Octavi Dalmau retorna a l'Empordà de postguerra amb 'La Carme', un nou cas del caporal Molins

“Fer una novel·la és com muntar un puzle: tens elements dispersos i els vas ajuntant. Jo, quan en començo una, no sé mai com acabarà, la història em porta per on vol”, confessa somrient l’escriptor Octavi Dalmau el mateix dia que presenta —aquest passat dimecres— a la biblioteca de Figueres la seva última creació, La Carme, “una novel·leta curta i fàcil de llegir”, com ell la defineix, i que és la setena de la saga de novel·la policíaca que va iniciar l’any 2017 protagonitzada pel caporal Molins, un guàrdia civil atípic amb el qual l’autor aprofundeix en els viaranys més subterranis i foscos de la Figueres i l’Empordà de postguerra. “En Molins és el nostre Maigret a l’empordanesa”, afirma orgullós l’historiador Alfons Romero. “Què més voldria jo”, admet Octavi Dalmau, al seu costat, humil, rebaixant la comparació. “A cadascun dels llibres, l’Octavi tracta els pecats capitals d’aquells temps i una de les grans virtuts és com retrata aquella societat canviant”, amb propietaris agraris intentant sobreviure i el franquisme construint la nova Espanya", descriu Romero, bon coneixedor dels fets històrics. El cas de La Carme, que llueix una coberta il·lustrada per la tatuadora Katya Bariudin, no és diferent, ja que “aquesta societat de postguerra, aparentment d’ordre, de valors religiosos i de control”, Octavi Dalmau “la dinamita” cosint una història d’una dona que “trenca la nova moral matant els seus propis fills”, com va fer Medea, mite que va inspirar Eurípides per escriure una tragèdia i que l’autor empordanès també esmenta en el text.

Inspirada en fets reals

La història que es narra a La Carme s’inspira en un cas real “sense morts” que va succeir en un poble de l’Empordà, i que no és el Borrassà de la novel·la, del qual va tenir coneixement. Durant la presentació, Octavi Dalmau avança alguns aspectes claus. Es tracta, diu, de “la jove d’una casa rural molt important que s’entenia amb el mosso. El marit es veu obligat a marxar a Montpeller per por que el liquidin —és l’any 1936— i després a Burgos, on mor. La dona, doncs, es queda vídua i, per evitar que matés el fill que havia tingut amb el marit, l’avi el factura a la Cartoixa de Portaceli, a València. Amb la majoria d’edat, aquest torna a la casa pairal i fa fora la mare i els seus amants”. Amb aquest punt de partida, Dalmau vesteix tota una trama que inclou dos o tres morts perquè “sense aquests, una novel·la policíaca no val res”.

L’autor admet que ell no va viure aquella primera etapa de la postguerra que retrata en aquesta saga del caporal Molins, que la va conèixer “per referències, escoltant els uns i els altres”, sempre atent. Potser per això, molts dels seus personatges comparteixen trets amb persones reals i “contemporànies”, com li reconeix Romero. A partir d’això, “estirant de memòria i de records, la meva imaginació vola per convertir-ho en un relat”. Tant és així que ja té dues novel·les més començades, evidentment amb morts incloses, que esperen que “se m’encengui la bombeta per acabar-les”, conclou.

Escriure fa feliç Octavi Dalmau potser, en part, perquè li permet “posar paraules que tinc dins, que he utilitzat de petit, però que ja no dic en veu alta perquè en el llenguatge actual no hi són”. També se sent feliç pintant, un exercici que, per qüestions de salut, ara té més limitat. L’alegra, però, que aquest setembre inaugurarà una exposició a Llançà, poble on viu. És l’oportunitat de compartir l’univers plàstic que ha creat els últims temps, aquell “món Octavi” que ja s’ha fet, per a molts, tan reconeixible.

Subscriu-te per seguir llegint