Artur Ramon: "La història de Sant Pere de Rodes i de Poblet és la de la ignomínia del país"

Envoltat de la col·lecció bibliogràfica que compon la històrica biblioteca del castell de Peralada, l’historiador de l’art, antiquari i galerista Artur Ramon es va sentir com a casa divendres passat. La familiaritat li venia donada perquè el seu avi, que també era galerista, ja tenia tractes amb Miquel Mateu, tant per comprar peces com per restaurar-ne, però també per la figura de Jaume Barrachina (1951-2020), qui fou un amic proper i durant quaranta anys director del Museu del castell. La sensació, doncs, era "agredolça" perquè ell no hi era —va morir l’octubre de 2020— i just aquell divendres hauria fet setanta-cinc anys. "El vaig conèixer de nen i ell va substituir el buit que va deixar el meu mestre, José Milicua", va recordar. Entre els temes recurrents dels quals parlaven hi havia el del mestre de Cabestany, del qual n’era "un entusiasta" des de ben jove. Sobre aquesta figura va parlar Artur Ramon davant una setantena de persones i a l’amic absent, a qui qualificà de "savi molt segur d'ell mateix, una persona que no envejava a ningú i una espècie en perill d'extinció", li va dedicar la conferència.

Amb l’impressionant cap de Sant Pere del mestre de Cabestany sobre la taula, tresor de les col·leccions de Peralada, Artur Ramon va descriure el mestre com "l’escultor més important del romànic, un artista innominat que travessa tot el Mediterrani, de la Toscana a Sant Pere de Rodes per acabar a Navarra deixant una traça de peces amb espurnes de marbre i un estil molt característic, una fusió entre el món clàssic paleocristià i la cosmologia medieval". Ramon va assegurar que, en els últims temps, el mercat de l’art ha revalorat la seva obra i ara, quan apareixen possibles peces a subhastes, aquestes agafen molta embranzida, com va succeir el març passat amb un cap d’home tallat en pedra pel qual es van pagar fins a 5.200 euros. Finalment, es va saber que no era del mestre de Cabestany. Això contrasta amb els anys 70, quan capitells atribuïts al mestre, i extrets del Port de la Selva, s’havien arribat a intercanviar per una calaixera.

Artur Ramon sí que ha tingut el privilegi de localitzar obres del mestre de Cabestany amb el també galerista Sergi Clavell. Van ser quatre en total i formaven part d’un conjunt que una senyora de Barcelona, amb casa a Selva de Mar, es va voler vendre. "El seu pare era amic d’un pastor que feia pasturar el seu ramat prop de Sant Pere de Rodes i arreplegava els fragments, la procedència dels quals tenen una versió oficial indocumentada i que arriba per tradició oral", va explicar, tot afegint que "ningú explica l’origen primigeni de la traça per no assumir la procedència il·legal i no passar per la vergonya de la destrucció i l’espoli". Aquesta tesi, però, no és la que darrerament defensen els experts, més en la línia d’aprofundir en l’aspecte simbòlic i presentar aquells fragments dispersos pel territori com "relíquies" per a la gent de la vall.

Aquella troballa d’Artur Ramon i Sergi Clavell va donar més fruits. Junt amb el també antiquari Albert Martí Palau, van idear una exposició, comissariada pel catedràtic d’art medieval Manuel Castiñeiras, per exhibir les peces, que van vendre a la Generalitat i van ser destinades al Museu Nacional d’Art de Catalunya. La mostra es va completar amb les peces del mestre de Cabestany que preserva el Museu de Peralada i que havien estat adquirides pels comtes de Rocabertí, a finals del segle XIX, al mestre i antiquari figuerenc Esteve Trayter. Durant la conferència, Artur Ramon va reivindicar que aquella exposició, feta entre el gener i febrer del 2023, va ser "la primera baula per fer la del MNAC" aquest any, "perquè sembla que la nostra exposició no hagués existit prèviament". De fet, han compartit especialistes —Manuel Castiñeiras i Jordi Camps— i han editat un complet catàleg. A més, va subratllar que ells van fer la mostra amb les obres ja venudes, posant en relleu "una labor didàctica i de difusió de l’art". També va servir "d’esquer" perquè algú va contactar amb ells informant-los que tenia tres caps més decorant una paret del seu menjador de Selva de Mar. "Després d’una negociació gens fàcil", les peces es van extreure i actualment en són propietaris i estan pendents de la venda a la Generalitat. Es van poder veure a l’exposició al MNAC.

Artur Ramon no es va oblidar d’esmentar una anterior exposició "excepcional" promoguda pel Museu Frederic Marès entre els anys 2006-2007 i que inclou una publicació amb un text de Barrachina, entre altres experts. De fet, és d’aquest museu la peça del mestre que ell escolliria: un relleu de marbre reutilitzat dedicat a l’aparició de Jesús als seus deixebles (1110-1163) "en el qual es condensa la força d’aquest gran artista". Aquesta obra, que va meravellar Maurici Serrahima quan la va veure per primer cop, havia estat propietat del poeta Carles Fages de Climent, qui l’havia dut a Barcelona des d’una casa pairal que tenia a Castelló d’Empúries, "adquirida als hereus de la família Casademont i extreta el 1832". Segons Ramon, Fages la va vendre a Marès, qui va trobar suport econòmic en la Junta de Museus, "propietaris legals de la peça, però que sempre ha estat al Marès tot i que el seu destí lògic seria el MNAC".

"El col·leccionisme d’escultura en marbre o pedra acostuma a ser fruit de l’espoli"

Segons l’historiador, "el col·leccionisme d’escultura en marbre o pedra acostuma a ser fruit de l’espoli". En el cas de Sant Pere de Rodes, va dir, "van ser els monjos els que van entregar el monestir al poble que pujava no tant a la recerca de tresors com de revenja. Hi havia un odi antifeudal i desmuntar la portada a cops de martell va ser una de les conseqüències". Per a Ramon, "la història dels dos grans monestir catalans, Sant Pere de Rodes i Poblet, és la de la ignomínia del país, de l’apologia de l’estultícia, de la capacitat innata d’autodestrucció que sembla que tenim inherent en el nostre ADN". Segons ell, no cal culpar els altres —francesos o espanyols— sinó "preguntar-nos què vam fer nosaltres per conservar les obres o salvar-les". El que queda, va afegir, "només són fragments, la punta de l’iceberg del que va ser un dels conjunts monumentals medievals més importants del món". Molts fragments s’han dispersat pel territori, però "els que van tenir sort i van acabar en mans d’antiquaris i col·leccionistes que coneixien la importància de les obres els van poder salvar". La prova, va afegir, és la presència de peces repartides en museus d’arreu del món. Dins aquesta línia, el doctor en història de l'art i qui fou director del Museu d'Història de Girona, Pere Freixas, que es trobava entre el públic, va agrair vivament la comparació feta entre el monestir de Sant Pere de Rodes i el panteó reial de Poblet, que també té fragments repartits per la geografia europea. "Estem acostumats a reivindicar l'art romànic, però tenim una asignatura pendent, reivindicar la memòria i l'obra dels dos grans escultors que van participar a Poblet: el mestre Aloi de Montbrai, "el gran oblidat", i Jaume Cascalls. Segons Freixas, a Catalunya "hem oblidat el món gòtic en el qual Catalunya va excel·lir tant o més que en altres èpoques".

Entre aquests "col·leccionistes il·lustrats" va destacar el figuerenc Esteve Trayter (1851-1920), "un dels primers mestres de Salvador Dalí i un personatge fascinant a qui seria bo fer una biografia". Aquest "rapinyaire d’escultura medieval" va ser qui va vendre la seva col·lecció escultòrica, amb deu capitells de Sant Pere de Rodes adquirits a l’Ajuntament de Llançà i vint peces comprades a Besalú, als comtes de Peralada que restauraven l’església del Carme i, anys més tard, es van integrar a les de la família Mateu. Durant la conferència, Artur Ramon va mostrar dues imatges d'EsteveTrayter, tot i que realment qui apareixia eren el mecenes Josep Rubaudonadeu i Anselm Domènech, germà de la mare de Salvador Dalí, és a dir, el seu oncle.

Els antiquaris, "col·laboradors i còmplices, no sospitosos habituals"

Per a l’historiador, "cada país té unes línies vermelles en qüestions patrimonials i a Catalunya les dues que caldria tenir clares i que tota la política cultural hauria d’entendre són Sant Pere de Rodes i Poblet, que s’haurien de protegir i fer possible adquirir totes les peces que surtin d’aquest passat de fragmentació i espoli. No recuperarem aquests monuments, però almenys els fragments". Respecte de la possible especulació sobre les peces i la preocupació de les institucions catalanes, Artur Ramon creu que cal estar tranquils perquè "la llei de patrimoni espanyola, que no s'ha modificat des del 1985, absolutament retrògrada, proteccionista i garantista, que no compleix cap estàndar europeu, ja les protegeix". Si algú, va afegir, volgués demanar un permís d'explotació, seria denegat i les peces serien protegides i no es podrien vendre fora del país. "Això faria que el preu de valoració fos local i les institucions les poguessin comprar en millors condicions, una forma prou generosa d'exercir un monopoli sobre les peces".

Aquesta avantatge, però entra en contradicció amb un mercat basat en l'oferta i la demanda i "un just equilibri entre la salvaguarda del patrimoni i el lliure flux del mercat de l'art en països lliberals i democràtics". Per a Artur Ramon, doncs, l'única solució és "treballar en col·laboració entre els diferents agents: els museus, les institucions, les acadèmies, els antiquaris perquè tots volem el mateix". Això, va admetre, podria apropar-nos "al model anglosaxó on l'art és cultura i no luxe i els antiquaris són còmplices i no sospitosos habituals". En el cas de la portada de Sant Pere de Rodes, va defensar el paper dels antiquaris que "no van arrancar les peces sinó que les intenten recuperar i portar-les als museus i les col·leccions de primer nivell". A més, Artur Ramon estava convençut que aniran apareixent més fragments perquè "les obres d'art són com cadàvers tirats en un pantà que acaben apareixent un dia o altre". L'antiquari va concloure que és "fonamental que el mestre de Cabestany tingui al MNAC el lloc que li pertany".