La Vespa pintada per Dalí, la més cara del món, amb què dos joves van fer la volta al planeta en 79 dies

Antonio Veciana (Villanueva de la Jara, 1942) i Santiago Guillén (Airora, 1941-1972) es van conèixer a Albacete. Eren joves inquiets, entusiastes dels viatges. N’havien fet per Europa en grups d’estudiants fos en autoestop o en tren, i per Espanya en moto. El dia abans que Guillén marxés a Madrid per continuar els seus estudis van anar a veure la pel·lícula La volta al món en vuitanta dies de Michael Anderson, basada en la novel·la de Jules Verne. Sortint del cinema es van plantejar un repte que els canviaria les vides: emular a Phileas Fogg i fer també la volta al món, però en un dia menys. I no només ho van aconseguir, l’any 1962, sinó que van recórrer els quasi 20.000 quilòmetres dalt d’una Vespa fabricada a Espanya que van batejar com Dulcinea i que Salvador Dalí els va decorar. Avui dia és la Vespa més cotitzada del món i s’exhibeix al Museu Piaggio, a la Toscana, recordant aquella gesta.

Quan Antonio Veciana rememora aquella aventura encara avui, seixanta-cinc anys després de viure-la, s’emociona. Sobretot recordant al seu amic, que malauradament va morir deu anys després: "Per a mi va ser un trauma impressionant pensar que m’havia quedat sol d’alguna manera. El viatge ens va unir i ens va fer pensar moltes coses en conjunt que van quedar en projecte. Havíem pensat un projecte de vida i se’m van trencar els esquemes. Vaig tardar a recompondre’m". De fet, Veciana i Guillén eren un tàndem molt compenetrat. Tots dos compartien, des dels 16 anys, una mateixa passió. "En aquell viatge tan bonic vam perfilar una manera de ser", admet.

Fer la volta al món no va ser qüestió de pocs dies sinó un projecte que van alimentar a poc a poc. Antonio Veciana, des d’Albacete, i Santiago Guillén, des de Madrid, van anar establint una xarxa i "vinculant-se amb amics" que els "podien il·lustrar". Veciana recorda que l’Espanya de finals dels anys 50 no era l’actual: "No estàvem en la Comunitat Econòmica Europea, el papa era Joan XXIII, Joan Carles era príncep, s’iniciava el Pla de Desenvolupament i no hi havia telèfon a la majoria dels llocs. Fins i tot vam tardar entre cinc i sis mesos a trobar els mapes de viatge de la zona de l’Iran, Afganistan i Pakistan". La raó és que aquests països no tenien ambaixada al país. Antonio Veciana reconeix que la complicació no residia en fer la volta al món sinó en "fer-la en un dia menys" de com va imaginar Verne. Això dels setanta-nou dies no era atzarós sinó que va sorgir quan buscaven dates assenyalades i es van adonar que casava si marxaven el 25 de juliol, dia de Santiago Apòstol o sant Jaume, patró d’Espanya, i arribaven el 12 d’octubre, festa del Pilar i patrona de la Hispanitat.

La ruta, que s’estenia 20.000 quilòmetres, passava per dotze països: França, Itàlia, Grècia, Turquia, Iran, Afganistan, Pakistan, l’Índia, Malàisia, Hong Kong, Japó, Hawaii, Estats Units, Anglaterra i, de nou, França i Espanya. "Nosaltres estàvem convençuts que ho podíem fer, almenys teníem la il·lusió i el coratge suficient, però el problema era el temps perquè ningú ho havia fet abans en les circumstàncies que nosaltres volíem fer-ho", explica Veciana aclarint que dins la ruta els calia agafar un avió i gestionar-ho. "A vint anys no teníem ni els diners ni la possibilitat de sagnar a la família per finançar una història així". Per fer-ho realitat va caldre dedicar dos anys i mig de gestions, temps durant el qual molts amics i simpatitzants es van sumar al projecte ajudant-los a resoldre problemes que anaven plantejant-se.

El vehicle amb menys riscos

Escollir la Vespa per fer la volta al món tampoc va ser casual. Santiago Guillén ja en tenia una, explica Veciana que, "tot i ser italiana, ja es fabricava al país". El model dels anys 1959-60, que van fer servir, de 150 cc, "era molt interessant i molt assequible perquè no duia ràdios, les rodes eren petites i amb una mecànica molt senzilla i elemental que coneixíem perfectament". Era també el vehicle que menys riscos els suposava i, a més, la marca estava present a tot el món, cosa fantàstica si durant el viatge els fes falta recanvis. Malgrat que Vespa va acceptar ajudar-los, no va voler "assumir el risc de fracassar en el projecte". També els van fer costat, però sense assumir-ho, l’organització juvenil espanyola l’antiga Frente de Juventudes (FJ) amb la qual havien fet altres viatges. Van ser, doncs, "un munt de gent i d’amics els que ens van ajudar".

La idea era sortir l’any 1961, però va caldre ajornar-ho un any, ja que els va fallar el mitjà per travessar l’Atlàntic i el Pacífic. Havien pensat fer-ho amb avions de transport de les forces aèries americanes. Ja hi havia precedents amb altres atletes, però tot i la bona voluntat, la crisi dels míssils van suspendre els vols de personal civil en avions militars. Això els va abocar a les companyies comercials, però "ja no teníem temps". Al final van signar un contracte amb la companyia British Overseas Airways Corporation (BOAC) que, a canvi de suport, els van demanar que en el llibre i les entrevistes que farien els citessin.

Salvador Dalí va ser un dels col·laboradors del projecte, tot i que del tot improvisat. Després que els joves aconseguissin un passaport blanc o diplomàtic per evitar entrebancs en fronteres internacionals, i que l’alcalde de Madrid els fes una carta de missatge de bona voluntat amb motiu del quart centenari de Madrid capital d’Espanya, "buscàvem un artista que fos capaç de donar-li prestigi, d’il·lusionar i donar imatge", comenta Veciana. D’entrada van pensar en Picasso, però ho van descartar perquè "era a França i no tenia bones relacions amb el país". Mentre que Dalí era a Cadaqués. Així que no van dubtar ni un minut i, des de la cabina de telèfon del col·legi major, van trucar a la centraleta de Cadaqués "perquè no hi havia telèfon directe". Era l’any 1961 i el mateix Salvador Dalí els va respondre. Després d’explicar-li el projecte, el pintor els va convidar a anar a Portlligat el cap de setmana amb la moto per poder-la pintar. "Vam arribar, ens va atendre fenomenalment bé, vam esmorzar junts i li vam donar totes les explicacions tant a Dalí com a Gala", rememora. L’artista "es va il·lusionar" i, després que els joves i gent del port li deixessin la moto al hall de la casa, va pintar als dos costats del vehicle la seva signatura i la de Gala, amb una corona, com també una creu i una espasa, "mirant-li als ulls d’un os blanc". Mentre s’assecava, els joves van passar el cap de setmana allà i a la tornada els van visitar de nou duent-los tot d’obsequis: "Dalí va ser deliciós i Gala encantadora".

Amb tot a punt, van iniciar el viatge el 25 de juliol de 1962. "El món era molt diferent del d’ara: no hi havia telèfon mòbil i no teníem possibilitat de comunicar-nos si no era per carta que, per cert, les de Calcuta van arribar més tard que nosaltres", explica Veciana qui encara recorda com a l’Afganistan "ens veien com bitxos estranys, dos tipus en una moto travessant el desert". Allà se’ls va trencar el càrter i "vam estar quatre hores en la carretera esperant que passés algun vehicle; sabíem que era una avaria que no podíem resoldre perquè calia soldar". Malgrat l’imprevist, no van defallir i van pujar, ells i la moto, a un autobús cap a Kabul on, en un taller de reparacions d’una empresa americana que construïa una part de la carretera que uniria Kabul i Farah, els van fer un arranjament provisional que els va permetre arribar fins al final.

Anar amb una sola moto era intencionat. Antonio Veciana argumenta que "era més simple i eliminava la meitat dels riscos i costos, també la meitat de pes". Mirant enrere, admet que "conviure dues persones durant tres mesos en un o dos metres quadrats no és fàcil, però nosaltres érem amics íntims". Així, quan es produïa algun desacord "ho solucionàvem amb una abraçada". Al llarg d’aquells vint mil quilòmetres, la parella van patir fins a divuit accidents "sense importància, és a dir, no ens vam trencar cap os, però vam caure força vegades". Antonio Veciana no oblida les profundes basses de fins a mig metre d’altura que van trobar a les carreteres de l’Afganistan i Pakistan. "Pujàvem la moto en una carreta, travessàvem la bassa i la baixàvem. També hi havia ponts que no aguantaven el nostre pes".

Quan van arribar als Estats Units, la parella de viatgers duien nou dies de retard sobre el pla previst. Això els va dur a fer alguna jornada maratoniana per recuperar recorrent 1.150 quilòmetres en disset hores. "Tot això ho teníem previst perquè ens vam informar de la ruta, del recorregut i del que podríem trobar fins a l’avorriment. Allò que ens forçava eren els setanta-nou dies i no era canviable. Teníem l’obligació de ser a Calcuta tal dia per agafar l’avió o arribar a Nova York a tal data perquè no hi havia moltes més possibilitats de resoldre certs problemes".

Dormir amb la moto en marxa

En aquelles jornades tan llargues, per guanyar temps, quan un dels joves duia la moto, l’altre aprofitava per dormir quatre o cinc hores. En aquest punt, Veciana recorda l’arribada a Madrid: "Vam sortir de París de nit i vam arribar a Madrid en trenta hores. Ho vam fer plovent. Jo vaig dur la moto fins a Irun on ens vam trobar amb la família i d’Irun a Madrid va conduir-la Santiago. Vaig pujar darrere i em vaig despertar poc abans d’entrar a Madrid, vaig dormir com un senyor", riu.

Antonio Veciana i Santiago Guillén van viure un munt d’aprenentatges i d’emocions vinculades a aquell viatge, entre elles que el papa Joan Pau XXIII els rebés per donar-los la benedicció. Sorprenentment, qui ho va fer possible va ser un company de seminari del capellà que tenien en el Col·legi Major, Eduardo Martínez Somalo, qui seria mig segle després camarlenc del Vaticà entre 1993 i 2007 i substitut del papa Joan Pau II fins a l’elecció de Benet XVI.

A més, l’aventura els va fer entendre que "això només es pot fer quan dues persones han forjat una gran amistat". Veciana reconeix que un dels secrets era "tenir la il·lusió suficient i contagiar als altres, fer del nostre projecte un projecte de tots". També "tenir fe i posar-la en Déu, en un mateix i en els altres. Necessitàvem aquesta concepció de la vida". Per a Veciana és clar que "si tu t’entregues als altres, aquests t’acullen amb molta estima. Vam trobar ajuda a tot arreu".

Una de les conseqüències del viatge: un premi i un llibre per a Mans Unides

Potser per això, ells, quan va acabar van escriure el llibre que es van comprometre a fer on narraven fil per randa tot el que havien viscut i apuntar en el dors de les factures de gasolineres, bars i hotels per on passaven. També el van il·lustrar amb les fotografies que van fer: trenta-dos carrets. Al final, tot i que els van sobrar diners, van vendre’s la moto a Vespa per 100.000 pessetes i amb aquests diners van crear una Fundació Premios Dulcinea que tenia com a patrons molts dels col·laboradors. Durant cinc anys i fins que es van acabar els diners, van reconèixer al millor projecte d’aventura presentat per joves d’entre 15 i 25 anys. Per altra banda, des de la segona edició del llibre 79 días. Vuelta al mundo en Vespa van cedir els drets d’autor i d’edició a benefici de Mans Unides i els seus projectes a Àfrica i Àsia. Ara ja van per la quarta i és des del web d’aquesta ONG que es pot aconseguir fent un donatiu.

Subscriu-te per seguir llegint