Anna Maria Velaz: "Cap altre escriptor ha descrit l'Empordà amb tanta profunditat, precisió i sensibilitat com Montserrat Vayreda. Cal fer-li justícia"

Recórrer carrers i places de Figueres llegint en veu alta els mots que li havia dedicat Montserrat Vayreda Trullol, una de les grans veus poètiques de la literatura catalana, no té preu. El Parc Bosc, on ella tenia el costum d'anar a fer una volta com molts altres figuerencs, reneix transformat en els seus versos. "Ets el somniat amic de la ciutat i et veig ple de dolcesa franciscana", el descrivia Vayreda en el seu poema inèdit El parc, de 1951. Però també se'ns desperta un somriure quan llegim el clatellot que endossa donant l'opinió sobre el monument dedicat a Francesc Pujols que hi ha a la plaça Gala-Dalí: "És el monument de més mal gust que té la ciutat". D'aquest, la poeta només en salvava la soca d'olivera que té per base.

Ambdós són fragments -un poètic, l'altre narratiu- que la filòloga Anna Maria Velaz, gran experta en Vayreda i qui va comissariar l'Any Vayreda, ha seleccionat, entre molts altres, per donar forma al 33è volum dels Itineraris Literaris Autoguiats que publica la Càtedra de Patrimoni Literari Anglada-Fages des de l'any 2008. Un projecte en el qual ha cregut fermament la doctora en filologia clàssica, Mariàngela Vilallonga, directora de la Càtedra des dels inicis, el 2004, que aviat, com va avançar divendres passat durant la presentació del volum a Figueres, farà un pas al costat i passarà a ser directora honorífica de la institució.

Figueres ha estat una ciutat molt protagonista d'aquests itineraris, ja que, en tots aquests anys, se n'han dedicat a Maria Àngels Anglada, a Carles Fages de Climent i a Federico García Lorca —sempre és requisit que siguin autors morts— però se'n podrien fer molts més perquè el llegat dels escriptors és molt gran. "Fins i tot podríem fer-ne un que creués els que ja existeixen", va proposar Vilallonga a la regidora de Cultura, Mariona Seguranyes, qui va agafar el guant tot recordant, però, que l'Ajuntament porta temps treballant i dignificant moltes parets i racons de la ciutat dins el projecte "d'un museu a l'aire lliure" i, en aquest cas, ho han fet amb el poder transformador de les paraules forjades per grans noms de les lletres figuerenques i empordaneses.

Montserrat Vayreda és una d'elles, "una poeta en majúscules que duia la poesia a la sang, impregnada del seu ADN", com la va descriure Velaz mostrant una fotografia molt poc vista de la poeta on se la veia fumant una cigarreta. Per Velaz, Vayreda era capaç, "amb només quatre versos, de sintetitzar l'essència de l'Empordà". La poeta, va afegir, "fa fàcil el que no ho és gens" amb la seva poesia neopopularitzant que també practicaven poetes com Tomàs Garcés, Josep Maria de Sagarra o Joan Salvat-Papasseït. "Però mentre que ells són coneguts arreu de Catalunya i són estudiats a les aules de les universitats, no és el cas, per desgràcia, de la nostra poeta", es va lamentar Velaz.

Trepitjar els racons més amagats

Montserrat Vayreda havia dedicat moltes pàgines a l'Empordà i als seus personatges. "És qui el coneixia de manera profunda, viscuda, perquè havia trepitjat els racons més amagats i s'havia documentat amb una bibliografia rigorosa i havia viscut, des de nena, a prop de la terra. El coneixia com el palmell de la mà". Per a Anna Maria Velaz queda clar que cap altre escriptor "l'ha descrit amb tanta profunditat, precisió i sensibilitat". I assegura que cal "fer justícia" i no deixar-ho de proclamar "perquè encara no és prou coneguda, ni valorada com es mereix". En el deambular per tot el país que va fer Velaz generosament portant la veu de Vayreda arreu ho va constatar: "A molts llocs no n'havien ni sentit a parlar d'ella, ni persones de l'àmbit de la cultura. Tots es van enamorar d'ella".

Aquest oblit de la poeta és extensible a molts altres noms que sorgeixen del cor de les comarques catalanes. "En aquest país no s'han fet bé les coses perquè no s'ha estès la mirada més enllà de Barcelona i sovint se'ls ha jutjat per criteris extraliteraris", va concloure tot desitjant, a més, que Vayreda sigui traduïda arreu d'Europa i el món. El volum dedicat a la Figueres de Montserrat Vayreda, amb el qual es poden redescobrir vint-i-cinc racons sota la seva veu rítmica, seductora, crítica, però que professa un amor profund a la ciutat, és un pas més en aquest camí de reivindicació de la poeta, però també dels molts altres llegats literaris deixats per aquells que la van viure i la van voler immortalitzar a través de les paraules.

Subscriu-te per seguir llegint