El Suprem tanca la porta a mantenir la renda antiga si en un immoble hi viu un familiar i no el titular

El Tribunal Suprem ha fixat criteri sobre els contractes de lloguer de renda antiga i ha deixat clar que es poden resoldre quan l’arrendatari no acredita que hi resideix de manera habitual, encara que l’habitatge l’estigui utilitzant un familiar que no depèn econòmicament d’ell. Segons explica elEconomista.es, la sentència assenyala que, en aquests casos, no n’hi ha prou amb el fet que un parent ocupi el pis per mantenir la continuïtat del contracte.

La decisió judicial neix d’un conflicte a Sevilla vinculat a un contracte signat l’1 de juny del 1982, emparat per la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) de 1964, la norma que regula els anomenats lloguers de renda antiga. Aquests contractes es caracteritzen perquè, en la pràctica, poden allargar-se durant tota la vida de l’inquilí gràcies a la pròrroga forçosa i a l’actualització limitada de la renda. A Espanya encara en quedarien al voltant de 100.000.

Ara bé, aquest "privilegi" està condicionat a l’ús real com a habitatge. El Suprem apunta que la mateixa LAU de 1964 preveu la resolució del contracte quan hi ha manca d’ocupació durant més de sis mesos dins d’un any, si no existeix una causa justificada (article 62.3).

La propietària ho va reclamar després d’heretar el pis

El litigi es va iniciar el desembre del 2016, quan la propietària —que havia heretat l’immoble el desembre del 2015 amb el règim de renda antiga vigent— va demanar recuperar la disponibilitat del pis. Segons la informació publicada per elEconomista.es, la demanda es va fonamentar en el fet que el titular del contracte residia en una altra comunitat autònoma (a les Canàries) i que qui feia ús de l’habitatge era la seva filla, mentre cursava estudis universitaris.

Aquest element va ser considerat rellevant perquè els lloguers vinculats a estades per estudis, durant el curs acadèmic, s’assimilen a arrendaments de temporada i no encaixen amb la funció d’habitatge habitual pròpia de la renda antiga.

El recorregut judicial: de la primera instància al criteri final del Suprem

En primera instància, el febrer del 2020, un jutjat de Sevilla va declarar extingit el contracte per no ocupar l’habitatge més de sis mesos l’any. La resolució es va recolzar en indicis com que l’inquilí tenia el metge a Lanzarote o que el consum de subministraments baixava de manera notable durant períodes llargs, malgrat que el demandat defensava que continuava fent un ús regular del pis.

El jutjat també va valorar que no quedava acreditat que la filla —ja major d’edat— depengués econòmicament del pare ni que convisquessin, un extrem que podria haver aportat una justificació per mantenir la pròrroga.

Després, l’Audiència Provincial de Sevilla va estimar el recurs de l’inquilí i el va absoldre, però la propietària va recórrer al Suprem. Finalment, el desembre del 2022, l’alt tribunal va resoldre el cas reiterant que no procedeix la pròrroga forçosa quan l’arrendatari destina l’habitatge a una finalitat diferent de cobrir les seves necessitats habituals, i que l’ús per part de la filla durant el curs no impedeix la resolució del contracte.