Mor Dolly Parton, la veu que va portar el country al món

Va ser la gran senyora del country per sobre de tot, si bé Dolly Parton va demostrar poder per transcendir aquesta categoria (que no és menor) i exercir de personalitat de la cultura pop, icona de l’entertainment, dona de negocis, actriu amb diversos papers d’impacte i figura filantròpica, compromesa amb causes com el foment de la lectura en la població infantil.

Una carrera segada aquest dimarts amb la seva mort, als 80 anys, com a conseqüència d’un empitjorament de la seva salut, afectada per problemes de càlculs renals i del sistema immunològic i digestiu. El seu nebot Brian Seaver va anunciar la seva mort a Instagram, a través d’un vídeo que, segons diu, la mateixa Dolly Parton li va demanar temps enrere que gravés quan arribés el dia. La cantant es mantenia activa als escenaris fins que, l’any passat, va haver d’ajornar la seva residència de sis concerts al Caesar’s Palace, de Las Vegas, pel debilitament de la seva salut, actuacions que finalment es van suspendre el maig passat.

Parton va representar un fenomen genuïnament nord-americà, amb un catàleg d’èxits aclaparador amb què va arribar a 25 números u a les llistes country. La majoria, compostos per ella. Nascuda en una família de pocs mitjans (Pittman Center, Tennessee, 19 de gener del 1946), era la quarta de 12 germans, uns orígens que va plasmar en cançons com In the good old days (when days were bad) (reflex de les penúries familiars) o Coat of many colors (sobre la roba confeccionada per la seva mare a base de retalls). I en un àlbum tan autobiogràfic com My Tennessee mountain home (1973).

Dona d’imatge i figura contundents, va jugar amb l’humor i la resignificació: en el seu primer hit, el 1966, titulat Dumb blonde (rossa ximple, original de Curly Putman), inclòs en l’àlbum baptismal Hello, I’m Dolly, es mofava dels clixés. L’any següent va establir un tàndem fèrtil amb el cantant i figura televisiva Porter Wagoner, saldat amb nombrosos duets d’èxit i col·laboracions al seu popular programa, The Porter Wagoner Show.

Timbre de veu brillant

Va destacar pel seu timbre de veu brillant, que des de la seva joventut va arribar a tons alts, un registre de soprano amb ressonàncies nasals que va projectar en àlbums que van anar viatjant del cànon country, arrelat a Nashville, cap a la proximitat amb el pop. Aquí hi havia Jolene (1974), que contenia no només la cèlebre tonada del mateix títol, sinó també una altra composició si és possible encara més reconeguda, I will always love you, inspirada en la ruptura de la seva relació professional amb Wagoner. Va ser un èxit en la seva veu, però encara molt més, gairebé dues dècades després, en la de Whitney Houston, que la va gravar per a la banda sonora d’El guardaespatlles (1992). Aquest continua sent el senzill més venut d’una cantant femenina, amb més de 20 milions de còpies.

A la seva llista d’èxits cal sumar-hi el molt pop 9 to 5 (1980), tema inclòs en la pel·lícula homònima, que Parton va coprotagonitzar (amb Jane Fonda i Lily Tomlin), en el paper d’una secretària que patia l’assetjament del seu cap. El seu èxit la va impulsar a posar-se de nou davant les càmeres en films com La casa más divertida de Texas (1982), Rhinestone (1984, amb Sylvester Stallone) o Magnòlies d’acer (1989, on compartia starring amb Sally Field, Shirley McLaine, Daryl Hannah i Julia Roberts).

El seu paper a 9 to 5 va reafirmar la seva posició feminista, ja apuntalada anys abans en temes com Just because I’m a woman (1968, on assenyalava els comportaments que es permeten als homes i no tant a les dones), tot i que l’etiqueta no li feia gaire gràcia i preferia que la seva biografia de dona forta i decidida parlés per ella. En una entrevista el 2002, va dir que confiava que "la gent s’adoni que hi ha un cervell sota aquests cabells i un cor sota les tetes".

Llançaments anuals

La seva obra discogràfica va mantenir un ritme de llançaments anuals, amb un total de 49 àlbums en solitari, a més de 13 a duet amb Porter Wagoner i quatre més amb col·legues pròxims: aquí destaca el nadalenc Once upon Christmas (1984), amb Kenny Rogers, així com les seves dues trobades amb Linda Ronstadt i Emmylou Harris (dos volums de Trios, 1987 i 1999) i el que va gravar amb dues altres grans del country, Loretta Lynn i Tammy Wynette (Honky tonk angels, 1993). El seu catàleg va continuar ampliant-se amb àlbums ben rebuts per crítica i públic, en particular The grass is blue (1999) i Little sparrow (2001). Per al que havia de ser el seu últim disc, va apostar fort: Rockstar (2023) la va mostrar rockera i metalera, compartint duets amb figures com Steve Tyler (Aerosmith), Rob Halford (Judas Priest) o Miley Cyrus.

Dolly Parton va compartir les seves vivències al llibre de memòries My life and other unfinished business (1994), en què evocava els temps en què, al domicili familiar, sospirava per tenir un lavabo interior, i parlava de la vida compartida amb el seu marit, des del 1966, Carl Dean (mort el 3 de març del 2025). Els orígens humils sempre van surar en la seva consciència, com reflecteix la seva tasca per la divulgació de la cultura entre els nens d’entorns desfavorits a través d’iniciatives com la Imagination Librery, que ha donat 200 milions de llibres.