De temple sagrat i de clausura a taller d'art de Glòria Muñoz: la segona vida de l'església de Sant Bartomeu de Peralada

Glòria Muñoz (Barcelona, 1949) té la sensació que els últims trenta-quatre anys han passat volant. Era el 1992 quan, després de veure un rètol mig esgrogueït anunciant-ne la venda, adquiria l’església de Sant Bartomeu de Peralada, un temple ja aleshores dessacralitzat, que formava part de l’antic convent de monges agustines de clausura. Aquell espai, que encara avui la impressiona cada vegada que hi entra i on durant dècades tant les monges com la gent del poble havien orat i cantat lloances a Déu, passava a convertir-se en el seu taller d’art. "Quan vaig entrar per primer cop, ho vaig saber. Aquest lloc m’estava esperant, m’havia escollit i jo a ell", assegura amb fermesa l’artista del tot convençuda d’aquesta predestinació, com també que bona part de l’obra que ha creat no hauria existit sense l’espiritualitat i l’energia que acumulen les parets d’aquest espai viscut que ha fet seu i que, encara ara, li aporta un flux creatiu sense fi. Amb molta il·lusió i animada pel seu fill, aquest dilluns 3 d'agost, a dos quarts de vuit del vespre, obre les portes a tothom qui vulgui conèixer-lo o retrobar-lo, com és el cas de molts veïns de Peralada que fa més de tres dècades que no hi entren, però que havien assistit regularment a missa de set. L’oportunitat, que l'Ajuntament de Peralada ha donat a conèixer com Sortint de la clausura i que inclourà una interpretació musical amb Fina Bonet i Toni Mallol, s’allarga també aquest dimarts i dimecres, de set de la tarda a nou del vespre.

Quan visitem Glòria Muñoz i entrem al taller per un accés que ella mateixa va fer obrir des del claustre, que també s’ha preservat junt amb la resta del convent, transformat en habitatges, sentim el so de les campanes de l’església de Sant Martí . "Sents? M’encanta, i més aquí que no se sent res", em diu. Davant meu s’obre un espai immens de sostre alt on el silenci quasi es pot mastegar. Hi ha quadres repartits per totes bandes i evidències del temple que va ser. Quan ella el va adquirir, l’antiga església ja mostrava senyals del pas del temps. La comunitat religiosa el va deixar a finals dels anys 70 i, després, el convent va ser venut. Des de llavors, el temple va ser buidat d’allò que tenia valor. Van deixar les campanes que l'artista, més tard, va regalar. També es van exhumar les restes d'antics enterraments que hi havia al subsòl. Com a testimoni, i per seguretat, hi ha una reixa de ferro a terra amb un gran forat a la vista i una tomba colgada que havia lluït un immens marbre. A la zona de l’altar, un gran moble despullat amb una rosa on hi hagué el sagrari, fornícules que degueren preservar imatges de sants, la reixa que separava les monges dels feligresos per sentir missa i combregar o el vell cor al pis superior on cantaven -hi ha una sonoritat fantàstica- i on Glòria Muñoz pinta aprofitant la delicada llum que il·lumina l’espai al qual ella ha donat una segona vida respectant el passat.

Pintar com a salvació

"L’art és el que està més a prop del sagrat", assegura l’artista qui s’ha amarat del silenci i la tranquil·litat que transmet l’espai per traslladar-la a la seva obra. Aquest taller, a més, es "complementa" amb un altre que té a Barcelona. Els primers temps, explica, a Peralada pintava tot l’any desafiant el rigorós fred vestint botes de pastor i escalfant-se amb estufes que col·locava a banda i banda. Ara l’utilitza sobretot en els mesos temperats. Confessa que pintar és el que la "salva" dels moments difícils: "Aquest ofici té un punt màgic i enganxa, però darrere també hi ha molt esforç. Com deia el meu mestre, sempre has d’estar endollat, connectat amb aquesta electricitat, seguint aquest fil".

Durant més de tres dècades, Glòria Muñoz va ser professora de pintura a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, però paral·lelament va desenvolupar, i continua, una trajectòria pictòrica rellevant. La seva obra s'ha pogut veure en diferents ocasions a Peralada, una, Templum Contemplatio, a l’ermita de Sant Sebastià, el 2005, però sobretot a la sala Parés de Barcelona i a molts llocs del món. Una de les primeres sèries que va crear a l'església de Sant Bartomeu, molt influïda "per la poètica del lloc", va ser Altars buits que va exposar a Nova York el 1995, amb peces amb títols tan singulars com Flors per cap sant o Camí d'ofrenes. "Aquestes obres si no es feien aquí no es feien enlloc", admet, "era molt innovador i fer-ho una dona...". Des d'aleshores, les sèries s'han anat succeint "perquè mirar no s'acaba mai" com tampoc "la curiositat" de fer-ho.

Glòria Muñoz és paisatgista i amb els seus quadres explora "l'exterior i l'interior que sempre van junts; això et permet eliminar el tòpic de la mirada superficial perquè mires amb la teva memòria", explica, un missatge que sempre ha aplicat i ha animat als seus alumnes a seguir. "Amb ells m'ho he passat molt bé", assegura l'artista. Sovint, quan feia classes el seu sogre els visitava -"prenia un cafè i fumava un cigarret, que no podia"-, cosa que fascinava als joves. L'artista reconeix que amb la pintura sempre ha gaudit i ha experimentat molt perquè no s'ha limitat a una sola tècnica sinó que ha treballat l'oli, l'acrílic, el paper... Al taller de Peralada conserva obra de molts moments -algune peces són inèdites- que ajuden a explicar aquest llarg viatge creatiu a través dels paisatges que ha plasmat i ha fet seus. "Soc una mica despistada, però el que he vist i he pintat ho recordo tot; aquesta feina m'ha fet concentrar molt en la realitat", diu Muñoz qui creu que aquest treball constant li va fer mereixedora "del premi de trobar Sant Bartomeu" en un poble on s'ha sentit sempre ben acollida i on tothom la coneix com "la pintora".

Subscriu-te per seguir llegint