Només un 15% dels joves d’entre 16 i 29 anys estan emancipats a Espanya. I la majoria dels que ja han marxat de casa dels pares ho han fet perquè han hagut de sortir a estudiar o treballar fora dels seus llocs d’origen i viuen compartint pis amb altres joves que es troben en la seva mateixa situació. Aquesta generació atrapada per la precarietat laboral ha vist, a més, com la pandèmia del coronavirus contribuïa a complicar encara més la seva situació econòmica i això, afegit al fet que el preu dels lloguers es manté estable i la impossibilitat de poder comprar un pis per falta de liquiditat per abonar una entrada, ha convertit l’accés a la vivenda en una odissea.

Amb l’ajuda o bo al lloguer jove anunciat fa unes setmanes pel Govern no n’hi haurà prou, asseguren els possibles beneficiaris, que aquesta setmana han conegut, amb la publicació al BOE del decret que regula aquesta prestació, alguns detalls sobre com accedir-hi. Entre altres coses, se’ls exigeix que acreditin, en terminis semestrals, que l’ajuda s’està dedicant efectivament al lloguer i no a altres qüestions.

La cosa es complica encara més si l’aspiració és viure en ciutats grans com Barcelona. Els pisos més econòmics són fora de la ciutat, però això per a la majoria és un inconvenient perquè o estudien o treballen a la capital catalana. A més el desplaçament implica una despesa extra a final de mes.

La Miriam, el David, la Carla i l’Eyla són quatre joves que viuen a Barcelona amb quatre situacions molt diferents però amb el mateix objectiu: tenir una feina estable que els permeti l’accés a una vivenda digna i assequible; un lloguer o una hipoteca que no els faci anar ofegats tot el mes o haver de dependre de dues feines o compartir un pis per poder viure.

L’accés a la vivenda

Miriam Arenas té 25 anys. Ja en fa cinc que viu amb la seva filla en un pis buit que tenia la seva mare. «Si no fos per això, jo no podria viure sola. Actualment tinc dues feines i hi ha mesos que em costa arribar a final de mes. M’he plantejat moltes vegades anar-me d’aquest pis i buscar-me un lloguer per mi sense haver de dependre de la meva mare, però amb els preus que hi ha és impossible. També m’he plantejat la compra però encara no tinc prou estalvis per donar una entrada», explica.

«La situació és molt difícil, tant pel mercat de la vivenda com pel mercat laboral. Al marge que viure és molt car, tambe és molt difícil trobar una feina a jornada completa, que sigui estable i que et permeti sortir de la precarietat», prossegueix. El cas de la Miriam és més habitual del que sembla. A Espanya són molts els joves que recorren a viure en vivendes buides de familiars per estalviar una mica respecte d’un lloguer normal.

També hi ha joves que opten per compartir pis, com en el cas d’Eyla Hernández, de 23 anys, que conviu amb una amiga. «Tan complicat que està l’accés al món laboral, aquesta és l’única opció que tenim per poder-nos independitzar. Els contractes a jornada completa escassegen i no ens podem permetre un pis quan el lloguer ja és molt superior al sou de qualsevol mitja jornada. Això també dificulta que puguem estudiar, treballar i independitzar-nos alhora. De les tres opcions només en podem triar dues i és trist veure com t’has d’estancar en l’àmbit educatiu per poder viure», diu la jove.

«A més –afegeix–, l’abús del preu del lloguer augmenta quan el contractes a través d’una immobiliària, ja que amb els mesos de fiança més la comissió de l’agència per llogar un pis de 800 euros mensuals pots haver d’abonar una entrada d’uns 3.000 euros fàcilment, un factor que fa que molts no puguem viure sols i hàgim de recórrer a compartir», explica.

El bo jove de lloguer

Carla Dávalos espera poder acollir-se al bo jove de l’Estat. Aquesta ajuda, de 250 euros per a joves emancipats, està sent ben rebuda per als que viuen sols i els que es volen emancipar. La Carla té 22 anys, viu amb la seva mare i està esperant que s’obri la sol·licitud per poder-s’hi acollir i fer el salt a independitzar-se. La seva situació és de les més comunes entre els joves de la seva edat: persones que volen fer el pas d’emancipar-se però que per raons econòmiques necessiten seguir a la vivenda familiar. El bo els obre les portes a poder trobar una vivenda en els pròxims anys però també importa l’accés al mercat laboral.

«Crec que és una bona iniciativa, però també penso que demanen massa requisits, i que haurien de centrar-se més a establir uns límits en el preu del lloguer. Un preu que sigui just i realista, no excloent i desorbitat», reflexiona la jove. «La vivenda i la propietat continuen sent una manera de dividir-nos en classes socials. Al final els que tenim problemes d’accés a la vivenda som els treballadors joves. Molts ens estem replantejant independitzar-nos si ens podem acollir al bo, però també és necessari que puguem trobar feines estables que ens permetin pagar despeses i sobretot que sigui compatible amb els nostres estudis», comenta. «Podria acollir-me al bo perquè compleixo la majoria dels requisits que demanen, però sé que amb el que guanyo actualment no podria fer-me càrrec de mantenir un pis i totes les despeses que comporta. Per això de moment continuo vivint a casa de la meva mare», acaba dient la Carla.

David Adromeit, de 24 anys, viu sol en un pis de lloguer. «El lloguer és l’opció més ‘fàcil’ fins al moment ja que la compra d’un pis és impossible. Jo he tingut sort amb el meu propietari, amb qui vaig poder fer un tracte pel preu, però és veritat que els lloguers són caríssims i és difícil decidir anar-te’n de casa. Avui dia, fins que no tens estabilitat econòmica i emocional, és pràcticament impossible fer el pas», explica David. Quant al bo, comenta que sí que el vol sol·licitar, però considera que és un pedaç al problema. «El bo podrà ser una petita empenta, però no se’n pot dependre, crec que és necessari intervenir i actuar en altres àmbits com l’alt preu del lloguer, els sous baixos i el preu dels estudis», assenyala.