Pere Francesch Rom: "L'èxit pot ser una perdició si no el controles, si un no toca de peus a terra"

Pere Francesch Rom (Mombrió del Camp, 1981) té sovint la sensació que els seus llibres els hagi fet algú altre. "Passa tant temps entre l'un i l'altre...", diu. El 2019 va ser l'assaig Gainsbourg i Dalí, moi non plus, i el 2022, la novel·la El silenci dels altres, "una autoficció" que el va dur a la recerca del destí del seu besavi durant la Guerra Civil Espanyola. Ara fa mig any va presentar la segona novel·la, No oblidis el teu nom (Columna), una història de ficció molt connectada amb la seva passió, real, per la música. Sobre aquest llibre va parlar divendres passat a Agullana, dins el cicle Punt de Lectura i sota cobert, en aquesta ocasió, ja que el cel amenaçava tempesta tot i que, finalment, va passar de llarg.

Ha comentat que aquest llibre té algunes connexions amb la realitat.

Sí, per exemple el lloc on passa, Islàndia, on vam fer un viatge amb la meva parella. Vam anar a un poble que ens va encantar i no sé per què em vaig imaginar aquest escenari. Islàndia té aquesta cosa molt salvatge del fred i de fer quilòmetres i no trobar cap poble, però alhora et trobes una natura que impressiona.

És una mica el que li passa a un dels protagonistes, l'estranger.

Ell es perd allà. La diferència és que ell anava sol i jo acompanyat i de vacances (riu).

A No oblidis el teu nom trobem dos protagonistes. Els separen uns quants anys, un, l'Stand, frega la setantena i l'altre, l'Elmar, és un adolescent, però tots dos estan molt marcats per la culpa.

Sí, són dues bèsties ferides per diferents circumstàncies, dues persones trencades que es troben. I com a partir de trobar-te amb algú en una situació similar i amb vides marcades per silencis, també, com comencen a parlar i un sana a partir que parla, s'explica, comparteix. És una mica l'empatia que sembla que falti al món d'avui. Un és un jove adolescent i l'altre un home gran amb unes motxilles que pesen tones, però també volia explicar com que també hi ha redempció per a ells. Ja siguis jove o vell, però que sempre hi ha una segona oportunitat. Jo almenys vull creure en això.

Els uneix la passió que senten per la música i com sovint els és un refugi. Evoca el seu poder sanador.

Sempre, sí, i això sí que jo ho comparteixo amb ells, la passió per la música que també està molt present no només amb el que he escrit, sinó en la meva vida. Igual que pujant cap a Agullana he estat escoltant Rosalia, els Beatles, que és gent que m'agrada molt, a mi la música sempre m'acompanya, és com un estat d'ànim, sempre m'ha ajudat molt en moments bons. Sempre he tingut com una banda sonora mental. I amb aquest llibre he volgut fer un homenatge també a aquesta música dels anys 70, sobretot, que és on l'Stan se situa, però també perquè a mi sempre m'ha agradat molt la música d'aquella època.

Justament a ell, el món de la música el condueix fins a l'abisme.

A l'Agència Catalana de Notícies (ACN) em dedico a la música i entrevisto molts cantants i músics. És clar que són nivells diferents, però és veritat que a vegades l'èxit, si un no es treballa a si mateix una mica i s'ho mira en perspectiva, també té aquest punt suculent, però alhora també pot ser una perdició si no el controles, si un no toca de peus a terra. Està bé volar una mica, però també tenir una corda enganxada a terra per no anar-te'n al més enllà. Una mica el que li va passar a ell és que de tant èxit es va ofegar, com tants músics que hem vist. Últimament que miro documentals de músics actuals, m'adono que tenen una relació difícil amb l'èxit, no és una relació sana a vegades perquè has de pagar un preu, l'èxit també et requereix això. Alhora, però també té aquesta cosa bona de viure un somni, igual que tothom que es dedica a l'art també té ganes que el seu art arribi. Jo també tinc ganes que aquest llibre el llegeixi i arribi a molta gent. En aquest cas, però estem parlant de paios que omplen estadis de 50.000 persones.

Els dos protagonistes -l'Stan i l'Elmar- es troben en moments diferents.

L'Stan és com l'home amargat ja de la vida, passat de voltes, i amb l'Elmar jo volia connectar amb aquell jo de quan vaig començar a escoltar música. Que igualment em passa perquè tinc la sort que la música, igual, com el cinema o els llibres, encara hi ha marge per l'emoció, per la sorpresa. L'altre dia vaig anar a veure l'Odissea i vaig sortir al·lucinat del cine, com un nen. O quan vaig escoltar l'últim disc de Rosalia em va passar el mateix, vaig escoltar-lo i vaig pensar que bé viure en un món on es fa això, també. Que no només es bombardegen altres països, sinó que, a més, la gent fa art.

A la novel·la mostra gent que als anys setanta semblava no entendre que els músics o els artistes també són persones: se'ls assetjava, se'ls pressionava...No ha canviat massa això, no?

Sí, i és extrapolable més enllà de la música, també, jo crec. Estic molt a favor que un no només s'escolti sinó que es treballi, com entendre's per poder continuar endavant. Però en aquests casos d'aquests músics, jo penso en el meu grup estrella d'aquelles èpoques, que són els Beatles, fent unes gires tan llargues i donaven tot el que portaven dins per la música i no paraven mai. Ara sí que els grups ja paren, tot i que el problema que tenen és que s'han d'exposar molt: a les xarxes, als mitjans..., han de lluitar contra això. I amb aquell llibre volia connectar aquells dos mons: de com es feia música abans a com es fa ara, com era la música que escoltava jo a casa. La setmana que ve (aquesta) en faré 45 i a casa meva encara hi havia vinils del meu germà gran. També cintes de casset. Aquesta manera d'escoltar música al costat del tocadiscos, era molt diferent de com s'escolta música ara. Que jo també la consumeixo, Spotify, baixar-m'ho tot ràpid, saltem de l'un a l'altre. En canvi, abans hi havia aquest ritual, però tampoc m'ho vull carregar tot. Puc idealitzar una mica la música dels 60 i dels 70, però ara es fan coses boníssimes. Als fills que tinc a casa, amb la música que escolten, jo no puc dir això no val res.

És el que passa a la novel·la: l'Stan està ancorat en aquells temps i l'Elmar es mou en altres estils, però, al final, tots dos es retroalimenten i obren la ment.

L'Stan només tenia discos fins a l'any 1980 i a partir d'aleshores tot és una merda, amb la idea que només abans es feien coses bones. Però això és d'una pedanteria perquè ara també es fan coses molt interessants, diferents, i no ho pots menysprear tot.

En el llibre apareixen figures molt controvertides com la del periodista que entrevista l'Stan i el posa contra les cordes.

Jo, com a periodista, no ho feia, això (riu), és una mica tot el contrari. Però si tu mires entrevistes d’aquella època, dels anys 60 als 70, a vegades eren molt durs amb la gent. Amb Bob Dylan hi ha unes entrevistes que van a la jugular.

S'és massa tou ara?

Hi ha de tot, evidentment. Però has de saber entendre el món en què vius. Jo, per molt que tingui quaranta anys, he de ser capaç d'entrevistar un paio de vint sense faltar-li al respecte, i ser respectuós amb ell i amb la música que fa. A mi, no et diré noms, però pots imaginar que potser hi ha alguns estils que no m'agradin tant com altres d'actuals, però això no ha de fer que a l'hora d'entrevistar-lo jo me'l miri amb una superioritat moral, perquè aquest paio omple estadis. Per molt que a mi em sembli millor o pitjor, l'únic que m'interessa és que m'expliqui què fa, com ho fa, per què ho fa... En periodisme el més important és el context, per què això surt ara, per què els grups ara fan això a l'escenari, per què abans cantàvem cançons polítiques i hi havia més mestissatge i cantàvem música d'esquerres i ara cantem més a l'amor i com música, que en alguns moments no és tan profunda, diríem, però alhora és més divertida i els xavals es volen divertir més.

La culpa és tremenda. Crec que és una de les grans desgràcies que tenim"

Així tot sorgeix d'haver vist una entrevista a...

A David Bowie. Em feia com molta gràcia, perquè ell era molt misogin i físicament molt camaleònic, i em va sorprendre molt un periodista que li preguntava sobre les seves sabates, que eren unes botes enormes, i per posar-lo en evidència li deia que eren com de gai. Al final, Bowie li diu: "Tio, només són sabates". Jo volia un periodista que el confrontés a ell i que fos d'una altra època que no la seva.

L'Stan, però opta per fer una cosa radical, amagar-se del món, se sent profundament culpable.

La culpa és tremenda. Crec que és una de les grans desgràcies que tenim perquè a vegades un se sent molt culpable per alguna cosa i després quan ho parla o exterioritza potser s'adona que no és tant. I, de fet, ell se sent culpable per una cosa que tampoc estava a les seves mans i depèn més d'un altre, al final.

D'aquí la raó del títol, No oblidis el teu nom, que és el que li succeeix a ell, tant d'amagar-se ja no sabia ni qui era.

En el llibre, el seu nom no apareix massa i, fins i tot, adopta el nom de l'estranger, que és com un nom fictici. Però No oblidis el teu nom també parla de la identitat. Jo visc a Barcelona, però soc d'un petit poble de Baix Camp, que es diu Montbrió, i estic com molt orgullós de ser d'allà. Per això em va fer molta il·lusió venir a Agullana perquè crec que la gent de poble té com una connexió especial, que no vol dir que algú de ciutat no la tingui, però és veritat que sí que hi ha alguna cosa que ens uneix, que hem viscut coses similars de petits.

També es fa una defensa del que s'hereta, que som una baula més de la cadena que recollim el testimoni per trobar la nostra veu.

Tenim moltes coses dels pares, dels avis... És important trencar cordons umbilicals, però sempre sabent una mica qui ets, d'on has vingut. Jo també volia pensar en la necessitat o en la possibilitat que té tothom de canviar com l'Stan, que pot canviar, pot ser una altra persona, l'únic que ell ho fa una mica radicalment. Ell s'abandona a la vida, d'alguna manera.

No oblidis el teu nom

Autor: Pere Francesch Rom

Editorial: Columna

Pàgines: 288

Preu: 20,90 euros

Què donaria per trobar una vella llegenda del rock que tothom donés per morta?

Ui. Hi havia casos d'alguns cantants, que a mi m'agradaven molt, com Scott Walker, que va estar com molts anys amagat. Era un paio que als 60 va fer uns discos meravellosos i de cop va desaparèixer. Home, sí, seria meravellós haver-lo trobat i preguntar-li per què, què havia passat tan gros per a desaparèixer. Tot i que també entenc que aquests tios que ho han donat tot, la seva vida, i de cop necessiten aparcar-se. Ara penso en la Rosalía mateix, en els periodistes que els persegueixen, paparazzis...

El llibre conté una bona dosi de música.

He intentat no ser molt pedant, perquè a vegades un té com la necessitat d'encabir tot el que sap, tots els referents, tota la informació. El llibre de Gainsbourg, el lector ja anava avisat que allò era un assaig i en un assaig, evidentment, hi ha molta informació. Però amb una novel·la tampoc pots fer entrebancar molt la gent en la lectura, perquè, si no... Jo tinc a Spotify la llista de la música que jo crec que faria l'Stan, que és com una mescla entre David Bowie, sobretot, però també dels Keys, Deep Purple, Led Zeppelin, Pink Floyd i tal, i la música que fa l'Elmar. Això ho he d'agrair molt als fills de la meva parella, que són com meus ja, que m'hagin ajudat.

Fins i tot té una cançó pròpia, Die in november.

Sí, és la sorpresa final, que hi ha una cançó que és de la Marina (Danae/Solsona) que és una cançó preciosa. Quan la vaig sentir... Ella té vint anys i està estudiant a Londres, per dedicar-se a la música. Així que li vaig demanar que em fes un favor.

D'alguna manera fa el mateix que els dos protagonistes, dues generacions connectades.

És clar, jo m'ho he trobat a casa. He après molts d'ells i m'he hagut de menjar una mica els prejudicis, i escoltar-los també.

Subscriu-te per seguir llegint