Agnès Marquès: "Que fàcil és deshumanitzar la vida d'algú i tractar-la amb tanta frivolitat"

Agnès Marquès (Palma, 1979) somriu en veure la plaça Major de l’Estrada plena a vessar. A mitja entrevista, un senyor se li atansa i li diu que la veu més guapa al natural que per la televisió. Li agraeix el compliment. Li expliquem que és la festa major d'aquest petit veïnat, però que la majoria dels cent setanta assistents a l'acte són assidus del cicle Punt de Lectura d’Agullana que ja coneix. Fa uns pocs anys va debutar-hi presentant la seva primera novel·la, Ningú sap que soc aquí, i es va enamorar del lloc. Ara torna amb el premi Ramon Llull per la seva nova creació literària, La segona vida de Ginebra Vern (Columna).

Pesa el fet de ser una autora mediàtica?

No, a mi no, la veritat, perquè, a més a més, ser mediàtica avui què vol dir en el món de les xarxes socials? Jo entenc quan se'm diu que soc una autora mediàtica. És clar, jo soc periodista i he escrit dues novel·les; per tant, ja puc dir-ho: també soc escriptora, però són dues feines independents. Se'm diria escriptora mediàtica si jo m'hagués dedicat al periodisme de premsa? Sí o no? Jo crec que hi ha una mirada de prejudici al darrere d'això. Els periodistes, sigui en el suport que sigui que treballem —ràdio, tele o premsa—, el que fem cada dia és pensar com explico aquesta història, com me les empesco perquè m'escoltin fins al final, sigui rigorosa, però que, a la vegada, tingui el seu ganxo també a l'hora d'explicar-ho. Estem construint històries i la manera d'explicar-les constantment. I jo, tot i que hi ha una distància molt gran entre escriure una notícia i una novel·la, penso que el cap s'entrena i que el meu cervell segueix una mica la mateixa lògica, tocant matèries molt diferents com són la periodística, la informació, i l'altra, la ficció, que m'ho puc inventar tot i és meravellós.

Què la va portar a escriure ficció?

Doncs, és que he escrit tota la vida. Això sempre ens ho diem, no? Tinc a casa contes, sobretot, tinc projectes de novel·la que no he acabat i, al final, el que hi ha és una motivació d'explicar històries. Oriana Fallaci va ser periodista, escriptora, i sempre deia que és impossible escriure sense prendre partit. Així, aflora una manera de veure el món o algunes coses que t'han cridat l'atenció o que has viscut en primera persona. Per tant, al final hi ha unes ganes d'explicar històries i amb el periodisme passa el mateix. La motivació és la mateixa.

Potser així va néixer la seva primera novel·la, escrita, en part, en primera persona.

A Ningú sap que soc aquí hi ha tota una sèrie de personatges, però també una veu femenina que té més pes i que intervé en la vida de tots els altres protagonistes. Sí que vaig, en aquell cas, agafar veus interiors; cada personatge parlava pràcticament en primera persona. A La segona vida de Ginebra Vern no ho he fet així. Aquí només he fet que la protagonista, la Ginebra, parli en primera persona i els altres protagonistes els he fet parlar, és a dir, que és el narrador omniscient el que explica les seves vides. Però va ser una aposta també per rebaixar una mica la intensitat, perquè quan expliques un personatge en primera persona és molt en carn crua.

T'arrossega.

Sí, sí, sí, totalment, totalment.

L’autor acaba implicant-s’hi molt, posant-se en la seva pell.

És clar, li has de construir un personatge, una mentalitat, una manera de parlar, i en aquest cas vaig voler subratllar que ho fes la Ginebra.

Les primeres persones, a vegades, generen confusió i molts lectors pensen: és ella.

No passa res. Per sort, la meva vida no és la de la Ginebra, t'imagines? Mare de Déu! No, no, però és normal; a més, és una periodista. En aquest cas he provocat gairebé jo la confusió, però com que també volia escriure sobre el que més conec, aquest marge que hi ha entre la realitat i el relat, entre els fets i com els expliquem, doncs era ideal que fos una periodista.

A la novel·la trobem una crítica sobre el moment actual que viu la premsa i el desig de pescar clics.

Al final, aquests articles clickbait, que no fan tots els mitjans, i no em poso amb els periodistes que ho han de fer, perquè qui ho fa normalment és perquè ho ha de fer, com la nostra protagonista, busquen tràfic. És a dir, no busquen tant lectors o persones a les quals fer arribar una informació important, sinó que volen que caiguem, que cliquem i ens convertim en un número de tràfic. I això, que a tots ens crida l'atenció, nosaltres sabem que és així perquè és el nostre negoci, el nostre entorn, però com a lectors jo crec que hi ha molta gent a qui li pot passar per alt i que pot no veure que està sent objecte d'una manipulació, que només volen que caigui de quatre grapes. Jo tenia ganes de deixar-ho dit en algun lloc, perquè se'n diu periodisme i no ho és de cap de les maneres. Hi ha molts articles que no estan fets seguint cap dels principis bàsics del periodisme. I jo me l'estimo, el periodisme. M'equivoco com tothom, perquè som persones i tots tenim encerts i dies que no estem tan fins, però en el periodisme hi ha una manera de fer informació. Després cadascú hi aplica el seu estil, però si et passes per sobre de la manera de fer, deixes de fer periodisme.

Hi ha molta gent a qui li pot passar per alt i que pot no veure que està sent objecte d'una manipulació, que només volen que caigui de quatre grapes"

Evidencia la transformació que han patit algunes redaccions.

És el defecte del sistema. Un mitjà de comunicació és una empresa que ha de ser viable i els periodistes són treballadors d'aquesta empresa, que són persones que, en el cas de la Ginebra, es troben en una situació de vulnerabilitat. En el seu cas, arriba un moment que ella diu: jo he de fer la feina que em demanen, perquè es troba en una situació molt delicada i tira endavant. Això fa que ella no se senti bé. Entre això i la seva història personal, que es va descobrint al llarg de la novel·la, se sent tan atreta per la necessitat d'explicar bé la història que ella ha convertit en viral.

Una història viral que vostè també va anar a cercar.

La història existeix, no és meva. Hi ha una triangulació amorosa que queda al descobert en un diari d'un petit poble de Texas. La situació és la següent: en un setmanari d'un petit poble de mil habitants apareix un anunci en què una dona felicita el seu home i la seva amant pel bebè que esperen, amb un to que es dedueix irònic i sarcàstic. El que vol és escarnir públicament la parella i l'engany del qual ella ha estat víctima. I això, que va passar fa tretze anys en un petit poble de Texas, algun mitjà de comunicació ho replica i es converteix en un article viral d'aquests de clickbait, primer als Estats Units, però després arriba a Europa i als mitjans espanyols i catalans. Un dia, buscant per internet, em trobo amb aquests articles. El que em va cridar molt l'atenció és posar-me en la pell d'aquestes tres persones, perquè tu imagina't que ets d'un petit poble de Texas. Si l’Estrada és petit, allò és més remot, perquè està a tres hores i mitja de la primera ciutat important, que és Houston.

El retrat que en fa de la gent i l’ambient és un pèl angoixant.

Sí. Primer, l’escarni en una comunitat tan petita, però després imagina't que ets un d'ells i un dia poses a Google el teu nom i et trobes la teva història replicada en idiomes que ni tan sols entens. Vaig pensar que era molt fort i que al darrere hi havia una història que ningú havia investigat i que podia ser d'una altra manera. És en aquest marge de possibilitat en què jo escric la novel·la: parteixo d'aquest fet que és real, però que després avança cap a la imaginació i la ficció. Tot i que sí que vaig fer el viatge a la recerca de la veritat, una mica per veure què trobava, i sobretot també perquè a mesura que anava avançant amb la novel·la pensava, i serà deformació professional: necessito veracitat. No em puc imaginar aquell entorn si no el conec. A més, tot el que anava descobrint per internet era fascinant, com a les pel·lis, però més encara. Surt l'oportunitat, faig el viatge i me n'hi vaig.

Com també farà Ginebra, en el seu cas per redimir-se. Allà xoca amb els secrets, però també amb el que ella amaga.

Aquesta atracció que té respon a una pulsió. Hi ha una cosa que l’atrau i de la qual després troba el desllorigador. El que m'ha agradat poder fer en aquesta novel·la també, per poder explicar aquesta transformació de la Ginebra, que ja ve en el títol, perquè diu la segona part de la segona vida de Ginebra Vern, és poder fer tot un arc vital. Començar amb una Ginebra que, tot i que ens parla des de la cinquantena, la descobrim en vint-i-pocs, i al final ens parla des de la seixantena. Això ha estat molt bonic, perquè al final tots som fruit de les coses que hem anat vivint. I això casa molt també amb el periodisme, que quan et mires una història des de lluny sembla una cosa, però t'hi has d'apropar i saber exactament els seus matisos, la trajectòria d'aquella persona, per entendre per què és com és en el moment en què tu la coneixes.

També entendre que hi ha línies vermelles que no es poden traspassar perquè darrere d'una història hi ha les vides de persones.

Això passa fins i tot amb entrevistes, quan et planteges quin és el propòsit d'aquesta entrevista o d'aquest article. És tenir un impacte perquè millori la condició de moltes persones? És només fer mal a aquesta persona? En el periodisme ens ho hem de preguntar sempre: tinc aquesta informació, de què em servirà? Quina utilitat, no per a mi, té? I, llavors, preguntar-se sempre què he de fer amb això. Era una cosa que també volia posar a la novel·la perquè era com una necessitat, potser perquè també veig que ens anem fent grans, tenim experiència i veus coses que dius: hòstia, que fàcil és deshumanitzar la vida d'algú i tractar-la amb tanta frivolitat.

Més ara amb les xarxes, quan una història pot tenir un recorregut inimaginable.

Sí, és molt més fàcil tenir un impacte negatiu en la vida d'algú. Per això aquesta pregunta, que al final és la pregunta ètica: amb això què he de fer i com he d'actuar? Ara és més important que mai fer-se-la. A mi m'ha agradat molt poder escriure aquesta novel·la perquè m'ho he passat molt bé, la història m'ha enganxat moltíssim, vaig poder fer el viatge, descobrir un lloc així al món, però, a més a més, també poder-hi abocar aquestes reflexions que suren del dia a dia, de la feina. A més, és difícil, a vegades, fer-ho arribar també a qui ens escolta, a qui ens mira o a qui ens llegeix en la premsa. És una drecera per fer arribar algunes idees a la gent.

La segona vida de Ginebra Vern

Autora: Agnès Marquès

Editorial: Columna

Pàgines: 280

Preu: 22,90 euros

Segona novel·la i un premi gros com és el Ramon Llull.

Quan vaig arribar de Texas, vaig tenir la sensació que la novel·la creixia molt i també vaig fer parlar la Ginebra en primera persona. Tenia l'experiència del viatge i vaig pensar que li podia transferir. Estava tan entusiasmada amb la història que vaig dir: anem per totes. Crec que una de les coses que va fer destacar la novel·la, a part de tota aquesta segona lectura sobre l'ètica i el periodisme, era que hi havia aquesta veracitat i la descoberta d'un lloc que tots hem vist molt al cinema, perquè tenim molta memòria cinematogràfica, però que es podia explicar amb aquesta proximitat. Sense el viatge, la novel·la no hauria tingut aquest punt que crec que li va donar el premi.

És allò viscut.

Sí, és com el periodisme. Has d'anar als llocs.

Com feia Oriana Fallaci, que atrapava el lector perquè vivia el que explicava.

Totalment, t'has de mullar. Això ja ho diu la meva editora, Glòria Gas: escriu com si no t'hagués de llegir ningú, perquè sempre estàs pendent. Ho has de fer a raig.

També té aquesta llibertat perquè no és la seva feina principal.

Escrivint en català és molt difícil pretendre viure’n exclusivament. És veritat que després et poden traduir, però en principi vas a un mercat que és el que és. I després també et diré una altra cosa. No em vull imaginar què ha de ser viure de l'escriptura, escriure amb aquella pressió. Aleshores, és un privilegi poder-ho fer d'aquesta manera.

Subscriu-te per seguir llegint