L’origen dels diners en efectiu és boirós, curiosament igual que el seu futur. De la mateixa manera que els historiadors no poden determinar amb exactitud quan van ser encunyades les primeres monedes (la versió majoritària és que va tenir lloc a l’actual Turquia entre el 700 i el 560 abans de Crist), els experts discrepen sobre fins a quin nivell i en quin termini continuarà baixant l’ús de les monedes i bitllets per fer pagaments. I també sobre si algun dia més o menys proper, com si es tractés d’un episodi de Black Mirror, arribarem a viure en allò que s’ha anomenat una societat sense efectiu (cashless society).

El que és indubtable és que els diners en metàl·lic viuen un present declinant que els porta cap a un futur incert, una tendència d’anys que s’ha accelerat per l’empenta en la digitalització que ha provocat el coronavirus. Segons les últimes dades del Banc d’Espanya, el 35,9% dels ciutadans tenien l’efectiu com a mitjà de pagament més habitual el 2020, davant del gairebé 80% del 2014 i el 53% de l’any previ a la pandèmia. L’arribada de la covid va provocar que per primer cop que les targetes de dèbit fossin el mitjà de pagament preferit per la majoria de la població (54,1%). Una cosa semblant es pot dir del petit comerç: el 26,4% de les botigues prefereixen que els paguin en efectiu (el 36,2% el 2019), mentre que les targetes de dèbit són l’opció predilecta del 64,8% dels establiments

I tot això en un país que no està precisament entre els més avançats en l’abandó de les monedes i els bitllets. Segons l’última enquesta del Banc Central Europeu sobre la zona euro, el 83% dels pagaments en establiments físics i entre persones en nombre i el 66% en valor es van fer a Espanya en efectiu el 2019, percentatges només sobrepassats per Xipre i Malta, molt superiors a la mitjana (73% i 48%) i a anys llum dels que, ja fora de la Unió Monetària, es registren als països escandinaus, els més avançats del món en l’adopció dels pagaments digitals. Les dades, això sí, són de l’any previ a la pandèmia, de manera que encara no reflecteixen la revolució que ha suposat la covid.

Estudis de fa 20 anys

Vol tot això dir que la fi dels diners en efectiu és cada cop més a prop? Convé relativitzar-ho, perquè no és un debat ni molt menys recent. Per posar-ho en perspectiva, la fi del metàl·lic es vaticina des de fa dècades. Com a mostra: l’OCDE ja publicava estudis fa 20 anys en què s’advertia que els diners «estan destinats a convertir-se en digitals», alhora que es matisava que «el ritme de desaparició dels últims vestigis de diners físics i, segons alguns analistes, el fet mateix que els diners estiguin realment abocats a esvair-se són qüestions menys evidents».

Un altre element que cal tenir en compte és que no és sempre un debat innocent. Molts experts expressen la seva opinió desinteressadament. Però al voltant de la desaparició o supervivència de l’efectiu també hi ha grans interessos econòmics. No són rars, així, estudis que apunten a la seva inevitable eliminació, curiosament finançats per empreses lligades als pagaments digitals, com tampoc no són escasses les enquestes que proclamen l’etern entusiasme dels ciutadans per les monedes i bitllets, sospitosament pagades per firmes de seguretat privada que es dediquen a la seva custòdia i distribució.

Així doncs, la resposta més rellevant és la que poden oferir les autoritats responsables de l’encunyació de moneda. I el BCE ha estat més que concloent: «L’efectiu continuarà sent el principal mitjà de pagament en el futur proper», i l’euro digital «coexistiria» amb els diners en metàl·lic. «Els mitjans de pagament digitals poden ser còmodes per a moltes persones, però no s’adapten a tothom», argumenta la institució. «Els diners en efectiu estan lluny de desaparèixer del tot a curt termini i, a més llarg termini, sembla força remota la possibilitat que no existeixin», explica Concha Jiménez, directora general d’efectiu del Banc d’Espanya.

Avantatges i inconvenients

Però quins beneficis i desavantatges tindria la desaparició de l’efectiu? Els defensors de l’existència única dels diners digitals solen argumentar que, en facilitar la identificació dels posseïdors, contribuiria a lluitar contra el frau fiscal, l’economia submergida, la corrupció i el finançament del terrorisme i altres activitats criminals. També esgrimeixen que augmentaria la inclusió financera de territoris sense oficines bancàries o caixers; reduiria els atracaments; permetria estalviar els costos de transportar i custodiar les monedes i bitllets i facilitaria els pagaments a altres països sense necessitat de canviar a la moneda local.

L’alta directiva del Banc d’Espanya resumeix el principal argument en contra: «L’efectiu està a l’abast de tothom i permet fer pagaments als qui no tenen comptes bancaris o tenen un accés limitat a altres mitjans de pagament, per la qual cosa és clau per a la inclusió social de persones vulnerables, com els ancians o els col·lectius de rendes baixes. Els col·lectius amb menys recursos serien els més afectats si desaparegués l’efectiu». Cal pensar, per exemple, què passaria amb els venedors ambulants, els captaires o els barraquistes.

Jiménez també destaca que la possessió d’efectiu com a «dipòsit de valor» creix en crisis com l’actual pel temor a perdre els diners si es tenen dipositats en un banc o invertits en qualsevol tipus d’actiu financer. A més, destaca que els diners en metàl·lic garanteixen millor la privadesa en l’ús que en fa cada persona, cosa que no passa amb el digital, així com que pot suposar una «xarxa de contingència» davant situacions en què quedés bloquejat el sistema de pagaments digitals, com un atac cibernètic, una catàstrofe natural o un bloqueig a l’accés a internet.