Mercè Barberà: "Sempre he pensat que si la mare em va donar la vida, jo, de la meva no en podia fer una ximpleria, li devia el millor"

Als matins, Mercè Barberà (Barcelona, 1933) va a mar a remullar-se. És un costum antic que manté viu. A les tardes, religiosament i des de fa quaranta-sis anys, obre les portes del taller-galeria Fort de Cadaqués per mostrar, a qui ho desitji, els petits tresors que li han arribat de tot el món. Els artistes opten a endur-se un dels sis premis del concurs Mini Print que donen dret a una exposició individual l'any següent. Aquest concurs el va crear Mercè Barberà amb el seu marit, l'artista Pasqual Fort (1927-1991). Després de la seva mort, tot i les dificultats, ella l'ha mantingut viu amb el suport dels seus fills i per amor a l'art. "Pasqual em va obrir molt els ulls a moltes coses. Vaig tenir aquesta sort", admet la galerista, tota una institució a Cadaqués. Mercè Barberà, als seus 93 anys, manté viva la il·lusió i continua gaudint del que li ha dut el Mini Print.

Mercè, on va néixer?

A Barcelona, al carrer Àuria, 115. És a dir, soc barcelonina i, a més a més, barcelonina de família, perquè el meu oncle-avi era Santiago Rusiñol.

L'escriptor i pintor?

Sí. El meu pare era metge. El doctor Francesc Gallart tenia l'Escola de Patologia Digestiva a Barcelona, que era la millor d'Europa, a l'hospital de Sant Pau. El doctor tenia la mania de dir cony, cony, cony, cada 5 minuts, però tractava la burgesia barcelonina, era el millor metge de l'aparell digestiu. Llavors el papà era el segon. I un dia, la Maria Rusiñol va trucar al Gallart i aquest li va dir: 'Ves-hi tu, Josep'. I ja va estar. El papà mai va dir una paraulota, era una persona superbona. La Maria tenia una neboda, la Mercè Barberà, i li va presentar a en Josep. La Maria va ser la meva mare, però va morir quan jo vaig néixer.

Va morir en el part?

Sí, li van fer una cesàrea i una transfusió. En aquella època era el principi de les transfusions, i va ser fatal, sobretot el papà essent metge i amb el doctor Puig Sureda, que era el millor, va ser un d'aquests fracassos tremendos.

Va sentir la mancança de la mare?

No, no. El pare em va fer de mare, de pare, va passar la guerra... Et seré sincera, el que sí que vaig pensar i ho he pensat sempre, que si la mare em va donar la vida, jo, de la meva no en podia fer una ximpleria. Li dec fer el millor que jo sé, no? I ho faig, sí. El que passa és que és poca cosa.

Que el seu pare prengués sol aquesta responsabilitat diu molt d'ell.

Era un home molt maco. Després es va tornar a casar i vaig tenir dos germans, que me'ls estimo moltíssim i que van ser una alegria. Recordo que sortia del col·legi i la meva il·lusió era veure el bebè. No he tingut moltes recances a la vida, de res.

Així va tenir una bona infància malgrat també haver nascut l'any 1933.

Sí, la guerra... Jo tenia tres anys. La meva mare tenia una germana bessona i amb la seva família van fugir, però abans li va dir al papà que se m'emportaria. Ell va dir que no, que la neneta seguiria el seu destí. Així, el papà va triar una pacient, que li va agradar moltíssim, una dona fantàstica, amb educació, perquè em cuidés i va llogar una masia de Cervelló enorme a una marquesa que havia sigut pacient seva. I vam anar-hi, ella i jo, i tot d'animals: cavalls...

Van marxar a l'exili?

No. El papà era metge al Clínic, llavors. Anaven amb botes de soldats. Eren metges amb la bata blanca, però disposats a ser metges de guerra, quan els hi toqués.

Per això vostè va estudiar infermeria?

Sí, però jo, en sortir del col·legi, vaig fer durant tres mesos Serveis Socials a Aranjuez on, per cert, hi havia la castanyera, molt velleta, que era amiga de Santiago Rusiñol. Allí ell va pintar els jardins i quan plegava, després que el rei li facilités el carruatge per entrar i sortir, se n'anava amb la castanyera, perquè s'estava calentet. Em va fer molta gràcia que la castanyera se'n recordés d'ell, eren íntims amics. Això, però em va impossibilitar entrar a Història de l'Art, que és el que jo volia fer. Tot i això, després d'aquests tres mesos, el doctor Roca de Viñals em va fer entrar a estudiar infermeria i em va agradar molt. Vaig aprendre moltíssim.

Potser va entendre una mica més al seu pare, com era la seva professió.

És clar, tot i que a ell no li agradava gaire, perquè estava en un lloc que veia patir molt.

Va exercir?

Vaig estar tres anys a l'hospital estudiant, amb totes les guàrdies i passant per totes les seccions. Vaig tenir l'avantatge que, després, amb els meus fills ho tenia tot gratis. Se'n recordaven de mi, anava als metges amb els quals havia treballat. I això que mai he tingut un duro, perquè quan et cases amb un artista... (riu).

Com va conèixer a Pasqual Fort?

El meu pare era de Reus, bé, d'Alcover, però al cap de cinc minuts de néixer ja era a Reus. El seu germà tenia una torre a Salou que es diu la Villa Enriqueta, que estava a passeig, i jo hi anava un mes convidada. La meva cosina tenia un xicot i aleshores havíem de fer d'espelma. Anàvem a fer unes pizzes a les platges buides. I va ser quan va cridar a un amic seu perquè fóssim quatre. L'amic era Pasqual que era de Reus.

Ell era més gran que vostè.

Sí, una mica, set anys. Era del 1927, un home que no es va entretenir amb bajanades. I em va veure i va dir, aquesta. Jo no ho sabia, però després m'ho va explicar. I ho va aconseguir. Em va convèncer. Ara que soc gran i que l'he perdut, penso que va tindre ull perquè no saps el que vam arribar a fer junts. I quan penso, quina dona l'hauria seguit, inclús entendre'l, no? No ho sé.

En aquells temps, ell ja es dedicava al món de l'art?

Sí, ell va fer esmalts sobre coures inventant tècniques.

Era artista realment.

És l'únic que era. L'únic. Bé, també era rellotger i joier de la joieria Pasqual de Reus, i per això tractava amb esmalts. La joieria Pascual sempre va ser una joieria que es feien les joies ells. No era una botiga. Es feien les joies des de 1803 i es creu és la primera joieria de Catalunya.

Potser estava destinat a ser joier, doncs.

La mare era fantàstica, una dona valenta. Una bomba els ho va tirar tot a terra i van perdre-ho tot. Van anar a parar a l'hospital i ja et pots imaginar la gent. No va quedar ni un anell. Van haver de començar de zero. També la casa, però tenien molt crèdit. En el seu cas, ell que tenia un esperit molt independent, no podia surar al costat d'una persona amb tanta personalitat com la seva mare. Així que vam fugir, tot i que ens l'estimàvem molt. Així, quasi acabats de casar, vam obrir una galeria d'art i una botigueta d'antiguitats a la Rambla Nova de Tarragona, al número 3, a tocar Roger de l'Àuria, que m'agrada més que no Llúria.

Com era la galeria?

Primer vam fer com una botiga d'antiguitats, però amb objectes divertits. No molt seriosament. I com era joier, també joies. Al cap del temps, a la part de dalt, vam inventar la galeria de pintors catalans molt moderns i això va fer que la gent passés de llarg. No entenien res, no estaven preparats encara, menys els que eren més fàcils com en Cesc, Guinovart o Joaquim Chancho que va fer-hi la primera exposició. Però la gràcia era conèixer tot el món perquè ell estava fent unes coses tan especials que es volia relacionar amb aquest tipus de gent.

A la Rambla Nova de Tarragona vam inventar una galeria de pintors catalans molt moderns i això va fer que la gent passés de llarg. No entenien res, no estaven preparats encara"

A Pasqual li agradava experimentar.

Tota l'estona.

Més tard, el 1965, marxen als Estats Units.

Sí, vam anar a la Fira Mundial de Nova York. Entremig vam tenir quatre fills i quan vam marxar, la Mercè, era molt petita, vuit mesos. Vaig deixar dos d'ells amb una tia, amb gent que eren millors que jo, unes mans fantàstiques. Això no vol dir que m'ho vaig passar fatal quant a sentiments. L'enyorança va ser forta, però allí vèiem panorama per a un artista, i sobretot, per als fills perquè amb Franco no vèiem cap capacitat de tirar endavant.

Van participar en la Fira?

Al Pavelló Espanyol. Vam triar un lloc molt petit on vam muntar el taller d'esmalts amb el forn i els àcids i tot.

Tenien la idea de quedar-s'hi?

No, però sí de fer uns dinerons, de fer coneixements, però va resultar que vam tenir èxit. Això que es va dir que els esmalts catalans eren el millor del món. En Pasqual feia les coses boges i jo, el romànic català que també ho vaig aprendre amb ell. Tot era autodidàctic. Érem com una amalgama.

Vostè va acabar estudiant Història de l'Art quan es va casar.

Sí, quan vam tornar dels Estats Units, en posar la Universitat de Barcelona a Tarragona, m'hi vaig apuntar.

A Nova York van obrir una galeria.

Nosaltres estàvem a Queens. Anàvem al Sutton Place i hi havia una galeria amb una mexicana que tenia unes obres molt divertides i interessants de Mèxic. Un dia vam trobar un senyor dins renegant. Li vam preguntar què passava i ens va dir que la dona havia marxat sense pagar. Vas ser quan Pasqual li pregunta si es pot llogar i quan el senyor li diu que sí, ell diu: 'I take it'. I aquesta frase encara la tinc aquí (s'assenyala el pit). Vaig pensar: els fills, com ho farem? Era un lloc fantàstic, però com ho defensarem? Quins tràngols.

Van estar molt temps?

No, vam intentar amb migració, però a mi em van deportar. Vaig haver d'anar amb els nens amb la intenció de tornar, però era impossible amb el passaport d'immigració portar nens i tornar. A més, hi havia vint anys de cua per als espanyols i, en canvi, un suec entrava al moment. Tot i això, l'advocat va aconseguir que tres-cents americans o més diguessin que Pascual era necessari per al país. Havíem conegut tanta gent a la fira, teníem tantes adreces que els va escriure una carta demanant-ho. Aquí ni la tieta (riu). Els americans van ser molt generosos, és ara que tenen aquesta mena de monstre, un assassí.

Com va acabar tot?

Estàvem separats. Un dia vaig anar al consolat i el cònsol em va dir que si no era capaç de viure separada del meu marit, no era capaç de viure a Amèrica. Aleshores, se'm van acabar les ganes de viure-hi i me'n vaig anar. Al cap de dos anys teníem tres anys de cua, es va reduir dels vint a tres, però Pasqual ja no podia estar separat. M'escrivia una carta cada dia. Tinc un plec d'aerogrames per explicar-li el que feien els nens.

I la galeria, com va anar?

Va ser un èxit i funcionava fantàstic, però no va ser possible. En canvi, tots els coneixements i el que em va portar, van fer possible el Mini Print perquè ell deia: "Estic inventant coses i si una altra persona està fent el mateix en algun lloc del món, estic perdent el temps i m'agradaria saber-ho". Ara és fàcil, però als anys setanta no.

És quan arriben a Cadaqués, el 1973?

Primer vam llogar una casa perquè Pasqual no coneixia la Costa Brava. En el meu cas, jo era de Llafranc de tota la vida.

Per què Cadaqués?

Perquè confiàvem que hi hauria moviment artístic. Un dia, el marit d'una amiga meva va trucar per dir-li que havia comprat dues impremtes més importants de Barcelona, la Sobirana, però que no sabia què fer-ne, a veure si podien inventar alguna cosa. Un dia, tornant de Portbou, vam passar a prop de la casa del Capitan Moore, ens vam parar per veure si podia haver-hi alguna feina amb Dalí. Anàvem amb els nens, que eren moníssims, i va ser una gran entrada. Ens vam quedar, Pasqual li va demanar una feina i precisament Dalí volia fer La vida és sueño de Calderón de la Barca. Tenia els dibuixos a París que eren molt grans, fantàstics. Vam anar a París a veure'ls per si es podien reduir per fer aiguaforts. Vam estar dos anys convidats a Portlligat en una barraqueta al costat dels Dalí.

Devien tenir molt tracte.

Contínuament. Dalí era molt rigorós amb la feina i va ser un llibre preciós.

Van fer més treballs junts?

Sí, vam tenir sort. Després, amb l'altre secretari, el Sabater, també ens va donar feina i vam treballar bastant per a ell.

És quan van decidir quedar-se?

Vam conèixer Bombelli i vam veure això (l'edifici actual) que estava destrossat, tot cremat, per ser rehabilitat. I el propietari i l'arquitecte, en Bombelli, es van posar d'acord i van decidir anar venent per a artistes. Això ens va entusiasmar tot i que la gent ens deia que aquí ningú ens veuria. I com que estava tot mig derruït i érem artistes, vam fer d'esquer i ens ho van deixar xupat de preu. (riu)

Com ara, que els preus s'enfilen.

No ho hauríem pogut pagar. Nosaltres, fins i tot, quan no podíem pagar, ho fèiem com si fos un lloguer. Ens van donar totes les facilitats i vam ser els primers artistes que ens vam instal·lar aquí. Després ja vindria un alemany, uns escultors i el carrer es va transformar en un carrer d'artistes i de galeries.

Pasqual tenia aquí el seu taller de gravat?

Tenim el tòrcul, sí, però era a Barcelona el taller perquè quan vam tornar d'Amèrica vam estar dos anys a Tarragona, però ens vam dir cap a Barcelona i vam obrir un taller fantàstic al carrer Major de Gràcia. És on vam fer els treballs per Dalí amb gent que ens va ajudar.

Com se'ls va ocórrer impulsar el Mini Print?

Estàvem al cap de Creus i pensant què podíem fer i que volíem saber què es feia al món, aprofitant que teníem tantes adreces i moltes revistes vam pensar fer una convocatòria. Vam inventar les bases i no ens vam emmirallar en ningú. Vam pensar la mida pel correu, perquè era perfecta i perquè una placa de coure treballada ja dona un resultat bo.

Van començar sense saber què passaria.

Ni molt menys i vam tenir una resposta fantàstica. Ho vam anunciar a totes les revistes americanes i rebies de tot el món, des del Japó a Austràlia. El primer any potser van ser uns quatre-centes artistes i la resposta va ser superior a les nostres forces econòmiques. Ens vam quedar parats. Ara el jurat són els artites que guanyen, però el primer jurat van ser Lanfranco Bombelli, Richard Hamilton, que érem molts amics, Rafael SantosTorroella, Glòria Moure...Llavors, la Generalitat ens va ajudar una mica per fer un catàleg. Aleshores hi havia Daniel Giralt Miracle que ho va entendre, perquè encara avui no ho entenen.

Què vol dir?

Ara no ens ajuda ningú. Quan va morir Pasqual, em va ajudar el Ministeri de Cultura perquè hi havia Jordi Solé Tura (ministre de Cultura del 1991 al 1993) i un fill de Mariona Sanahuja.

Però el Mini Print és un concurs molt singular.

És l'únic internacional que es fa a Catalunya i aquest any amb artistes de cinquanta països. Hi ha hagut anys de seixanta.

També destaca per la continuïtat. Ho han fet sempre.

Sí, cada any. Pasqual va morir el 1991 i acabàvem de firmar el tracte amb Anglaterra, el setembre, i ell es va morir el desembre d’un càncer fulminant. Llavors, vaig trucar per preguntar què fèiem, si encara els volia perquè Pasqual havia mort. Es va quedar parat i em va dir: ‘Do it’. Aquestes dues paraules em van ajudar una barbaritat. També tenia Mariona Sanahuja fent el Mini Print a casa quan es va morir en Pasqual i em va dir que anés a veure al seu fill a Madrid, que era el segon de Solé Tura. Hi vaig anar, li vaig ensenyar el catàleg i em va dir: ‘Això es fa a Espanya?’. ‘Es fa a Espanya i la teva mare hi participa’, li vaig dir. No ho sabia. Em van donar diners suficients per estar tranquil·la.

Malgrat l'absència de Pasqual va continuar amb el projecte.

Sí, un fill meu que va quedar sense feina, el Pep, em va ajudar i ara la meva filla Mercè. Perquè això ha de ser família i voluntariat absolut perquè som una associació sense ànim de lucre.

Es va plantejar en alguna ocasió deixar de fer el Mini Print?

No. Com ho feia tot amb ell i ho sabia fer, no tenia dubtes, tenia moltes coses organitzades, era una coproducció. A més, em va ajudar a passar aquest tràngol i encara m’ajuda perquè per mi, les persones no marxen.

El Mini Print ho ha significat tot per mi. Els fills i els nets, que en tinc vuit, són molt importants, però el Mini Print és fantàstic"

També era un projecte que s'estimava molt i que van aixecar junts.

Sí, la part seva creativa, jo només podia opinar, però això era una coproducció.

Què ha significat per a vostè aquest concurs?

Tot. Els fills i els nets, que en tinc vuit, són molt importants, però el Mini Print és fantàstic. Vaig a Correus, obro, miro, decideixo. Les cartes que rebo dels artistes dient-me que estan contents, que continuen. A vegades la gent no s’adona que darrere del paper hi ha una persona i aquesta persona a mi m’influeix, em diu coses..

Quaranta-sis anys del Mini Print. Amb la mirada posada cap al mig segle?

Sí, espero arribar-hi, perquè a aquestes edats, cada dia és un regal.

Subscriu-te per seguir llegint