La història es construeix a partir de testimonis de primera mà i, per això, és tan important donar veu a les persones de més edat, aquelles que guarden en el record no només les seves vivències sinó les que els van transmetre les generacions que els van precedir, els seus pares i els seus avis. Presentem, aquí, quatre rosincs de més de 80 anys, algun vorejant els 90, que han viscut experiències que documenten la història dels cent anys del Pòsit de Pescadors de Roses.
«El mar i la pesca són el mateix a casa nostra, ho són tot en la nostra vida»
Josep Marès Molines va seguir les passes dels seus besavis, els seus avis i el seu pare pescadors. Té 87 anys i parla amb convicció quan diu que mai deixes de ser pescador. «Hi vam néixer i ha sigut sempre lo nostre», testifica, alhora que rememora aquell temps en què sent «un noi de 13 anys» va començar a anar a la teranyina. «No tenia l’edat per treballar i em van haver de fer un permís», diu. Quan li preguntes què és per a ell la pesca, no dubta: «Ho ha sigut tot. El mar i la pesca són el mateix a casa nostra, ho són tot en la nostra vida».
Per tradició familiar, va seguir les passes dels seus besavis, els seus avis i el seu pare, tots pescadors. La seva mare era de casa pagesa. «Però això és igual –matisa– perquè, al final, els pagesos i els pescadors eren tot un. Hi havia pagesos que anaven a pescar i pescadors que anaven al camp, a la vinya i a l’olivar. Tot era molt diferent de com és ara», ressenya Josep Marès, alhora que admet que «la nissaga de pescadors de la família va acabar amb mi», ja que els seus fills van agafar altres camins professionals.
«La meva mare es dedicava a canviar peix per llegums, verdures o pans»
Quan Esteve Martínez Castey, de 84 anys, era un nen, anava a la platja a tirar l’art des de terra per pescar. «Allà hi havia un llagut i hi anava qui volia. Ho fèiem per necessitat», remarca. A ell, li van haver de fer un passaban per poder realitzar aquesta activitat, perquè era massa jove. «La meva mare es dedicava a canviar peix per llegums, i també per pans i per verdures, però sobretot llegums», explica. La seva relació amb la pesca va ser «d’anar d’un cantó cap a l’altre». «Vaig anar una temporada a la teranyina, una altra vaig anar a l’arrastre, però al final no m’hi vaig poder dedicar, a la pesca, perquè hi havia molta demanda i vaig acabar trobant feina de paleta», comenta Esteve Martínez Castey.
El seu interès pel patrimoni rosinc el va portar, més endavant, a treballar a l’Ajuntament i es mostra orgullós quan explica que va participar d’una manera molt activa en el disseny del camí de ronda que ressegueix tot el terme municipal.
«Si portaves un duro a casa no et deien res, perquè així podíem comprar»
Francesc Lloret Reos té 87 anys i quan en tenia 13 li va dir al seu pare, que era filador, que ell volia anar al mar. Seguint l’ordre generacional, Francesc Lloret també hauria hagut de fer fils i xarxes, però li va dir al seu pare que no li agradava aquella feina, que allò que ell volia era anar a pescar. «Encara no tenia edat per treballar i em van haver de fer un permís. D’estudi, en vaig fer poc, però, a casa, no et deien res si portaves un duro, perquè així ja tenies per anar a comprar pa», recorda aquest rosinc de 87 anys, el qual es declara «pescador de tota la vida».
D’entre les vivències a la barca, n’hi ha una que no oblida: «Una vegada que jo anava de patró vam tenir molt mal temps de tramuntana. Per poder entrar a Roses, hi vam estar set o vuit hores. Les nostres famílies ens esperaven amb preocupació, en una època en què no podíem avisar, perquè no hi havia ni ràdio ni sondes. Només teníem un cap un plom per saber la profunditat i ja està».
«Et venien a buscar per ‘remendar’ les xarxes, feia set hores i cobrava el meu sou»
Tothom la coneix com «la Carmeta del Moll». Carme Barberà Margalef, de 83 anys, és la cosidora de xarxes que més temps ha dedicat a aquesta activitat al poble. Encara seguiria remendant si la vista no li estigués fallant, reconeix. Només tenia 10 anys quan el seu pare, que era el guardamolls del port de Roses, la va portar a aprendre a remendar «en una casa de dos germans que anaven al tresmall». «El meu pare tenia moltes hores lliures a l’estiu i es va comprar una barqueta de vela i motor per anar a pescar llagostí a la platja», relata la remendadora, a qui tothom coneix afablement com la Carmeta del Moll. Com a aprenents, estaven ella i dues noies més.
Quan va complir amb la seva formació, al cap de tres anys i tres mesos, Carme Barberà va poder anar a guanyar-se «el jornal». «Et venien a buscar per remendar les xarxes. Feia set hores i cobrava el meu sou», explica. Si una cosa li sap greu, segons admet, és no haver-se tret el carnet de pescadora. «Encara hi soc a temps», somriu.
