«Em van dir que em busqués la vida, com si amb 77 anys pogués fer-ho»

Juana Díaz està de lloguer en un pis en propietat d’una entitat bancària i, per un endeutament econòmic amb el lloguer, es procedí a l’embargament de l’habitatge i, en conseqüència d’això, si no efectuava el pagament sencer, el pas següent seria el seu desallotjament. En un primer avís, l’acció s’havia de dur a terme el dijous passat, 26 de gener, però ha aconseguit un ajornament en un termini d’un mes per fer els tràmits corresponents i evitar aquest desallotjament. Segons un testimoni seu, «va trucar a serveis socials i li van dir que no podien fer res i que es busqués la vida, com si amb 77 anys poguessis buscar-te la vida».

La situació de Díaz té els seus inicis a l’època de la Covid-19 en què exposa que el seu fill, que en aquells moments vivia amb ella, es va quedar a l’atur i era qui ajudava econòmicament la seva mare per cobrir les despeses que comporta mantenir un lloguer amb les necessitats bàsiques i fonamentals perquè una persona visqui amb condicions. En aquest sentit, durant la pandèmia i postpandèmia, moltes famílies i persones van patir aquest «atur» provocant, així, situacions de risc de llançament per impagament. De fet, el preàmbul de la Llei 1/2022, del 3 de març, sobre el dret a l’habitatge recull algunes xifres alarmants de l’afer. Així doncs, amb l’increment de preus i amb una pensió no contributiva que li impedeix fer-se càrrec de totes les despeses que requereix viure en un habitatge, Díaz declara que «havia d’escollir entre: pagar o menjar» i, per aquest motiu, ella optà per la supervivència de qualsevol ésser humà. Això desencadenà la reclamació d’un lloguer acumulat que ella no podia pagar i, malgrat que «he ofert pagar-los-hi a poc a poc», diu, «no volen». Li neguen un pagament fraccionat que, segons Díaz, podria assumir, però ha de pagar-ho, unilateralment, de cop. L’afectada, amb l’ajuda d’una advocada, va demanar assistència social i, a través d’una trucada telefònica, Díaz li explicà la seva situació i la resposta fou: «Vostè vivia amb el seu fill i ha viscut molt de temps amb vostè, doncs vagi amb ell», cosa que ella assegura que viu sola des de fa temps. Així i tot, gràcies a la Plataforma d’Afectats per la Pobresa i les Hipoteques de Figueres (PAH), ha aconseguit un suport per part d’aquest espai i de persones implicades a la taula, i també una pròrroga d’un mes pel desnonament, gràcies, en part, de l’escrit d’una carta on es plasmaven les seves circumstàncies i que va ser enviada a l’advocada i, posteriorment, al jutjat. D’altra banda, representants dels serveis socials de l’Ajuntament de Figueres, precisen que li demanaren la documentació del desnonament perquè el servei pogués tramitar una ajuda d’emergència per pagar deutes d’habitatge: «El primer que mirem és això», expliciten. A més, concreten que tenen comunicació amb el jutjat, qui els informa d’un procés obert de possible desnonament perquè des del servei puguin contactar amb la persona en qüestió i confirmar si es troba en situació vulnerable i evitar el seu desallotjament, a través de la prestació especial d’urgència. Afegeixen que «depèn de la valoració del jutge», qui determina qui és el vulnerable. A partir d’aquí, actuen d’acord amb la llei corresponent, a més que «amb la documentació del desnonament, prèviament, es pot tramitar per la Generalitat de Catalunya l’emesa d’emergència perquè se li assigni un habitatge» i, al mateix temps, el servei busca una alternativa amb els pisos adreçats a persones sense sostre, de mitja i llarga durada si, i així ho defineixen, «la família extensa no pot cobrir aquesta acollida». En aquest cas, Díaz assenyala que l’única opció era dormir al sofà d’una amiga seva, perquè «és clar, al carrer no m’hi puc quedar».

Una dona en situació vulnerable, a punt d’estar al carrer, qui viu sola i, tot i prorrogar-se el seu desnonament un mes, té poques possibilitats de solucionar aquest deute econòmic que li suposa càrregues inassumibles, sense obviar que, segons declara, ha intentat negociar el pagament de forma fraccionada i se li ha denegat, de la mateixa manera que se li està negant un dret, el de viure amb dignitat.

L’habitatge és un dret que hauria de ser imprescindible per tothom

Segons el prescrit en el preàmbul de la llei referent al dret a l’habitatge, Catalunya és una de les comunitats autònomes més afectades per la crisi econòmica del 2008 i «l’any 2020, 97.000 llars no percebien cap ingrés», generant així un sobreendeutament que, d’acord amb el document, «desembocà un pic de desallotjaments entorn del 2013», que encara es manté elevat. Aquest fet es deu a l’increment del preu dels lloguers, sumat a l’accés als arrendaments de famílies hipotecades després de ser desallotjades i de persones expulsades. D’aquesta manera, segons s’exposa en el text vigent, «davant la manca d’alternatives públiques, moltes d’elles accediren sense títol a habitatges buits acumulats per les entitats financeres». Per tant, hi ha repercussions socials generals, destacant sectors socials sensibles, així com els joves, gent gran, nouvinguts i persones en situació de risc. Tanmateix, el mateix escrit declara que «no hi ha dades oficials sobre la pèrdua d’habitatge habitual al qual s’ha accedit sense títol, amb la precarietat i la inseguretat que això comporta». D’altra banda, tal com indica el preàmbul existent, pretén «recuperar les mesures legals per a aturar els desnonaments i estabilitzar la situació de la població en exclusió residencial mitjançant lloguers socials».

Subscriu-te per seguir llegint