Àngel Burgas: "L'amor no és circumstancial, es va creant, es va fent dia a dia, però ningú m'uneix a l'altra persona ni hi tinc cap obligació"

Àngel Burgas (Figueres, 1965) és un dels escriptors empordanesos més prolífics. Amb més d'una trentena de novel·les publicades, enguany amplia el seu fons amb dos nous llibres. El primer que veu la llum és la novel·la juvenil L'amor de l'Eli, que apareix amb Edebé, segell amb el qual l'escriptor ja havia editat anteriorment Kamal i els alfabetistes; L'actor Lucas Bilbo i La meva vida nova. A L'amor de l'Eli, que es va presentar la setmana passada a la biblioteca de Figueres, dos són els protagonistes principals, l'Arnau i l'Eli que viuen un amor d'estiu que els marcarà la vida de manera diferent. Per a ell, serà el seu primer amor, autèntic, sincer, apassionat, mentre que, per a ella, serà una via d'escapament, una manera d'oblidar una relació tòxica i gaudir per fi d'un enamorament juvenil. La segona novel·la, dirigida a un públic adult, apareixerà a la tardor.

Com a autor de novel·la juvenil, no té la sensació que vostè ha anat acompanyant als joves tots aquests anys?

Una mica sí, però, cosa que no passa en la novel·la d’adults, es van imposant unes maneres de tractar temes. Per això, algunes editorials em van suggerir fer una història d’amor, perquè ara se n’escriuen moltes, els adolescents les llegeixen i la majoria són noies, evidentment. Així que, més que veure-ho jo, és també que m’arriben els inputs de les editorials, i ho vaig provar. A mi, una història d’amor, ara mateix no em venia de gust tractar-ho, però els meus temes tracten la condició humana i, en aquest cas, vaig estar pensant com podia introduir-me en el món de l’amor i que també fos interessant per a un jove, des de la meva perspectiva. Més que acostar-me a ells, doncs, crec que m’he acostat a mi.

Parlant del primer amor.

Aquí és on vaig anar-me’n jo. La primera vegada que t’enamores, que ho descobreixes tot, que de cop tot el món se centra només en aquella persona, encara que sigui una persona com les altres, però que t’obre un espai de sensacions, d’experiències... I això ho recordava, pensant en mi, de jove. Així vaig decidir fer una història de descobriment. Però, per la manera que entenc la literatura, necessitava un conflicte, no podia ser tota una història romàntica. I vaig pensar si aquest primer amor, per part d’un, no és el primer amor per part de l’altre i, al revés, que aquest hagi tingut una experiència molt negativa o molt forta.

Així planteja una contraposició dels dos amors.

Sí, un espera, busca o descobreix alguna cosa, i, en canvi, per a l’altre és com un procés de substitució, és a dir, pensa que ha tingut una mala experiència, però que potser amb aquest... I ho intenta.

L'amor de l'Arnau és molt innocent: creu que l'Eli és la dona de la seva vida.

Per a ell és el primer amor, el descobriment, el que ho obre tot i voldria que per a ella fos el mateix.

Vaig decidir fer una història de descobriment, però, per la manera que entenc la literatura, necessitava un conflicte, no podia ser tota una història romàntica"

L'amor té moltes cares i aquest pot ser passatger, tal com li explica a l'Arnau el seu oncle.

L’Arnau té aquest amor idealitzat perquè és la descoberta de tot, però una persona amb una mica més d’experiència li diu que no és així, i que tampoc està bé quedar-s’ho per ell. Dir que ara aquesta dona m’agrada i, per tant, serà la meva... No, no serà res. Anireu vivint i si us enteneu, si la cosa va bé... Això jo també ho penso, que l’amor no és una cosa circumstancial, sinó que es va creant, es va fent, és el dia a dia. Ningú m’uneix a l’altra persona, jo vull estar amb l’altra, hi estic bé i mentre sigui així, endavant. Si algun dia no estem bé, doncs, no passarà res. Pots portar deu mesos o deu anys. Jo tinc aquesta sensació, que no tens cap obligació amb l’altra. És simplement deixar que vagi bé i mentre estàs a gust, vas tirant.

Ha dividit el llibre en tres parts -Arnau, Eli i Arnau i Eli- però només la segona està escrita en primera persona. Per què?

No volia fer una primera persona dels dos, no em venia de gust. Ho havia valorat, evidentment, però vaig pensar que encara sobtaria més si algú, des de fora, t’explica com ho viu ell i llavors, de cop, a la segona part, la primera persona de l’Eli. Ho trobo com molt dur, perquè de cop sents la veu d’ella, els seus pensaments, que l’has estat coneixent en els capítols anteriors. Un personatge misteriós, que saps que amaga algun secret i que, ben bé fins a l’última pàgina de la primera part, no et diu com era la seva relació anterior. Quan de cop la sents a ella, que fins a aquell moment no l’havies pogut classificar, saber com què és, què fa, què busca, jo crec que per al lector és xocant.

El lector és quan s'adona de la fragilitat de l'Eli.

Aquí està la cosa. Als meus personatges mai m’agrada jutjar-los. Simplement, m’agrada mostrar-los com evolucionen. El lector a vegades s’identifica amb ells i a vegades no. A vegades els veu forts, a vegades els veu vulnerables. I, el personatge de l’Eli ho és molt.

A la primera part, el lector no se n'adona tant.

Et fa dubtar. Sents pena per l'Arnau, perquè sembla que ella l'està utilitzant, però no, perquè també l'entens a ella. És a dir, que vas canviant l'actitud respecte als personatges al llarg de la història.

A l'última part proposa un salt en el temps per veure als personatges ja d'adults.

Vaig dubtar molt si fer-ho o no, però pensava que els hi devia als dos aquella història d’amor que s’havien imaginat de joves. Saber com hauria acabat.

Aquell amor d'estiu té lloc a Sant Salvador, un escenari familiar per a vostè.

Novel·les de colles d’estiu n’he escrit molt sovint, però, sempre em posava en la pell d’un dels integrants de la colla. La meva joventut la vaig passar a Roses i sempre les situava allà. Aquesta vegada vaig pensar que no ho volia i tampoc anar enrere en el record de quan jo tenia la colla. Aquí m’he posat en una colla d’ara, joves que surten amb molts mòbils, que beuen alcohol, coses que abans, potser a la nostra època, no es feia tant. I ho he fet a Sant Salvador on tinc una segona residència des de fa anys i, des de la terrassa del pis, a les nits veig sortir les colles de joves. Potser la primera imatge d’aquesta història ve d’aquí, de veure que, quan acaben de sopar, s’ajunten tots i baixen pel carrer i es troben a la plaça. Tots molt guapos, elles vestides de blanc, amb els mòbils i sempre la pantalla que els il·lumina la cara. Penso: "Que joves que són. Ara s'ho passaran bé i estan amb el mòbil. Nosaltres no en teníem i no pensàvem en l'alternativa, i tampoc no ens distrèiem a cada moment mirant allò. Ara aquesta necessitat de treure sempre el mòbil.

En aquesta novel·la, però, el mòbil està molt present, tot i que també absent i ocult.

És important perquè es comença a descobrir tot i el perquè l'Eli no en té. Per això, l'Arnau mateix se sorprèn, ja a les primeres pàgines, que l'Eli no en tingui si tothom en té. Tots estem penjats del mòbil.

A través del mòbil, el lector entendrà també el tipus de relació que havia tingut l'Eli, aquell seu primer amor, però també l'abús de poder que va patir.

No em vaig plantejar mai fer una novel·la sobre l'assetjament. No ho és, això. És una novel·la que parla del descobriment de l'amor més que no d'això altre.

L'Eli, quan coneix a l'Arnau, pensa que ell l'ajudarà a avançar.

En el fons, suposo que busca corregir el seu error. Sap que la relació anterior no està bé, que hi ha alguna cosa que no quadra, que és negativa. Amb l'Arnau, que està molt il·lusionat, que m'estima, que és la seva primera experiència, que el tinc superenamorat, seria molt fàcil, no? Jo deixaria de patir, deixaria d'aquesta angoixa si, en comptes de l'amor que tinc, agafo aquest, que és més natural, que és més saludable, que no em menystindrà, que és tot el contrari.

Són relacions que atrapen.

Creu que l'Arnau seria la solució. Sí que ho seria. Però ella no està en el moment d'acceptar-ho.

Normalment fa moltes versions dels seus llibres?

No, o no és habitual fer-ho, però alguna vegada m'ha passat, que començo una història d'una manera, que m'agrada, però hi ha alguna cosa que no m'acaba de quadrar.

Mentre estava fent aquest llibre, també n'escrivia un altre que, crec, presentarà a la tardor.

Si, tanmateix em va passar una cosa. Vaig deixar de fumar i algú m'havia dit que esperava que no em costés i que no se m'anés la concentració. I em va passar. Va ser molt immediat.

Com ho va gestionar?

Va ser l'1 d'agost del 2023. La setmana abans es va morir una persona molt estimada i em va tocar molt. Pensava que no ho podria fer, però m'havia concentrat tant en aquell dia i com soc molt d'idees fixes que ho vaig provar. I no em va costar, és a dir, realment va anar bé, però el setembre, quan em vaig posar a treballar... És a dir, m'asseia a l'ordinador, escrivia una mica i no em concentrava. Tenia a mitges aquesta novel·la i la que sortirà ara, que és d'adults, perquè sempre en faig dues a la vegada. I aquestes dues em quedaven parades. Agafava una, agafava l'altra. Sentia consells... Què puc fer per... M'ha costat molt. L'altra novel·la, la d'adults, que passa a Alemanya, havia de saber moltes coses de la guerra freda, el mur, i una opció va ser anar a escriure a la biblioteca del Goethe Institut, que està relativament a la vora de casa meva. Agafava l'ordinador, me n'anava allà, però tampoc era una solució, perquè ja estava allà a la biblioteca, però és que tampoc em concentrava bé. Em posava a llegir potser coses, sí, de la novel·la, però no em posava a treballar. Va ser dur, ho vaig passar malament.

Quan vaig deixar de fumar, esperava que no em costés i que no se m'anés la concentració, però em va passar i va ser dur. Ho vaig passar malament"

Una mica angoixant.

Hi ha un moment que em va arribar a preocupar. Ja no sabia què provar i, després, progressivament, la cosa va anar bé. No va ser immediatament, sinó de mica en mica. Ara jo diria que estic al 90%. Encara hi ha un moment que em costa, però no, ara ja he agafat el ritme. És per això que aquestes dues novel·les apareixen el mateix any.

Regularment, vostè va als instituts per parlar dels seus llibres amb els estudiants.

Jo he estat molts anys professor, i encara faig unes poques hores, però ara ja no ho vull ser. Abans era un professor que escrivia, ara soc un escriptor que dona alguna classe. Uns anys sí vaig deixar completament la docència, però m'angoixa dependre d'uns diners que arriben irregularment. És el que té aquesta professió.

Escriure, però, ja és irrenunciable? Potser no s'imagina sense escriure.

No, ara ja no. Això que diuen molts que s'estimen més llegir que escriure, a mi també em passaria. Si em fessin triar, prefereixo llegir.

Escriure li passa factura físicament?

Aquest fet negatiu, amb l'activitat de l'escriptura, no em passa, però abans em relaxava, ara no. Això sí que ha canviat. Ara hi ha una pressió, és diferent. Però no acabo esgotat.

Abans, amb l'escriptura, em relaxava, ara no. Això sí que ha canviat. Ara hi ha una pressió, és diferent"

Sempre es va marcar viure de l'escriptura?

Sí, viure o sobreviure era el meu objectiu. Amb les novel·les d'adults mai he tingut la sort o he encertat el camí o he trobat algú que m'acompanyés bé. Sempre era fer la novel·la, quedar-se allà i que passava res. I això no donava per viure. En canvi, la novel·la juvenil anava bé, es venia molt, podia viure d'això i, per tant, no he deixat de fer-ne, perquè m'ajuda econòmicament, m'agrada i és un públic que respecto molt. És molt important, a més, intentar conservar lectors. Que potser molts, quan creixin, no ho seran, però amb llibres meus, com El Noel et busca, persones que no llegeixen mai o no els agrada gens llegir, s'enganxen a aquesta història. Segur que, d'aquests lectors, algun salves.

Vostè utilitza diferents gèneres dins la novel·la juvenil. Dirigia que no l'ha limitat de cap manera.

Gens.

L'amor de l'Eli

Autor: Àngel Burgas

Editorial: Edebé

Pàgines: 172

Preu: 13 euros

Malauradament, la novel·la juvenil no té la projecció ni la repercussió que la d'adults. Fins i tot, això es percep en la diferència de preus.

És molt diferent. Alguns llibres meus costen 10 euros perquè els joves no poden pagar 25 euros. Però primer cal que el comprin o que el col·legi els hi faci comprar, perquè, sovint, vas a un institut i ningú l'ha comprat. El centre compra una remesa de cinquanta i els van fer servir. Un 70-80% dels instituts ho fan i això, als escriptors, ens va molt malament. Fins i tot, els instituts no recomanen la compra de llibres, quan és una cosa molt positiva per a ells, tenir una biblioteca personal, amb els teus llibres, que els pots passar als teus amics, família... Acaba essent un llibre de col·legi, que te'l donen a la classe de llengua. No és plaer, no és cultura, és classe. Això és una cosa que no funciona i els escriptors hem intentat queixar-nos i fer mil coses i no ho hem aconseguit canviar. És un problema de socialització mal entesa.

Sap si això passa a altres països?

Hi ha escriptors d'ofici grans que estan com protegits. Aquí un escriptor o escriptora gran li costa col·locar els seus llibres. Tothom tindrà els seus moments, però hi ha un tipus d'autors que, des de les institucions, s'hauria de protegir una mica. I, amb això, passa també amb els llibres. Que un llibre meu com Noel et busca no es compri va en detriment meu, no només econòmicament, sinó també perquè arribarà un dia que no es reeditarà. I aquest és un llibre que funciona, que agrada molt. És a dir, al final, perjudica la cadena el fet que no el facin comprar o no promocioni la seva venda l'institut.

Subscriu-te per seguir llegint