Antoni Abad Mallol (Roses, 1963) va ser escollit Patró Major de Roses el 2008. Un any més tard, es convertia en president de les confraries gironines amb el suport total del sector. Des de 2017 està al capdavant de la Federació Nacional Catalana de Confraries de Pescadors. Fill i net de pescadors, assegura que porta el salnitre a les venes, perquè, si no és així, difícilment et pots dedicar a la pesca. No es cansa de reivindicar el respecte i el reconeixement a un ofici que identifica el caràcter del seu poble. Ell diu que si el Pòsit de Pescadors ha arribat fins a on ha arribat, ha estat gràcies a totes les persones que els han precedit i que mereixen un homenatge.

El centenari del Pòsit de Pescadors ha estat l’excusa per poder fer un reconeixement a totes les persones que al llarg d’aquest temps han format part de la vida pesquera de Roses?

Aquesta ha estat la nostra voluntat, així és, fer un reconeixement a tota la gent gran. Perquè vull recordar que nosaltres estem gaudint de totes aquestes instal·lacions perquè hi ha hagut una feina prèvia, que és la feina de la nostra gent. I, malauradament, per l’edat, per malalties o per la Covid, molts d’ells ja no hi són, i vèiem que no podíem deixar passar més temps.

Aquesta commemoració és, doncs, un record als absents, també?

Em fa especial il·lusió, com a president, poder-los recordar. Jo sempre dic que el pescador no té universitats. Nosaltres podem treure’ns un títol a les escoles, però el savoir faire del pescador o te l’ensenya la gent que ho ha fet abans que tu o això s’acabarà perdent. M’emociono, perquè són massa els records que no es poden deixar perdre. Si anem perdent musculatura, si anem perdent referents que eren pous de ciència en la nostra feina, que han après a base del dia a dia, si es perd la gent que pot transmetre aquest ofici, a la llarga la pesca trontollarà.

Com defineix l’ofici de pescador?

Nosaltres tenim un despatx que cada dia canvia. La gent normal, del dia a dia, si volen canviar el despatx han de canviar la decoració. Nosaltres no ho hem de fer perquè se’ns canvia sola. Aquest ofici és gaudir de la natura, és gaudir d’una llibertat, és el privilegi de poder veure unes sortides de sol i unes postes de sol brutals. També tenim dies de pluja i de fred, com tothom, però al final, jo, que soc pragmàtic i sempre veig el got mig ple, només sé veure coses bones a la meva feina. Sempre penso que treballem en un medi espectacular, la Costa Brava, el cap de Creus. Hi ha gent que paga per venir aquí a l’estiu i nosaltres hi som cada dia.

Gràcies a totes les persones grans, es pot dir que saben d’on venen, però saben cap a on va la feina del pescador?

Abans, nosaltres depeníem de nosaltres mateixos. Avui dia, ja no depenem de nosaltres, com passa també en molts altres sectors. Ara depenem d’una normativa de la Unió Europea que sovint legisla sense saber d’on parlen. Vull recordar que nosaltres, a la nostra confraria, fa nou anys vam tancar de pròpia voluntat el calador més ric de lluç immadur per deixar-los madurar. El pescador de Roses de seguida ho va entendre. I ara ens ve Europa a dir que ho hauríem de tancar. Allò que més malestar em produeix és que, a sobre que ja ho hem fet, no ens ho saben reconèixer.

Davant d’aquest panorama, com veu el futur de la pesca?

El veig incert. Crec que hi ha d’haver una reconversió important. Qui pugui aguantar, tindrà un ofici viable, però serà un ofici molt diferent. El pescador ha de portar el salitre a la vena, perquè és molt dur. Aquest ofici té un ganxo, però si se segueixen aquestes polítiques que ens imposen serà difícil el relleu generacional.

Quin camí ha de seguir aquest sector?

Necessitem assegurar futures generacions de pescadors a les nostres costes. No hi ha cap altra solució que la sostenibilitat.