Chris Isaak, músic: "Tocar només per diners seria tan tràgic com fer l’amor per diners"

Segueix un ritme de gires constant. ¿Aquesta és una ocupació glamurosa, màgica o simplement un ofici?

És una professió que faria fins i tot encara que no em paguessin. Estaria igualment tocant cada dia. Tocar només per diners seria tan tràgic com fer l’amor per diners. Jo ni sé el que em pagaran quan surto de gira, és l’últim que ocupa el meu cap. Potser perquè vaig créixer sense un duro i perquè no tinc hàbits cars. No tinc iot ni cotxe esportiu, ni m’he casat tres vegades ni he de pagar pensions alimentàries. Tampoc prenc drogues. Visc la meitat del temps a Califòrnia i l’altra a Nashville, on soc ara. Aquí no hi ha surf, però sí molts guitarristes. Tinc una casa bonica, però en un barri de classe mitjana. Vaig jo mateix al supermercat i, quan em tallo els cabells, no pago 300 dòlars sinó 12. Gasto poc. El meu focus és la música, la música, la música.

El seu primer àlbum, Silvertone (1985), va cridar l’atenció per la seva estètica retro i per cançons senzilles i hipnòtiques com Dancin, que es basava en un únic acord.

Recordo quan la vaig escriure, a San Francisco. Era a la dutxa, cantant, seguint un ritme amb les mans i cantant allò de keep on dancin’, res més que això, i vaig pensar: "Aquesta melodia està bé». Vaig sortir de la dutxa, vaig posar la gravadora i la vaig gravar. Tens raó, a la gent que vol aprendre a tocar li dic que aquí té un exemple de cançó d’un sol acord. És tot el que necessites.

La majoria de les seves cançons parlen d’amor. ¿És més fàcil o difícil escriure’n una quan tens certa edat?

És una mica diferent, perquè a mesura que madures has passat per situacions que et donen una altra perspectiva. ¿Com no l’has de tenir als 60 i tants, respecte als 25? Llevat que no hagis après res, és clar. Tens consciència de la mortalitat i afegeixes això a la cançó. Ara estic escrivint cançons i continuen sent d’amor, i això és perquè, tot i que guanyar diners és genial, això no et dona la felicitat. Troba un amant que et quedi com un guant. Es tracta d’això. Amor, amor, amor. Els últims versos d’aquesta cançó nova diuen que, en 10.000 anys, quan t’hagis convertit en un fantasma, un sant o un àngel, mirant cap enrere, t’adonaràs que el més important d’aquest món és l’amor.

En el seu repertori hi ha cançons d’èxit com Blue hotel, Baby did a bad thing o, sobretot, Wicked game, que David Lynch va incloure a la banda sonora de Corazón salvaje (1990) i que avui és, amb molta diferència, la seva composició més escoltada. ¿És incòmode tenir una cançó que eclipsi totes les altres?

No, és com tenir una targeta de presentació. Em permet arribar a un públic més ampli i tocar per a molta gent que pensa: "Ah, conec aquesta cançó, aniré a veure’l». Però en els concerts també toco temes més estranys, i que la gent digui: "Mai vaig pensar que tocaria aquesta cançó en viu». Però no em passa com a Los Lobos, un grup que adoro, i del qual tothom vol sentir La bamba, un tema que ells no van compondre, quan tenen composicions pròpies precioses. En el meu cas, els meus hits em representen. Tinc sort.

També canta Roy Orbison i Elvis Presley.

M’encanta aquesta música i em diverteix cantar aquestes cançons, mentre pugui arribar a les notes altes.

Entre les seves influències hi ha aparentment Simon & Garfunkel. ¿En quin sentit?

Els vaig escoltar molt quan era una criatura i em fixava en la seva composició, les seves harmonies vocals i la simplicitat de la seva música, que de vegades podia resultar molt complexa. Paul Simon és un músic extraordinari i un guitarrista a més de compositor. The sound of silence té una melodia perfecta. Quan jo començava, era només jo amb la guitarra acústica i podia sonar una mica com Paul Simon, i això m’emocionava. Quan estàs sol amb la guitarra a la teva habitació, no sones com Fleetwood Mac.

La seva banda incorpora el guitarrista J. D. Simo, que substitueix Hershel Yatovitz, amb qui va tocar durant tres dècades. ¿Quines qualitats el van fer escollir?

Si penses en una pel·lícula de cowboys, J. D. seria un pistoler, el més ràpid del poble. Té molta energia i sempre somriu i està llest per tocar, i si en un concert se m’acut tocar una cançó imprevista, ell és allà, cobrint-me. És molt divertit i a més sap cantar, tot i que has d’insistir-li, perquè és una mica tímid i es veu més com a guitarrista que com a cantant.

Ha parlat de cançons noves. No publica un àlbum amb material original des de First comes the night (2015). ¿Hi ha alguna cosa en camí?

Crec que sí. Tinc una pissarra en blanc i escric lletres i títols de cançons. Tinc set llistes, i suposo que n’hauria de tenir dotze abans d’anar a l’estudi. Toco la guitarra, escric i quan em prenc un descans, faig caricatures. Estic fent moltes de gossos i del Pare Noel, perquè tinc aquesta cançó nadalenca anomenada Dogs love Christmas too, que s’inclourà en un llibre infantil, i estic fent les il·lustracions.

Els seus concerts a Espanya coincideixen amb un aniversari bastant imponent, el 70è, el pròxim divendres, dia de la seva actuació a Bilbao i vigília del de Barcelona. ¿Com s’ho pren?

Bé, arriba un punt en què els aniversaris no t’incomoden, sinó que t’alegres que hagin arribat. Molts amics ja no hi són. Fa poc va morir Raul Malo, de The Mavericks. Se’n va anar David Bowie, amb qui vaig conversar una vegada entre bambolines. T’adones que aquest és un viatge curt. Però soc feliç. Ara soc al menjador de casa meva i el que veig és una bateria muntada a la cantonada, un micròfon al mig de l’habitació, una taula de barreges, un amplificador Ampeg, una guitarra Silvertone... La meva vida és la música i l’estimo. I tinc una maleta aquí al mig, en què tracto de ficar la menor roba possible per no carregar massa. Estic molt ansiós per viatjar i tocar.

Paul Simon segueix, i Bob Dylan, i els Rolling Stones, més enllà dels 80.

Soc afortunat per tenir bona salut. No he fumat un cigarret en la meva vida. Mai m’he drogat, no he pres ni una pastilla, i treballo cada dia. Aixeco peses i corro. Si et cuides, a llarg termini es nota.