Xavier González: "Volia que el pintor transcendís al Canyut, recuperar el Cadaqués etern, el del nen i això m'ha fet sentir molt viu"

L'artista Xavier González (Terrassa, 1980) es va donar a conèixer al gran públic fa uns pocs mesos com en Canyut, el personatge misteriós i solitari de l'anunci d'aquest estiu d'Estrella Damm. Aleshores tothom va conèixer una de les llegendes que han format part de la seva història vital lligada a Cadaqués, la d'un home que espera durant vint anys una sirena a la que va estimar. A l'anunci, en Canyut apareix breument i només pronuncia dues paraules: "Què passa". Ara, Xavier González, qui diu mai demanar permís pel que pot passar, vol explicar-se, dir la seva i fer-ho amb el seu llenguatge, la pintura: "Vull que el pintor transcendeixi al Canyut". Ho ha fet a contrarellotge, en poc més d'un mes, plasmant sobre la tela aquest "què passa". Això l'ha dut a connectar amb l'origen de tot, amb aquella primera pinzellada que, curiosament, va fer a Cadaqués.

"Quan tenia cinc anys, el meu avi em va regalar un cavallet, una tela i uns olis i vaig pintar Cadaqués", rememora. Aquell paisatge mariner, ple de puresa i innocència, l'exposarà ara al costat de totes les noves peces que el pintor ha creat en aquest curt període de temps i que l'han dut a "navegar pels mars del meu Cadaqués interior" amb la certesa que aquella primera peça "és la millor que he fet mai i que potser encara no he arribat a aquell nivell, però m'hi he acostat i això m'ha fet sentir molt viu". El més curiós, admet, és que mai després d'aquella primera tela havia tornat a pintar Cadaqués, "tot i les peripècies que hi he viscut". L'exposició, que comptarà amb la benedicció del crític d'art i poeta Vicenç Altaió, serà absolutament efímera perquè només es podrà veure la nit de Sant Llorenç, aquest dilluns 10 d'agost, des de quasi l'hora del crepuscle, les vuit del vespre fins a mitjanit, a la galeria Patrick Domken, de Cadaqués.

Xavier González reconeix que avui dia "els pintors vivim molt a l'ombra i som coneguts només en cercles d'amants o aficionats a la pintura. Hem estat escombrats pels nous temps i no formem part del conscient popular". Posseït per aquesta veritat, ara González ha volgut retornar a aquell paisatge original: "Potser era l'hora que revisés què ha passat entre aquell primer quadre de Cadaqués i l'últim que faré abans d'aquesta nit de Sant Llorenç". El resultat és haver "pintat el meu Cadaqués, ni millor ni pitjor, el meu i és tan senzill com això i tan complet, és una manera de tancar un cicle que ha durat quaranta anys". Pensant-hi, a ell mateix se li fa estrany. Vinculat a la història que narra l’anunci d’Estrella Damm, aquella ruptura sentimental, que va ser ben real i patida, el pintor va retornar al Cadaqués que no havia trepitjat des de petit. "Hi vaig anar per fer unes cerveses i m'hi vaig quedar quatre mesos i després vaig llogar una habitació i m'hi vaig estar vuit anys, anant i venint des de Nova York on vivia aleshores", explica tot admetent que "vaig recuperar Cadaqués a través de la ruptura amb la sirena". Aquella vivència, però li ha estat retornada amb el rodatge de l'anunci i ara ha completat el procés amb aquesta exposició que li ha servit, diu, "per reconciliar-me amb tot".

Actualment i des de fa tres anys, Xavier González viu i treballa a Celrà, enmig d'un bosc. Allà hi té també el taller. El seu esperit, però és nòmada, cosa que l'ha dut a viure a molts llocs, entre ells, La Pera, on es va estar dotze anys i Cadaqués, on va viure'n vuit. Quan mira enrere, tot el que ha passat des que va pintar aquella primera obra, entén que "el nen s'ha fet gran". En aquest últim mes ha aconseguit, assegura, "pintar sense pensar" i, d'alguna manera, ha tornat a ser aquell infant pur de cinc anys que "no racionalitzava res i que tenia una mirada sense contaminar". Explica que ha pintat milers d'hores, sense parar i dormint instants comptats per arribar-hi. "Veient-ho des de fora ara és com un nen que s'ha fet gran i que vol tornar a casa", reflexiona. En aquests quaranta anys que han passat, González ha anat forjant-se una personalitat pictòrica passant per molts estils, ha estat "anar a l'aventura, a la recerca del tresor". Admet trobar-se més a prop del perfil dels pintors "romàntics" que opten per "un camí solitari" defugint els ambients bohemis, tot i haver-hi flirtejat. Se sent més, diu, una espècie de Jacint Verdaguer o Nuñez de Balboa, "l'aventurer clàssic". Tampoc vol ser descrit com un pintor autodidacte, ja que això no existeix". El sistema, comenta, marca uns horaris i uns professors i, en el seu cas, ha estat ell qui s'ha autodisciplinat amb un horari, escollint unes lectures i anant a cercar els mestres que l'han marcat com Tàpies o Antonio López amb qui "he mantingut converses molt importants que potser valen més que un any d'acadèmia". També s'ha apropat a pintors gens coneguts, però que amb tota una vida d'ofici "m'han donat unes claus pictòriques que han estat molt més reveladores". En el seu cas, afirma, va rebutjar l'acadèmia perquè "anava molt més lent del que em podia permetre, jo necessitava més substància".

L'obra de Xavier González ha passat per moltes transformacions: des dels primers paisatges arquitectònics i geomètrics, a paisatges tel·lúrics, passant per una obra inspirada en els quatre elements, una etapa pròxima als textos sagrats fins a paisatges transcendents que emergeixen en la foscor just abans de l'alba. Aquest viatge és, segons ell, natural i ja ho han viscut molts altres pintors abans: "És el límit de l'extenuació humana individual, és a dir, en el límit del camí individual et trobes amb les cortines de Déu, que són la naturalesa". Posa l'exemple de Santiago Rusiñol i la vida desenfrenada que va dur a París fins que els últims trenta anys els va passar pintant paisatges. La sorpresa és, que "jo he trencat aquesta barrera i on esperava trobar Déu, he trobat a Déu en l'home i això és el que he pintat i ensenyat a Cadaqués". El Cadaqués que ha recuperat amb la seva obra és "el Cadaqués etern" que va molt més enllà d'espais físics o persones: "És el Cadaqués del nen, és una petxina que fa una olor que només pot olorar l'infant, un Cadaqués immortal en el seu perfum, és l'olor del Mediterrani". Mostrant aquesta obra tan personal, l'artista vol intentar que la gent "pugui recuperar una mica la seva mirada perduda, fer com un joc de miralls confrontant el seu Cadaqués present amb l'original, reconèixer el contingut que habita entre l'un i l'altre, perquè tots vam ser nens i vam veure aquell cranc que s'amagava com si fos un estel fugaç sota una roca. Tot ho és, però sempre ho és, i això és una paradoxa. I, malgrat tot, hi ha una cosa que persisteix, la nit de Sant Llorenç".

Subscriu-te per seguir llegint