Mariona Masferrer: "La vida de la meva besàvia Màxima va transcendir; el meu pare la posava com a exemple de dona valenta i decidida"

La psicòloga i escriptora Mariona Masferrer i Ordis (1953) viu a Sant Cugat del Vallès, però manté uns lligams molt forts amb l'Escala. Des de ben petita hi anava de vacances amb els pares i, més tard, ella amb els seus fills. Ja d'adulta hi va viure "divinament" durant quatre anys i recorda que va marxar "amb pena" potser perquè aquí connecta amb les arrels familiars, entre elles les de la seva besàvia Màxima, una dona intel·ligent, impetuosa i de gran coratge que va trencar motlles, que de nena volia ser mariner i que va construir, en ple segle XIX, una vida singular entre l'Escala i Cuba, on va viatjar per casar-se amb el seu oncle. La seva besneta va voler recordar-la rescatant la seva existència en forma de novel·la fa vint anys. Ara, Brau Edicions ha reeditat aquest text i, fins i tot, l'ha presentat per a satisfacció de l'autora.

Vostè era psicòloga i exercia com a tal, però l'escriptura va aparèixer i...

Va haver-hi un moment a la meva vida que vaig haver de fer un canvi, una mica forçada. Havíem d'anar a viure a Madrid per qüestions de feina del meu home i era tot un trasbals. Tancar el despatx després de tant esforç em representava... perquè quan vaig començar érem les primeres promocions de psicòlegs, no hi havia llocs de feina, tot estava per fer i vam haver-ho d'inventar tot. Així que quan la cosa ja tirava pensar a tancar i marxar, era una mica dur. Però com vaig fer psicoanàlisi, un dia em devia il·luminar sant Freud i vaig veure-ho des d'un altre punt de vista: que no era culpa de ningú sinó que la vida m'oferia una oportunitat, que amb aquella feina podíem pagar la hipoteca i jo podia plegar, prendre'm un temps sabàtic i fer el que em vingués de gust, cosa que mai m'havia plantejat per què la manera com ens educaven no teníem aquesta llibertat, com ara que poden escollir-ho tot. Nosaltres fèiem el que tocava.

I el que li venia de gust va ser...

Escriure. Vaig estudiar català perquè no ens n'havien ensenyat i vaig escriure la novel·la El fil d'Ariadna. Un cop vaig veure que a la gent li agradava vaig pensar que volia fer això, que era el més maco del món. I a partir d'aquí vaig continuar.

La tercera que va publicar va ser Màxima, una novel·la dedicada a la memòria de la seva besàvia Màxima dividida en dues parts: la primera es desenvolupa a l'Escala on ella neix i la segona, a Cuba on es trasllada per casar-se.

Sí, és un canvi de vida. Arriba allà i tot és diferent. Per això també hi ha un canvi de ritme a la narració. Tot va més de pressa, tot és més trepidant, més intens. Jo crec que la va marcar molt el fet d'haver anat a Cuba.

Aquest és un viatge que van fer molts escalencs i empordanesos, tot i que potser no tantes dones.

Sí. Es veu que la gent del poble es reunia a casa d'algú i s'intercanviaven notícies. Alguna vegada s'ensenyaven les fotografies que crec que, en aquella època, encara eren fetes amb daguerreotip, una tècnica prèvia a la fotografia. Bé, s'ajuntaven com tots els immigrants, que es criden l'un a l'altre i quan són allà, doncs, es fan costat, d'una certa manera.

Què hi ha de realitat i de ficció a Màxima i què la va empènyer a escriure-la?

La història l'he novel·lat, sobretot la part de Cuba, però m'he basat en totes les coses que sabia d'ella. Vaig escriure aquesta història perquè el meu pare va néixer pocs dies després que morís la seva àvia, per tant, no van ser coetanis i no la va conèixer, però, això no obstant, ens explicava moltes coses d'ella. O sigui, que la seva vida la va transcendir i el meu pare ens la posava d'exemple de dona valenta i decidida. Quan vaig presentar la Màxima per primera vegada, ho va fer Montserrat Carulla i va ser molt maco i li estic superagraïda i contenta. Una de les coses que va dir, al final, és que creia que aquest llibre era un llibre feminista. Jo no l'havia escrit amb voluntat de fer un pamflet o de reivindicar el feminisme, però vaig pensar que tenia tota la raó, perquè encara que la Màxima aquesta paraula no la coneixia, segurament, ella fa ús de totes les llibertats que té a l'abast. És a dir, viu de la manera més propera possible al feminisme, segons les seves possibilitats. I, per això, el meu pare ens deia que les dones havien de ser independents i que si depens d'algú sigui perquè tu vols, perquè tens un acord amb el teu marit o amb qui sigui, però no perquè no tinguis més remei.

La Màxima viu de la manera més propera possible al feminisme, segons les seves possibilitats"

El seu pare era un home avançat.

Inclús em va dir: "Potser et casaràs molt enamorada i el teu marit serà un bon noi i es guanyarà bé la vida, però si després resulta que és un alcohòlic, tu l'hauràs d'aguantar tota la vida." O sigui, el meu pare que era d'anar a misses els diumenges, em deia "si et surt ranci, no l'aguantis tota la vida, espavila't".

Ho tenia ben clar.

Sí, un senyor que va néixer l'any 1906. I sobre la Màxima en parlava moltes vegades i ens va deixar moltes anècdotes, sobretot les de Cuba, que són reals, com ara que va pujar al Cobre, que era un poble de miners, perquè el meu besavi Diego hi tenia una mena de fonda o taverna. Imagina't el públic que hi devia haver que ella es va enfilar a dalt d'una cadira i va estripar el llibre de deutes, o sigui, el llibre de comptes. Resulta que la seva arribada es va endarrerir molt: pel camí hi va haver calma chicha i es va acabar la carn tot i que els havien promès que hi hauria bestiar perquè tinguessin carn fresca per menjar. Va ser una estafada, passaven fam, havien de menjar galeta, que era un pa sec que el picaven sobre la taula perquè caiguessin els cucs. A més, es marejava com una sopa. Mentrestant, ell, a Cuba, havia tingut febre groga. Així que quan es van veure, l'un a l'altre, van tenir una decepció.

Normal, quin panorama.

Entre la febre groga i tot plegat, ell havia faltat al negoci i molta gent no pagaven. Els apuntaven en un llibre, i després ja no hi anaven, perquè els feia vergonya o tenien por que els reclamessin els quartos. Total, un dia, que estava ple, la meva besàvia es va enfilar dalt d'una cadira i va estripar el llibre i va dir que per celebrar el casament del senyor Diego -perquè es deia així tot i que jo, a la novel·la, li vaig posar Salvador- a Can Oliveres, a partir d'ara, ningú deu res. A partir d'aleshores sempre estava ple. Una altra anècdota que surt al llibre és que treien un matxet, el posaven sobre el taulell, i deien: "Catalán ladrón si quieres cobrar sal a la calle". Llavors, el meu besavi treia un revòlver, i deia: "En la calle no, aquí mismo". I tothom pagava al comptat.

Faltaria. Allò que també sobta de la història de la Màxima és que es casa amb el seu oncle. Potser era una cosa més habitual del que pensem en aquells temps.

Això ho vaig veure quan buscava el certificat de matrimoni, que no trobava. Vaig anar al Bisbat i vaig veure les dispenses papals. Moltes eren perquè la noia no trobaria candidat. Entre altres coses, perquè no hi havia massa homes. Hi havia tantes guerres que els cridaven per fer el soldat i s'estaven tres anys a la guerra o alguns emigraven per pobresa, altres justament per no anar a la guerra. Això ho vaig descobrir quan buscava documentació. Anaven a l'Argentina directament, el més freqüent, i abans d'arribar tiraven el passaport al mar, així es convertien en sense papers, igual que ara. Si es deia Pepito Rodríguez, a partir d'aleshores passava a ser Juan Jiménez.

Els que emigraven per pobresa anaven a l'Argentina directament, el més freqüent, i abans d'arribar tiraven el passaport al mar, així es convertien en sense papers, igual que ara"

Era un període molt convuls i calia sobreviure.

Sí, arribaven a Buenos Aires i allà s'enrolaven, molts cops, en un altre vaixell, com a mariners, sense papers. Els fitxaven per quatre rals i pujaven cap al Brasil o a Salvador de Bahia. Normalment, els catalans sobretot anaven a les Antilles, sobretot a Cuba.

A això cal afegir que a Catalunya hi havia una gran mortalitat infantil. La Màxima, per exemple, perd als seus germans.

Sí, perquè hi havia malària produïda pels arrossars, sobretot al segle XIX. Van arribar a prohibir el cultiu d'arròs en una temporada.

La seva besàvia, ja de nena, tenia caràcter i mirava més enllà de l'Escala.

Això sí que m'ho vaig inventar, però és clar, em quadrava, que fos tan decidida, que marxés sola quan les dones soles no viatjaven, no podien anar enlloc, era molt perillós. I una dona soltera, menys. Llavors ella va marxar amb la carta de gràcia, que no era ben bé un casament, però sí una garantia. S'havia de ser bastant valenta per prendre aquesta decisió. Qualsevol dona no ho feia això. Per tant, vaig imaginar que aquest caràcter no sorgia de cop i volta.

En el llibre narra que va aprendre a llegir d'amagat del pare.

Era una cosa que sabíem que era veritat i el fet que li agradés llegir m'ho he inventat, però sí que sé que hi havia llibres a casa seva. No sé si abans, però quan va tornar de Cuba, hi havia molts llibres. La parella van tenir una filla, que va ser la meva àvia, que es va casar amb un senyor de Vic, que era molt crema ciris, molt de missa i aquest va cremar els llibres dels seus sogres, llibres que l'Església considerava que eren perillosos.

Quin tipus de llibres són aquests?

No eren coses escabroses sinó llibres com El comte de Montecristo. Eren bones novel·les franceses. Per tant, si la besàvia llegia novel·les franceses, tampoc no li devia venir de cop i volta, devia tenir afició a la cultura i al saber.

Així entenc que l'avi Galzeran que li fa de mestre i que apareix a la primera part, és un personatge inventat.

Sí, tot i que sé que va aprendre a llegir a casa d'un veí que havia sigut mariner, però no sé si era capità de vaixell o no ho sé. Li vaig posar Galzeran perquè era el cognom real de la seva mare. La Màxima es deia Oliveres Galzeran.

Aquest personatge, en un moment donat, diu: "Convé veure-hi clar". Aquesta frase condensa part de la tesi de la novel·la. Aquesta necessitat de no quedar-te...

...a les fosques, sí.

També el paper que jugaven les dones, perquè la mare de la Màxima sap moltes coses i, en silenci, esdevé còmplice de la filla.

Això, evidentment, jo tampoc ho sé, m'ho vaig inventar, però vaig pensar que necessitava una còmplice, perquè si ho va fer d'amagat del pare...La mare, en el fons, la comprèn. Aquest era un paper bastant freqüent en les dones, de no plantar cara directament. Per exemple, quan hi va haver la migració dels andalusos i de la gent del sud i de Castella cap a Catalunya, jo era molt joveneta, les dones van fer de tot perquè les seves filles tiressin endavant. Van fregar escales, van fer de tot perquè les filles estudiessin, es van sacrificar perquè sabessin més que elles. En el cas de la Màxima vaig pensar que aquest esperit de voler anar més lluny li podia venir per línia materna. A més, ningú de nosaltres som una casualitat. Tenim influències.

En aquest llibre fa un retrat molt intens de l'Escala i la vida difícil de la seva gent que tiraven endavant amb el que tenien.

Sí, era la intenció. Havien de viure amb el que tenien i no era gens fàcil perquè era un temps molt convuls i no tenien ajuda de ningú. També queda reflectit que vivien més de cara al mar, o sigui, tenien més contacte amb Amèrica que amb Vic, per exemple. De l'interior no, perquè les comunicacions per terra estaven molt malmeses i eren perilloses. Llavors, per molt perillós que fos travessar al mar, hi havia més possibilitats.

Potser hi veien més futur, tot i que els contactes que tenien eren a través de la correspondència i faltava saber llegir.

Per això, sovint s'ajuntaven a Cuba per llegir-se les cartes i donar notícies. Els que emigraven, normalment, que solien ser homes que, al cap d'un temps, si es guanyaven bé la vida, potser cridaven a la família, però normalment eren homes solters i joves i ja els preparaven. Si eren famílies que no tenien gaires diners, però se'ls gastaven perquè un noi tingués estudis i sabés portar un negoci, fer comptes, escriure, redactar una carta comercial, coses d'aquestes.

En el cas de la Màxima real és cert que era l'única filla?

Sí, és cert i que els seus germans van morir de petits. Suposo que a causa de la malària, però això no consta en el certificat, però sí que hi ha el naixement i la defunció. Un tenia pocs mesos i l'altre dos anyets.

Devia ser difícil que l'única filla marxi a Cuba i no saber si tornarà mai més.

La migració és una cosa molt bèstia. No entenc que hi hagi gent que tingui cor per dir que se'n vagin, que tornin al seu país. Les noies que venen a netejar les cases o a tenir cura de la gent gran i que tenen fins allà, saps quin patiment és això? És horrorós. I les traves que els posen per tenir papers.

La Màxima, la seva besàvia, torna a l'Empordà.

Sí i ho fan d'una manera espectacular. L'anada va ser a vela i va ser un viatge terrible, perquè tot i que el vapor ja estava inventat, no estava comercialitzat i els vaixells europeus no travessaven l'Atlàntic. En canvi, de la tornada tenia un record extraordinari perquè havien passat vuit anys i ja ho van fer amb un de vapor i a tot luxe.

Per què van decidir tornar?

En part perquè tots els fills allà se'ls morien, no arribaven a bon terme. Els metges li van aconsellar un canvi d'aires, que el clima de les Antilles no li convenia. La raó és que la província històrica de Oriente, a la part de Santiago, hi fa una calor que no es pot aguantar, tot i que és preciós. Només cal imaginar el Golf de Roses, però a l'engròs. És molt més tancat i amb uns boscos impressionants, tot verd, molta humitat. Llavors van tornar i al cap de poc, no sé quan, va néixer la meva àvia.

Màxima

Autora: Mariona Masferrer i Ordis

Editorial: Brau

Pàgines: 200

Preu: 22 euros

No van tornar mai més a Cuba?

No, tot i que ells pensaven fer-ho. No sé per què, però suposo que el meu besavi ja devia ser molt gran. Va morir abans de la revolució.

Van tornar rics?

Res, abans de la revolució, els diners que tenien allà els van perdre tots. Un soci que tenien els va estafar; el banc amb els diners va fer fallida. Això sí, van venir voltats de culebras, que se'n deien, que són unes cintes que a dintre s'hi ficaven les unzes d'or. Llavors se les embolicaven en el tors i les portaven sota la roba. Això era la fortuna que tenien. No sé si existien les transferències bancàries, era la manera de portar diners. Això és tot el que els va quedar.

Aquesta història la va publicar fa vint anys i ara s'ha reeditat.

Sí, l'editor Jenar Fèlix de Brau m'ho va proposar i em va fer molta il·lusió perquè li donava una nova vida.

Ha fet canvis en aquell primer text?

No, però l'hem revisat perquè la primera edició, l'editorial, va fallar molt. Crec que no estava ni corregida. Llavors he revisat algun castellanisme i sí que m'ha donat feina perquè no la tenia digitalitzada. Jo havia d'enviar-li un text digitalitzat a l'editor. I com que ho vaig escriure en un ordinador, que ves a saber on para, ho devia tenir guardat en un disquet o en una cosa d'aquestes que avui dia ja no es poden reproduir. Ara, l'hem escanejat i ha calgut revisar-ho tot fil per randa, però el text no ha canviat.

Això ha permès mantenir la riquesa i poètica d'aquest text amb expressions netament escalenques.

Ho deien molt les dones. Fa, que és maca aquesta noia. Vaig procurar donar-los un llenguatge que fos proper al que són els personatges i la vida al segle XIX quan els canvis eren més lents.

La coberta d'aquesta edició és una obra del pintor Ramon Pujolboira. Molt bonica.

Sí, m'ha fet molta il·lusió. Tots els llibres d'aquesta col·lecció -Cercamon- porten un detall d'algun quadre d'un pintor local i l'editor va triar aquesta escena d'en Pujolboira que a mi m'agrada molt. A més, aquesta obra crec que és la dona del pintor i està fet des d'un terrat d'una casa de l'Escala, a la Punta.

Subscriu-te per seguir llegint