El calendari de les feines agrícoles també contemplava espais per al gaudi i la xerinola. Pel que fa a l’Empordà, Joan Amades relata que en aquestes contrades s’havia ballat el Xiriminimí, o bé hi havien jugat, al so d’una cançó que deia així:
«Xiriminimí se’n va anar a Roma
Xiriminimí per beure vi/
i quan va tornar de Roma no es podia ni tenir».
Al ball intervenien fadrins i noies en nombre desigual, però normalment hi havia més minyones que fadrins perquè abundaven més les veremadores. El poble que va tenir més protagonisme en aquest capítol lúdic va ser Vilarnadal. La citació és llargueta:
«Per l’Alt Empordà havien nomenat un rei i una reina de les veremes; el rei era escollit per selecció de força, i la reina, pel rei. Tres dels qui aspiraven a l’honor de la reialesa, se la disputaven amb un joc de força. Un d’ells es posava agenollat i de mans a terra. Els altres dos s’ajeien de cara enlaire, amb els peus damunt l’esquena del primer, i part de sota seu i arran del sòl s’agafaven ben fortament de mans. Travats els tres, l’ajagut tractava d’aixecar-se, i els companys el pressionaven tant com podien amb les cames per tal de dificultar-li el moviment.
En aixecar-se feia anar els companys de tomballons; aquell dels tres que assolia posar-se dret més aviat cridava «Rei!» o bé «Fava favot», i com a vencedor de la prova quedava rei».
«A l’Empordà, Joan Amades relata que en aquestes contrades s’havia ballat el Xiriminimí»
Era corrent que els monarques es coronessin de pàmpols i fossin reverenciats i afalagats per la colla; ocupaven el primer lloc en el ball, que s’havia fet a la vinya mateixa per celebrar la fi de la verema; generalment es ballaven corrandes o el ballet. Al poble de Vilarnadal fou on més van conservar-se els darrers vestigis d’aquests costums.
A Vilarnadal, per celebrar l’acabament de les veremes, banyaven un dels veremadors amb vi: completament despullat, el submergien dins d’una tina que n’estigués plena.
La festa no consistia únicament en aquesta immersió singular, però no ens són coneguts més detalls de la seva celebració.
Clodianus, articulista del setmanari Ampurdán (21-IX-1955) ens deixava el vestigi d’una estrofa de cançó joiosa de les veremadores cap a la vinya:
«Els ditets de la minyona
saben bellugá el falçó,
quan la vinya se n’adona
tota tremola de por».
Ben segur que ens hem deixat anècdotes i relats femenins de la feina de la vinya i de costums festius que ens caldrà espigolar. Tant de bo, el setembre de l’any vinent aquest article tingui continuïtat.
«Moltes dones empordaneses ocupen diferents càtedres de com millorar producció, varietats, qualitat i gestió»
Com a cloenda, voldria remarcar que el lloc de la dona emporitana en el món de la vinicultura ha guanyat un protagonisme pregon aquest segle XXI, superant els patrons patriarcals tradicionals. Ara ocupen càtedres de com millorar producció, varietats, qualitat i gestió.
Dels prop de cinquanta cellers que formen la Denominació d’Origen Empordà, n’hi ha quinze en els quals les dones formen part de la gestió directa del celler: enòlogues com Carme Casacuberta, Anna Espelt o Marta Pedra, empresàries com Íngrid Teixidor, o sommeliers (les dones tenen una sensibilitat olfactiva i de degustació més fines) com Laura Masramon, entre moltes altres empordaneses que ara estan al peu del canó.
«La gràcia d’un bon vi»
Al seu llibre esmentat en capítols anteriors (El jardí de Dionís. L’entorn cultural del vi), l’enòleg figuerenc Eduard Puig Vayreda deia que «a vegades a la gràcia d’un bon vi se li afegeix la gentilesa d’una sommelier experta i bonica». Una floreta que també serveix per a enòlogues, empresàries i consumidores d’aquest nèctar diví, per al conreu del qual cal perseverança i tenacitat perquè ompli les copes d’emporitans i enoturistes. Les dones són, sens dubte, portadores magnífiques d’aquestes dues qualitats.
