltant de 200.000 euros, va decidir deixar el lloguer, ja que per a ell era "car, inestable i diners que mai recuperes".

Tot i això, Pablo considera que, al marge dels preus desorbitats, els impostos limiten la compra d’habitatge per als joves. "Tot i que a Madrid les càrregues no són tan altes, del 6%, en territoris com Catalunya o la Comunitat Valenciana oscil·len entre el 10 i l’11%. Em sembla una bogeria", conclou.

Subscriu-te per seguir llegint