Koyama i Cadaqués, fidelitat immutable

Quan vas a veure una exposició de Shigeyoshi Koyama saps que entraràs en un univers reconeixible i fortament vinculat a Cadaqués. Perquè Koyama sent una estima profunda per aquest poble empordanès i per la seva gent, però sobretot per un Cadaqués de ritme tranquil, d’arquitectura mediterrània, d’aigües reposades i de tonalitats sòbries. Observant les seves creacions sembla el Cadaqués mil cops somiat, anhelat, on perdre’s sempre ve de gust. I ve de gust veure com hi ha coses que no canvien i que, novament, els últims Koyama, que aquests dies i fins al 19 d’agost s’exposen a la galeria Patrick Domken, de Cadaqués, evidentment, continuen fidels al seu estil inconfusible, amb variacions subtils i quasi intangibles.

El galerista Patrick Domken, activista i agitador cultural de primer ordre, reconeix que Koyama, que just aquests dies està de viatge al Japó, és una peça imprescindible d’aquest espai d’art cadaquesenc, de fet, un dels seus puntals. En les paraules de Domken es copsa un agraïment sincer i profund a l’artista que fa quasi mig segle va decidir que aquesta terra, tan lluny del seu Tòquio natal, seria la llar definitiva. En parla al costat de l’escultor francès Robert Campini, qui va ser convidat per Domken a acompanyar, amb la seva obra, les peces de Koyama. Campini, nascut a París, però resident a Tolosa, no amaga el sentiment que li provoca exhibir les seves escultures, fetes d’argila de traç delicat i formes femenines arrodonides, a tocar de les de Koyama. Accentua el sentiment que aquesta sigui la primera vegada que exposa a Cadaqués, poble que coneix des de fa més de tres dècades. "Quan vaig saber que exposaria aquí vaig pensar en el que conec i en el que em fa sentir aquest lloc", explica Campini. Ell prové d’una família d’artistes. El seu avi Yves Becon també era pintor i la seva obra va influir-lo vivament. També els museus de París -vivia a Montmartre- que visitava amb el pare, pintor aficionat. Sent que era un camí, el de l’art, al qual estava destinat.

Robert Campini, que també es confessa admirador de la tècnica fotogràfica de la qual, sovint, parteix el seu procés creatiu, comenta que un dels seus fars ha estat l’obra del rus Ossip Zadkine. Se li suma la del també escultor romanès Constantin Brancusi. Per refermar-ho, em cita una de les seves frases essencials que ha penjat, en diferents llengües, a la paret de la galeria i que anoto per no oblidar-la: "Les coses no són difícils de fer, el que és difícil és posar-nos en la posició de fer-les".

Subscriu-te per seguir llegint